Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 12 de novembre del 2012

L´AVIACIÓ REPUBLICANA 1 i 2

ELS CAVALLERS I LES MONTURES DE “LA GLORIOSA”
(Aquest article ha estat recuperat de l´antic  TROBADOR          Divendres 5 de febrer del 2010)



 LES MONTURES
POLIKARPOV I-15 – I-16, TUPOLEP SB-2
Les FARE, acrònim amb que es coneixien les Forces Aèries de la República Espanyola, es trobaven a l´inici de la guerra, en una disposició tècnica i organitzativa gairebé obsoletes. Situació que es procurava contrarestar, mes amb la passió i entusiasme dels joves aviadors, que no pas amb l’eficàcia del material disponible.

Imatges tragicòmiques de les que es guarda testimoni gràfic, en les que hom pot contemplar el metrallador de popa abandonat el seu seient en ple vol sobre línies enemigues, fins situar-se sobre l'ala carregat amb una bomba de 20kg sota el braç, per tal de poder fer punteria sobre l'objectiu. O be, petits avions de transport civil, on des de la porta d’accés es buidaven sacs de pedres sobre els requetes, ens donen una idea bastant clara de les condicions en que la nostra aviació havia de fer front als insurrectes.


 Així dons, ningú s´hauria de sorprendre en descobrir que, el parc aeri de combat disponible a l´Espanya del 36, estava constituït integrament per material barat, vell o de desballestament. Tot i que es requisaren pràcticament la totalitat d´unitats pertanyents a civils, ni de bon tros hi havia medis adequats per fer front al que venia des d´Itàlia i Alemanya. En conseqüència el govern Republicà es veié abocat a buscar nous subministradors en el mon industrialitzat. França, Anglaterra, EEUU, Txecoslovàquia, i la URSS. Si mes no, paradoxalment, cap dels països avui mes desenvolupats, disposava encara d´avions preparats per la tempesta bèl.lica que s´enfilava sobre Europa. Bristols, Grummans, Aeros, Potez Polikarpovs, Blochs etc. eren encara molt lluny d´estar a l´alçada del que requeririen les circumstancies.
Donada aquesta precarietat haurem d´entendre dons que, “La Gloriosa” (sobrenom de les FARE) no va poder triar en cap lloc que no fos un autèntic mercat d´antiguitats
El país que millors enginys i predisposició oferia, sens dubtes, fou la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. Encara que hi hagués bona consonància entre ambdós Estats, l’ajut soviètic no es va fer efectiu de forma altruista, (Com Alemanya i Itàlia amb Franco). El Banc d´Espanya va pagar amb or, tot el material que procedent de Moscou ens arribava. Des de l’ensinistrament dels joves pilots, (Acadèmia de Kirovabad) fins les peces de recanvis, munició, assessorament tècnic, tàctic, logístic, etc.
Si més no, encara que sembli contradictori, els avions de la URSS, eren molt més avançats que els de la resta de subministradors, amb tot, estaven a anys llum de les maquines alemanyes. L’entrada en escena del Messerschmitt Bf-109, E-1, en comparació, ens semblaria sorgit de la “guerra de les galàxies”. Molt mes ràpid, més ben armat i amb mes quantitat, aviat acabaria conferint la superioritat aèria a l’aviació feixista.
POLIKARPOV I-15 “EL XATO”
Al novembre de 1936, van entrar en servei els primers 25 Polikarpov I-15 alies “El Xato” que ràpidament van arribar a més de 500 unitats repartides pel territori no revoltat.

A començament del 1933 Nikolai Polikarpov, un dels més joves projectistes soviètics, inicià la realització d´un model avançat per tal de substituir l´ I-5, que ja era obsolet. Les innovacions més notables de l´I-15, consistien bàsicament en l’ala superior, tipus “gavina”. L´extrema simplicitat en els puntals i tren d’aterratge, així com l´instal·lació d´un motor radial molt més potent, l ´M-25, ( una versió “Vodka” de l’americà Wright Cyclone), amb capacitat d’erogar 700 CV.

L’armament en canvi, continuà sent el mateix que el del seu predecessor: quatre metralladores fixes i sincronitzades per tal de disparar a traves del disc de l’hèlix.


Aquest caça es rebel·là per sobre dels millors avions contemporanis de la seva classe: el Boeing P.26A (USA) i el Fiat CR-32 alies “Chirri”. Disposava d’una velocitat ascensorial més elevada, (mes de 18º en l'angle d'elevació a l'enlairar-se, lo qual resultava inaudit en avions amb motor d’èmbol) i millor maniobrabilitat, Si be la seva velocitat màxima era lleugerament inferior, amb les constants millores, i “tunings” personals, acabà per convertir-se en el mes combatiu de tota la guerra, tot i l'arribada dels nous I-16.

