Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 4 de setembre del 2012

SORTIDA ALS AVENCS DE LA FEBRÓ

La Febró- La Mussara,    21 i 22 de març del 2008
AQUEST ARTICLE HA ESTAT RECUPERAT DE L´ANTIC TROBADOR   DIMARTS 7 D´ABRIL DEL 2009

COM ARRIBAR-HI
Un cap de setmana amb meteorologia excel·lent, previsió que es va complir en tots els aspectes.
Per començar,  a l´hora en punt hi érem gairebé tots. El tema de conversa voltava entorn a la temperatura ambient que, si 3º, que si 5º, el cas es que realment feia fred, però el dia era bo i prometia.

REFUGI DE LA MUSSARA
Començava a omplir-se el refugi, (de fet es va omplir fins la “tapa”) tot i amb aixó, varem ocupar un parell de taules on poder desdejunar amb certa comoditat. Encara no havíem acabat amb el primer entrepà, que feien l´arribada en Rafel, na Quima i el Joan Canals, també conegut per en Mc Cànals. Hòstia quina alegria!! . Potser feia 25 anys que no ens veiem!!

També ens va fer companyia per unes hores, un altre vella gloria de la SIRE, en aquest cas de Collblanc, en Florentino Fadrique, ben trobat company!!


L´aproximació a la cavitat des del refugi ,es fa en uns vint minuts a peu tot passejant per un agradable bosc de pi i matoll (2´25 km).

APROXIMACIÓ
ELS AVENCS DE LA FEBRÒ
Es tracta d´un conjunt format bàsicament per varies esquerdes d´origen tectònic, que s´obren paral·lelament al cingle que les origina. Hem d´assenyalar  que les mes importants son tres.   Podríem estar parlant, de l´anticlinal calcari afectat pels materials  plàstics sobre els que probablement  s’assenta.  Aquest segment si mes no, es veu accentuat de manera extraordinària per les seves proporcions; La mes dimensionada es troba aïllada de les altres, esdevé molt  ample però també més curta.



L´avenc de la Febró en singular, esta format per la megaclasa que circula  de SE. a NO.  d’uns 300 m, de longitud, per 6-9 d´amplada, i entre 30 i 35 de fondària. Es la mes allunyada del cingle, i esta interconectada amb la precedent de configuració laberíntica, mitjançant una estreta escletxa transversal.

En la base del seu interior, tant a ma dreta com a l´esquerra, trobem l´acces a unes coves de factura càrstica, no es tracta de dues cavitats diferents, sinó d’una que, casualment va quedar seccionada pel procésde fracturació. La gran, esta constituïda per una sala de proporcions mitjanes, i unes galeries que arriben als 255 mr. a diferents nivells comunicats per petits pous, assolint 35-40 mp. que afegirem als 30-35 inicials.

La petita, es en contrapartida mes tècnica, amb recorreguts tipus gatera, i un petit pou.
Tot  aquest interessant complexa desenvolupa uns 1800 m. de recorregut.

L´acces es fa per la part oriental, baixant  un camí bastant accidentat, que ens condueix al fons. També hi ha una instal·lació fitxa per tal de baixar a ràpel si es desitja. I en l´extrem occidental, damunt un caos de blocs,  a ma dreta segons la progressió, trobem una petita via ferrada d´uns 9 m. que ens situa novament a superfície.
COORDENADES
41º 15´58,85´´ N
01º 01´  6,02´´ E

Desprès de gaudir com  beneits recordant vells temps de “cuaqueros”,
busquem una clariana de bosc, on organitzem un improvisat “Picnic”  de “week end”en plena natura. I es que amb la panxa plena les coses es veuen diferent.

Només el fred, que  retorna puntual en despenjar-se el solet (estem a mes de 1000 m) ens fa pensar en el refugi.


Tan aviat arribem ens sorprèn l`agradable temperatura que hi ha en el seu interior, Encara no hi ha massa gent, sembla que hem estat dels primers en acabar la feina, la qual cosa aprofitem per tal de prendre possessió de la nostra habitació de 15 lliteres.

Hi ha dues tandes pel sopar, escollim la segona i última. Mentre no arriba l´hora, el company Florentino ens presenta una projecció, (PC. portàtil), sobre anteriors expedicions espeleològiques al Marroc, si mes no, la fatalitat va volguer que es exhaurissin les bateries, esdevingué el moment ideal per projectar els darrers “flims” de l´avantguardista i incomprès director i company, Rafel Solanas.  (PC. d´en J.Mª Latorre). Quant el sopor fa que tots dormitem, algú de la taula del costat ens avisa que no hi ha bateries. Moment oportú, que aprofita la noia que s’encarrega de la restauració, per comunicar-nos que hem de deixar lliure la taula per que comença el primer torn de sopars.


Acabem d´apurar la “Fanta” i decidim sortir a fer fotografies nocturnes al poble de la Mussara, amb l´objectiu de captar fenòmens paranormals. La boira afegeix un aspecte mes fantasmal a l’escenari del que per si mateix te, i aixó provoca que involuntàriament s’escapin algunes ventositats traïdores, que acaben arrodonint l´ambient de la nit...  i amb aquestes premisses, donem per acabada la nostra incursió al mon de les paraciéncies.
Ja novament en el refugi, i seguts a taula, es l’instant  en que el company Florentino, no sabem si impressionat per l’experiència que acabava de viure, o per que tenia altres compromisos, decideix marxar cap a casa seva i donar per acabada l’excursió. Varem insistir per tal que restes  amb nosaltres, però tot resultà inútil.  
  

El sopar, senzill però reconfortant, constava d´escudella de pollastre, molt bona, i botifarra de Vic amb patates de Prades al caliu , salseta d’all i julivert al punt, ous ferrats pel que no volia la llonganissa ,   mes postres de xocolata. Tot regat amb bon vi del Priorat. La sobretaula, va estar animada, amb whisky, mistela i rebosteria (Això pel nostre compte Eh!) A les 23:00h en punt, silenci, tothom al llit, que la norma es de seny i per tant d´obligat compliment.

El diumenge pel mati, desprès d´esmorzar, recollim els estris, i abandonem de forma definitiva el refugi, dirigint-nos a la ferrada de”La  Trona”. Aquesta activitat va estar inclosa ja que ens venia de passada per anar a dinar, a demes d´omplir el mati i fer una mica de gana pel mig dia. (La ferrada esta descrita ex profes en article apart).

L’última missió del dia consistia en arribar a Mont-ral, i dinar al restaurant on teníem encomanat el menú. Tots satisfets de les excel·lències del cap de setmana, i de la bona companyonia, sobre dos quarts de sis, desprès de fer les reglamentaries fotos per la posteritat, emprenem el retorn a la quotidianitat.


Bona sort i fins la propera companys!!!

Quim


       




diumenge, 2 de setembre del 2012

EL BOSÓ DE PETER HIGG, O DE DEU...

Deu creant l´univers

En realitat, el sobrenom de Deu, no te gaire a veure amb la controvertida partícula, a no ser que ho vulguem entendre des de la vessant religiosa que, ens ofereix el gènesis bíblic, llavors si, com en aquest cas concret Deu esdevé  creador absolut, es de calaix que l´element tampoc es una excepció.

Ara fa 48 anys, per tal de trobar la baula de la matèria que mancava per poder explicar millor el mon tal i com el coneixem, un físic angles va iniciar la recerca d´una hipotètica partícula que, mitjançant un mecanisme per ell ideat, (Mecanisme de Higgs) permetria a les partícules adquirir massa, i de passada  confirmar la vigència del Model Estàndard.

Mr. Higgs durant una classe magistral
 LES QUATRE FORCES FONAMENTALS

El cosmos, es regeix primordialment per quatre forces ben diferenciades entre elles, la primera, i per ordre de dèbil a forta, es la gravetat, com he dit, resulta la mes dèbil, però en contrapartida exerceix la seva influencia per tot l´espai sideral.  (Atractiva).   La segona i ja mes poderosa, es l´electromagnetisme, la trobem agrupada en grans borses o camps.  (Atractiva i repulsiva). La tercera rau dins del nucli de l’àtom, es la força nuclear Dèbil, junt amb l’Electromagnètica s´encarrega de mantenir units els nuclis atòmics, i de les seves relacions amb altres sistemes, per tant també es responsable directe de tota la química. (Atractiva). I la quarta,  la nuclear Forta, te la missió de mantenir units els quarks que formen tant els protons com els neutrons. No actua mai si aquests no fan cap gest de fugir. Aquesta esdevé desproporcionadament superior a la primera,  es a dir, la gravetat.

Bosó
FERMIONS I BOSONS

El mon de les partícules subatòmiques, es bifurca bàsicament en dues tendències, els FERMIONS, i els BOSONS. Els primers drenen cap a la matèria, i els segons cap a les forces fonamentals de l´univers, o l´energía.

Els fermions es subdivideixen en LEPTONS,  els quals no es veuen afectats per la interacció Forta, i els QUARKS, que si que estan sota la seva influencia. Tots s´agrupen en tres generacions cada una de les quals son constituïdes per dos quarks i dos leptons. La primera que es rellevant per la física tant molecular, atòmica i fins hi tot nuclear,  resta formada pels quarks u, i d, mes els leptons e´ (electrons) i nne (neutri electrònic). Com es preceptiu tots ells disposen de les seves corresponents antipartícules.

Els bosons son els portadors de les interaccions (forces fonamentals). Els bosons que coneixem i han estat demostrats experimentalment, son el FOTÓ, o quantum de la radiació que transmet la interacció electromagnètica, els GLUONS, portadors de la interacció Forta, i els BOSONS vectorials w+,w-, Zº, portadors de la Feble. La unió d´aquests tres últims mes el foto, son els transmissors de la interacció  unificada Electrofeble.

El presumpte bosó de Deu..
EL BOSÓ DE HIGGS

El model estàndard, fa necessària l´existencia de l´actualment famós bosó de Higgs, o de Deu, tal com l´anomena la premsa. Com ja he explicat, sense ell, no es possible entendre quin es el mecanisme que fa que les interaccions electromagnètica i feble, siguin tant diferents a la nostra gradació,  relacionant-se de forma tan  directa, mentre  transfereix  massa a les partícules.

Model Estandart, totes les H, fan referencia al bosó de Higgs

Cal deixar molt clar que, malgrat totes les dades  que es desprenen dels anàlisis efectuats sobre els resultats de les col·lisions, son molt engrescadors, no hi ha  a hores d´ara, quant  escric aquestes línies, la seguretat absoluta de que es tracti del desitjat bosó.  Feta aquesta observació, passem  a detallar com està mes o menys la situació.

Una cosa es segura, el que s´ha descobert, es  un bosó, i que a demes, es molt massiu. De fet, totes les característiques fins el moment comprovades, concideixen de forma espectacular amb la partícula descrita pel sr. Higgs,  No es casual que, els científics ja li atorguin un nivell de confiança de cinc sigmes, això ens trasllada al mateix llindar estadístic del que ells mateixos qualifiquen de descobriment. De no ser així, la comunitat científica, hauria de replantajar novament la mateixa Teoria Estàndard, o elaborar-ne un altre que de forma coherent, expliques el per que la nostra realitat es com es i no d´un altre manera.

L´existencia d´aquesta nova partícula, (en el cas de confirmar-se) aportarà molta informació d’extraordinària vàlua sobre, aspectes tan importants com per exemple;  la accelerada expansió de l´univers producte de la teoria inflacionària, on les galàxies es separen entre si a una velocitat propera a la de la llum i  en conseqüència podrà “il·luminar” qüestions tant punyents, com la detecció de les partícules supersimètriques, mai observades i molt sospitoses de ser les constituents de la matèria-energia fosca. O be, la relació entre l´espai temporal i les dimensions superiors, puig que podria ser que l´univers, reserves unes dimensions encara no detectades que, podrien explicar els fenòmens anormals.

Val a dir de totes maneres, que la consecució d´un bosó d´aquestes característiques,  no resulta gens fàcil, dons es fan imprescindibles milionàries inversions en estructures tecnològiques, com per exemple el CERN (Centre Europeu D´investigació Nuclear) i el seu gran accelerador de partícules (LHC) per tal de recrear unes condicions semblants, a les que presentava  l´univers a  poques mil·lèsimes de segon desprès del Big Bang (13.700 milions d´anys), on tornarien a reviure tots aquests elements.


Sala d´actes del CERN en el moment d´anunciar la pre-descoberta


Poden ser  necessàries  mes de, cent milions de milions de col·lisions per tal produir un sol bosó de Higgs.  Això explica  l´enorme dificultat que presenta  poder confirmar la seva existència de forma definitiva. A tot això, cal afegir la súper efímera franja vital d´aquest corpuscle, que no supera unes poques mil·lèsimes de segon, per tant no es observable de forma directa, i cal procedir a un exhaustiu examen dels residus restants de la col·lisió, per tal de poder confirmar la descoberta, i això reclama el seu temps.

Esperem que la confirmació del bosó de “marres” no es faci esperar gaire, i en breu, puguem veure com es porten a terme altres fites científiques que poden, al menys en potencia, canviar-nos la vida a tothom de forma altament exponencial.

Quim  

dissabte, 18 d’agost del 2012

ALGUNES NOCIONS SOBRE FISICA QUANTICA 1

 Aquest article ha estat recuperat de l´antic TROBADOR.   Dilluns 16 d´abril del 2007
 
L´Univers encara guarda moltes incognites...
A finals del segle XIX, (1898) les mes significatives autoritats mundials de la física tradicional, reunides a l´edifici de la Royal Society de Londres, escoltaven cofois les triomfalistes paraules del discurs d´en lord Kelvin, tenien coll avall que ja “no restava en el seu cel cap núvol” dons l'esser humà podia explicar amb profunditat i precisió tots els fenòmens haguts i per haver de l´univers, això si, només a falta d'un parell d´  irrellevants  nuvolets”.  La física, s´havia completat.  

Max Planck 1858-1947
Aquests inofensius nuvolets,, segura referència a Max Planck immers en els seus estudis sobre la radiació dels cossos opacs, (El per que, un ferro emet llum quant se li aplica escalfor). (1900)  I  l´altre, en Albert Einstein que no trigà gaire  en presentar les preliminars de la relativitat (1905). Si mes no, el mes important  va estar el fet de que les aportacions científiques inicials d´aquests dos senyors, van permetre penetrar en un altre espai, si... un espai estrany i sorprenent, on la lògica aristotèlica deixava de tenir cap sentit. Progressant per aquesta estreta escletxa, aportaven a la humanitat possibilitats noves e infinites de coneixement. Acabaven de néixer la relativitat i la física Quàntica.

Leucip, 1ª meitat del sele V aC.?

Demócrit.  460 aC ?- 370 aC

 UNA MICA D´HISTÒRIA; ELS ATOMISTES

Demòcrit d´Abdera, (460- 370 ac.) desenvolupador de la doctrina de Leucip, (?) ambdós de l'escola de Milet, foren els creadors de la teoria de l'àtom, els primers atomistes.

Ben al contrari d´Aristótil, que propugnava una idea continua i infinita de la matèria,  afirmant que per molt que la poguéssim dividir mai arribaríem a trobar el bocinet final.  Els àtoms, d´en Leucip&Democrit, eren corpuscles indivisibles, inalterables, i indestructibles. Estaven dotats de moviment propi, a consequencia d´aquest moviment, col-lisionaven entre ells formant noves estructures. Pel mateix principi eixia la vida, i quant es disgregaven desapareixia formant altres combinacions, i per tant, altres coses. (El vocable grec àtom vol dir en la nostra llengua indivisible)  Aquesta teoria no va aglutinar masses seguidors, rao per la qual  va ser olvidada ben aviat.

Avui, gracies a la mecànica quàntica, sabem que els àtoms, no son la part més petita de la matèria, sinó que estan formats per parts mes diminutes anomenades partícules subatòmiques. Tanmateix ara per ara, podem dir que aquests corpuscles elementals, estan constituïts no ja per altres partícules encara més petites, sinó per diferents estats superposats. Arribats a aquest punt, i per tal de poder seguir aquesta seqüència d’aprofundiment, haurem de substituir la lògica per la imaginació, només amb la seva ajuda podrem intentar la comprensió, de tot el que a partir d'ara ens proposen els físics quàntics. Preparats ?... Doncs som hi !!

Quim
Albert Einstein 1879-1955

ONES O PARTÍCULES ?

 Per partícula entenem un objecte real identificat en forma de punt, amb una posició determinada. També pot representar-se com trajectòria´ en una successió de punts.

Per ona o camps, entenem no pas el moviment de la matèria, sinó "en" la matèria, com es el cas de les ones de la mar. Les ones son per definició transmissores d'energia.

La física clàssica, o Niutoniana, entenia que aquests conceptes esgotaven la noció de realitat, però una sèrie d'experiències derivades de la així anomenada catàstrofe ultraviolada (1880), conduïren a establir (Schrödinger, 1926) que les partícules en realitat, no son si no, ones agrupades en paquets que emergeixen als ulls de l'observador com partícules puntuals. Heisenberg afegeix ( Principi d'incertesa, 1925 ) En el mon quàntic esdevé impossible atribuir a una partícula, en un moment donat, una posició i velocitat determinades, ja que quant més definida està la posició, menys possibilitat hi ha de conèixer la velocitat , i el mateix a l'inrevés. Aquesta imprecisió quàntica es deu més aviat a la pròpia naturalesa de les partícules, que a la imperfecció dels sistemes de medició.

Bohr (1916 ) complementa aquestes paradoxes al senyalar que; en realitat no existeixen ones i partícules, sinó que ambdues son representacions d'una mateixa realitat: aquesta realitat. Deia; s'expressa de vegades en forma d'ones, i d´altres vegades en forma de partícules.

Einstein (1926) pensava, si més no, que la realitat profunda no podia ser tan imprecisa: "Deu no juga als daus amb l´univers" exclamava; "segurament existeixen variables ocultes, inaccessibles encara a la nostra tecnologia, que ens fan impossible el coneixement de la veritable naturalesa de les ones i partícules quàntiques".

Aquí ja tenim servida la polèmica, però no la exposarem en aquest article, per tal de no escalfar-nos-hi massa el cap. Així que fins la propera !! .

(Continua en FISICA QUANTICAII)


Eduardo Martinez de la Fe





diumenge, 22 de juliol del 2012

EL BARRANC DEL TORTÓ

FACIL PERÒ FEIXUC

Com arribar-hi

      Dissabte dia 30 de juny del 2012, havíem quedat a les  9:00h al pàrking de l´entrada de Llaberia, son les 9:45 h. i tant l´Albert com en Rafel encara no han fet cap. Estic ja preparant-me per tornar-me’n, quant escolto entre el silenci del bosc el ronronerig d´un vehicle... Finalment arriben, no deurien veurem massa bona cara quant de seguida intentaren treure ferro al seu retard...

          
           LLABERIA  (RIBERA D´EBRE)

(700 msnm.) Es un poblet en el que nomes hi ha 4 persones empadronades. Es veu conservadet i de restauració bastant recent.  No hi ha corrent elèctrica de línia, l´il.luminat tant públic com privat procedeix d´una petita central fotovoltaica de 18 kW, que basteix  47 habitatges mitjançant uns cups de consum determinats, dels que no poden passar. Podríem catalogar-lo com  població d’estiuejants.

La vila resta situada al NE del terme municipal. Limita al N. Amb Colldejou,  al S. Amb Vandellòs, a l´E. Amb Pratdip i al NW. Amb Capçanes.  Val a dir, que es al vell mig de la Serra que porta el seu nom, catalogada com espai natural. Els punts mes alts de la zona, son  La Miranda amb 925 m, i el Tossal Gran amb 847 m. Tot plegat pertany al municipi de Tivissa.

Al marge de conservar la seva estructura medieval, posseeix una església romànica dels segles XII i XIII. on es venera  St. Joan Baptista.  Sembla ser que va estar construïda aprofitant un dels murs d´una fortalesa anterior. També hi trobarem un petit museu del Bast i el transport a llom de mules i cavalls, es a la mateixa plaça del poble.

Per cloure val a dir, que no hi ha servei de bar, ni restaurant, etc.


COM ARRIBAR-HI

Ho podem fer, be des de Pratdip o Vandellòs. En qualsevol dels dos casos, haurem de prendre la carretera (molt estreta) que els uneix i gairebé a la meitat trobem l´indicador que de seguir-lo ens durà directament a Llaberia.


APROXIMACIÓ AL BARRANC

Sortim del poble en direcció contraria a on hem entrat ( de fet es la única sortida que hi ha en aquest sentit).  Seguirem la pista que va descendint i que ens ofereix algunes dreceres, fins la font de l´Horta.  Un cop allà situats, al mateix costat de la font, per cert, d´un aigua molt freda i bona.  Prendrem  el camí que ens indica un senyal del GR., clavat a pocs centímetres del terra, no l´abandonarem fins arribar a un pal indicador de camins, que entre d´altres apunta cap a Marçà, es el nostre, ja veurem que pren un sentit descendent i en direcció al barranc, ara cal no deixar-lo fins la sortida del mateix.


EL BARRANC

Tan aviat ens introduïm a la llera,  anirem seguin el seu traçat també senyalitzat mitjançant fites de pedres. Encara no haurem recorregut uns 300 m. ja trobem el primer salt, que potser no arriba ni als 15m, però de no evitar-ho, ens farà caure dins d´una cadolla-parany, mai millor anomenada, dons ens varem trobar que els visitants anteriors, havien retirat la corda nuada que serveix per tal de superar els 5m. que ens retornen a la superfície. No es que tingui una dificultat insuperable, però per persones de certa edat, (com nosaltres) resulta una operació un tan arriscada. Suggerim que potser la millor solució per tal d´evitar aquest tipus de bretolades, estaria en la instal.lació d´algunes grapes ens les parts mes compromeses.

Continuem desfent algun relleig, i a poca distancia, enllacem amb la segona vertical, aquesta, potser si que fa 15m.

Tot seguit caminarem sobre llastres inclinades i grans blocs durant uns 150m. abans de que descobrim el tercera despenjada que, a partir de la nova instal.lació deu tenir uns 6-7 m. i evitarà caure dins del toll d´aigües estancades.



Desprès de  superar un parell o tres ressalts mes, instal.lem el quart ràpel, son uns 10 m, i amb nomes una mica de perícia, no sucarem en el segon basal.


Tornem a caminar vencent alguns trams esglaonats, abans d´ensopegar amb el cinquè i últim desnivell, 8m. Aquest es troba a la conjuntura d´un parell de grans roques conseqüència d´un despreniment, una d´elles plantada en peu, te tota l´aparença d´un d´aquells menhirs que tant agradava  fabricar en Obelix.  Es aquí on fem un recés per tal d´hidratar-nos i recuperar energies, dons a partir d´ara, be lo bo.


Ens esperen uns 400, o 500m que es fan bastant llargs, degut a la gran dificultat que hi ha per tal de transcorre´ls. Molts arbres caiguts i travessers, una abundant vegetació que en alguns punts, dona la sensació de que no hi ha continuïtat, etc.  El cas es que cal anar amb els ulls ben oberts, per tal no sens passin per alt les fites de pedres, indicadores del punt de sortida que connecta amb el GR.  Desprès de superar un llarg ascens que serpentejant ens durà de nou, primer; al pal de senyals que ja havíem trobat a l´anada, i a continuació, a la font de l´Horta, on ens remullem per tal de recuperar-nos, abans d´enfilar cap a Llaberia.  Fa una calor espantosa, el cel es bastant tapat, encara que el dia es clar, degut als incendis que encara cremen al Priorat, i que com es natural, mai trobaran el, o els autors. Això dels crematoris de massa forestal, com a país ens ho hem de fer mirar. Son gairebé les sis de la tarda, i al poble no hi ha cap cantina, així que optem per baixar fins Vandellòs, on en un baret, podem dinar amb tota comoditat.


EL DESNIVELL

Un cop recomptat el conjunt de desnivells, tenim que, des de la sortida de Llaberia, fins el punt mes baix que assolirem en el barranc, hi ha -326m. d´ací podem deduir, el que ens tocarà suar de tornada. El barranc en si mateix nomes aporta   -152m, la resta es aproximació.


Fins la propera companys!!

Quim  



dilluns, 16 de juliol del 2012

ART I MITOLOGIA GREGA

DIFERENCIAR  ENTRE EL MITE DE LES TRES GRACIES I EL JUDICI DE PARIS
Aquest article ha estat recuperat de l´antic TROBADOR        18 de maig del 2007

Es una obvietat, només amb el nom s’entén que no parlem ni del mateix mite, ni de la mateixa representació pictogràfica. Ara, si per aquelles coses de l´art visitem algun museu on per sort podem admirar com a mínim una obra de cada, potser si no estem massa familiaritzats correrem el risc de confondre-les, encara que en ambdues  trobarem sobradament els criteris que les identifiquen. Per tal d´evitar aquest contratemps, i poder recrear-nos-hi contemplant les ironies o les finors que l´artista intenta transmetre’ns, res millor que conèixer el contingut mitològic de cada pintura en qüestió.
LES 3 GRACIES





Ja en el paleolític superior trobem l´emprenta dels orígens d´aquest mite-arcà. En les parets rocoses d´un recer (Angles sur Anglin) trobem els cossos dibuixats de tres dones nues, una al costat de l’altre, mostrant-nos de forma molt prominent els seus genitals. Difícilment podríem creure que ja algú havia creat un cànon premeditat, probablement pintava un desig del subconscient, o una necessitat crupal... però en qualsevol cas les tres gracies ja eren allà.

En temps preterits, i en ple esplendor Olímpic, Les Tres Gracies, venien a ser una mena d´animadores socials, filles d´en Zeus i la nimfa Eurinome. Els seus noms eren; Aglaé o Aglaya, Eufrosine, i Talía. Hi ha fonts que citen a Aglaya desposada amb Hefestos, (cosa rara) D´altres, que fou Eufrosina qui el reculli quan va ser expulsat de l´Olimp...

Eren les posseïdores de la bellesa, l´alegria i l´encanteri, també de la jovialitat, l´esplendor i el bon gust . La seva tasca consistia bàsicament en presidir totes les celebracions, banquets , activitats placenteres i atractives... Atorgaven a deus i mortals l’eloqüència, la liberalitat, la genialitat per ser artista, i la saviesa.

Les Gracies eren acompanyants habituals d´Afrodita, a qui servien i d’Eros de qui moltes vegades, es servien...

Sempre ballant i divertint-se, junt amb les musses, al so de la captivadora flauta d’Apol·lo. Nues, descalces , despentinades i en l’acció de donar-se les mans per tal d´iniciar altre cop la dansa, es com més les ha representat l´art. També se les ha vist en companyia dels sàtirs més horrorosos, per tal de designar que no es pot jutjar a les persones per la seva aparença, i que els defectes del rostre podien ser esmenats per un bon esperit.

També es pot interpretar el mite, com la representació grega de la arcaica deessa triple, de moltes altres mitologies del mon.

EL JUDICI DE PARIS




Contemporani de les tres Gracies,que també hi eren, es produí un gran esdeveniment. Es tractava d’una boda del tot extraordinària, doncs estaven invitats deus i mortals (d´això s´en diu bon rotllo) . Els contraents eren, d’una banda, en Peleu rei de Egina, un mortal deixeble del centaure Quiró, i de l’altre Tetis, una nereida, divinitat marítima i immortal, filla d´en Nereu antic i vell deu del mar...
 
El cas es que la deessa Éride, (la discòrdia) va volgué fer notar la seva absència, presentant-se a la festa amb una poma d´or, on havia fet gravar la següent frase “Per la més bella”... tot seguit, la va llençar sobre la taula on seien els deus, esfumant-se a continuació.  Simultàniament tres de les deesses allà presents, Hera, Atena, i Afrodita van creure´s mereixedores del títol, i sense pensar´s-ho gaire,  es van llençar indissimuladament a per totes, con tal de fer-se amb la poma. No podeu imaginar-vos la que es va "munatr"!! Ni el mateix Zeus va voler intervenir en tan virulenta i compromesa discusió, així que va recórrer a l’estupidesa d´un jove...
 
Hermes el missatger dels Deus, conduí a les tres Deesses al peu d´una muntanya anomenada Ida, situada a la plana de Troia i les presentà a Paris, un jove fermós i ben plantat, fill del rei Priam i d´Hecuba, que en aquells moments es trobava pasturant els ramats reials... Ell havía de ser l´encarregat de dirimir el plet.
 
Cada deessa va fer valdre els seus mèrits, mostrant-se completament desvestida i suggerent al jove, mentre aquest les observava atentament amb el preuat “títol” a la ma. Si mes no, veient-se més desfavorida que les altres, Hera (muller d´Zeus) , d´amagades li va oferir un plus; fer-lo sobirà de tota Asia. El mateix va fer Atena que li donava la prudència i la victòria en tots els combats. Afrodita malfiant de la influencia de les altres dues, va emprar les mateixes armes, brindant-li l´amor de la mortal més formosa de Grècia, Hel·lena, filla d´en Menelau, rei de Lacedemònia.

Paris molt jove encara, i mancat d’experiència, va entregar la poma a l´Afrodita, i així   s´arranjà el problema. Com tots sabem, la seva decisió va donar més tard el vist i plau a la mítica guerra de Troia.

EL PUNT DE VISTA ARTISTIC


Les tres Gracies, i el Judici de Paris, artísticament justifiquenc la mateixa finalitat, es tracta de compondre tres vistes que agrupin el conjunt de l’anatomia d’una dona. Les tres creus en l´art sacre s´utilitzen amb el mateix propòsit , només que en l’anatomia d´un home.

Quim


dilluns, 4 de juny del 2012

FISICA QUANTICA II

 Aquest article ha estat recuperat de l´antic TROBADOR   dimarts 24 d´abril del 2007

Dualitat
Varem deixar l´anterior article amb la discussió aferrissada entre Einstein i Bohr (Solvay 1927).  Les contraposades posicions  dels seus postulats, (l´un molt proper encara a la visió niutoniana de la física, i l´altre, a una concepció quàntica de la mateixa)  lluny de complementar-se, encara es van agreujar molt més,  perllongant-se al llarg de les seves respectives vides.  Si mes no, Ja en edat avançada, Einstein, sembla ser que d´alguna manera va reconèixer el seu error  quant en una carta a un col·lega seu, va escriure: “Potser si, que Deu juga als daus amb l’univers...”  Val la pena aclarir que aquesta rivalitat entre aquests dos monstres de la ciència, mai va afectar la seva amistat  personal, ni la mútua admiració que ambdós es professaven.


   Com funciona el cosmos?... Existeix alguna explicació que atorgui significat a aquesta pregunta?. La vella metàfora de la física clàssica deia  “l´orbe es com un precís rellotge gegantí". Avui els físics moderns no disposen d'una, sinó de varies imatges temptatives, que els permeten donar una resposta amb sentit, als fenòmens que passen al voltant de la física quàntica. Ara sabem que el nostre mon no es deterministic com el funcionament d´un rellotge, on causa-efecte es succeeixen en aquest ordre . Les diferents realitats que aquí exposarem, son diferents models del tronc que conforma l´arbre de la teoria quàntica.

Un dels punts que hem de tenir present sobre els models , es que cap d'ells representa "La veritat". Per això, malgrat que una determinada línia d´investigació sigui molt precisa a l´hora de descriure el que s'està coent en un context; un altre, completament diferent a l´anterior, pot ser igual d'exacte en explicar el comportament de la mateixa entitat, o sistema quàntic. Quin de tots dos representa la veritat?...  Ambdós models son igualment vàlids, cap d'ells representa la realitat última. I molt probablement no hi hagi manera de que el cervell humà pugui mai comprendre les certeses finals de la mecanoquàntica. Totes les interpretacions son simples ajudes per poder percebre el que passa realment. Ningú sap el que tracta de dir-nos el fet quàntic, tot el que podem saber es com es.

La teoria quàntica, ha estat universalment exitosa a l´hora de descriure fenòmens a tot nivell comprovables mitjançant experiments, tanmateix en les seves innegables aportacions en el coneixement de la física de l'àtom, que ens arriba a nosaltres de forma tangible a traves d´aportacions  tan transcendents, com la supraconducció, els transistors, el Laser, i els semiconductors, pilars  elementals de la electrònica moderna.

Aquesta teoria, de fet funciona com un bon llibre de cuina, que val per qualsevol cosa que vulguem realitzar dins del mon físic, si més no, acompanyant aquesta precisió, es posa de relleu un total desacord en allò que significa, i quina classe de realitat està sustentant.

Existeixen diverses "realitats" quàntiques que alguns físics significatius  defensen com "La Realitat Real i Verdadera" que suporta la aparença externa. Algunes d'aquestes "Realitats" a demés son contradictòries entre si, però com totes produeixen els mateixos resultats davant dels mateixos experiments, tots estan en possessió de la "Veritat".  Veiem dons que diuen cada una d´elles; son les visions, que expressem en forma de vuit realitats diferents, les quals representen vuit aproximacions importants d'allò que realment succeeix darrera de l'escena.

Bhor i Einstein 1927

VUIT MODELS DIFERENTS

MODEL, O REALITAT QUÀNTICA Nº1
La interpretació de Copenhaguen part 1ª Representada per Niels Bohr, que diu : "EN EL MON FÍSIC, NO EXISTEIX UNA REALITAT PROFUNDA".

Bohr no nega l'evidencia dels nostres sentits, el mon que ens envolta es real, però flota en un mon més profund que no es real. Alguns físics que s´oposaven a aquesta interpretació, per exemple Einstein, deia que segurament el que Bohr volia significar, no era pas escampar les especulacions fora del context dels experiments que es realitzen, ans al contrari, existirien certes realitats amagades i no conegudes pel moment mitjançant la tecnologia existent.  Però Bohr no acceptava aquesta reinterpretació de les seves paraules, sinó que visiblement aïrat, insistia dient : "no hi ha un mon quàntic, només existeix una descripció quàntica abstracta !!" .

Heinserberg, el Cristòfol Colom de la teoria quàntica va escriure: "L'esperança de que nous experiments ens guiaran a fets objectius en el temps i l'espai, te tant fonament com esperar descobrir el final del mon conegut en les zones inexplorades de l’Antàrtica".

Per tal de fer una metàfora de la postura d´aquesta realitat nº1, molts van formular les següents preguntes, La Lluna existeix si no la observem? O millor, si una rama d´arbre cau al bosc, fa soroll si ningú l’esta escoltant? Es a dir, existeixen realitats físiques objectives, o aquestes depenen de l´existencia d´un observador extern ? Els defensors d´aquesta realitat quàntica nº1, responen que no, no existeixen realitats objectives en el mon quàntic.

MODEL O REALITAT QUÀNTICA Nº2
La interpretació de Copenhaguen part 2ª "LA REALITAT ES CREADA PER L'ACTE D'OBSERVAR".

Quelcom així com dir; les coses existeixen només quant son observades (recordem les metàfores de la Lluna , i la rama quer cau al bosc).

Es així que l'escola de Copenhaguen consisteix en dues parts:

1) No existeix la realitat en absència d´observació.

2) La observació crea la realitat.

Però sorgeix la pregunta... que es una observació? o... quines son les característiques que una observació ha de tenir per tal de crear la realitat ? La resposta surt amb la màxima del físic John Weeler, que separa lo real de lo no real : Cap fenomen es un fenomen real fins que el mateix es observat.  Aquesta creença de que la realitat es creada per l'observador, si be pot ser comú en el camp de la filosofia, no ho es pas en el camp de la física, al menys no ho era fins l'aparició de la física quàntica.

Quim

(continuarà)