L’únic punt feble, (no  determinant) consistia en la seva gran agilitat, dons li restava l’estabilitat necessària per tal de fer una bona precisió de tir, però amb tot, resultava avantatjós, puig que li permetia escapolir-se’n mes fàcilment dels seus adversaris.
Les seves característiques venien a ser les següents; 9’15 m d'envergadura, 6’30 de longitud, 1420 kg. de pes a l'enlairar-se, 360 km. de velocitat punta, 10.000 m de sostre operatiu mes una autonomia de 725 km.
POLIKARPOV I-16 (EL MOSCA)

Una ajuda inestimable, va representar per les FARE, l’aparició del Polikarpov I-16, però les versions mes modernes que de fet eren les mes eficients, van arribar massa tard.

L´I-16, rebatejat com el “Mosca” pels pilots republicans, i com el “Rata” pels franquistes, es mostrà com un caça vàlid, però que necessitava millores gairebé impossibles per tal d´estar a l´alçada del seu principal adversari, el bf-109.

El primer prototip  volà el 31 de desembre de 1933. El contrast de la seva aparició, en un moment en que les nacions més punteres des del punt de vista tecnològic, començaven a considerar tímidament els límits de la formula biplana, el projecte de Nikolai Polikarpov, semblava futurístic. Com podeu observar, es tractava d´un monoplà tipus cantilever (sense cap reforç exterior, o riosta), tren retràctil, estructura i revestiment mixtes, habitacle tancat, (cosa que no agradà gens als pilots) un motor radial Bristol Júpiter de 450 cavalls, totalment protegit en un capó aerodinàmic i que, es manifestà insuficient a totes llums. Si més no, el model admetia millores, en conseqüència va anar evolucionant fins equipar en les últimes versions, un de 1000 cv. (I-16/18) .


L’armament inicial fou de 2 metralladores Shkas de 7’62m/m, però aviat es van augmentar a 4, més dos canons de 20m/m, i en models immediatament posteriors, afegiren 2 bombes de 50 k. Finalment en el 1939, es va experimentar amb un armament inusitat, que els va fer especialment eficaços en l´atac a terra. Els van acoblar 8 coets de 82m/m sota les ales, però aquets models ja no van poder aportar res a la defensa de la República.
L´entrada operativa d´aquest aparell, va estar l’enfrontament civil a Espanya, on va haver d´encarar-se amb el temible Bf-109, si mes no, malgrat la seva inferioritat tècnica i numèrica, els alemanys el respectaven molt, dit d´un altre manera, no entraven en combat, si no tenien tots els factors a favor.


La seva vida activa, va transcendir el nostre conflicte, i va continuar fins les primeres fases de la 2ª contesa mundial aguantant en 1ª línia fins l´estiu de 1943.
Encara que evidentment sobreestimat pels seus adversaris, el Polikarpov es va batre dramàtica i desesperadament contra la Luftwaffe fins que l´ indústria soviètica no el va poder reemplaçar per avions més moderns.

Les seves característiques, responien mes o menys a aquestes dades:
Envergadura: 9m.
Longitud: 6´07m.
Pes a l´enlairar-se: 1.687k.
Velocitat màxima: 464 kh. A 3.000m. altitud
Sostre màxim operatiu: 9.000 m.
Autonomia: 800km.

TUPOLEV SB-2

“Katiusca”, sobrenom extret d’una sarsuela d’ambientació rusa que, els pilots republicans van atorgar al bombarder mitjà Tupolev SB-2, destinat a nodrir les seves forces aèries i que venia a retirar als bombarders “ferralla” francesos, Potez 540, i Bloch 200.


 “Skorostnoi bombardirovschik” (Bombarder ràpid) aquesta es la traducció literal i la característica que millor el definia.

Enviat a Espanya per tal de ser avaluat en combat, aviat demostrà les seves principals avantatges, es a dir, la seva gran velocitat, que superava en aquells moments la de qualsevol caça tan amic com enemic, la seva versatilitat així com una notable autonomia.

La comanda d´aquests aparells per part de la República, es concretà en 142 unitats, repartides en 9 enviaments, dels quals només n´arribaren 8, es a dir, un total de 92 avions, els altres 50, pertanyents a l’última remesa, (1939) van quedar retinguts a la frontera francesa, i acabada la guerra, retornats a la URSS.
Es tractava de models tècnicament molt més evolucionats,(SB-2bis) amb sensibles millores tant ofensives com defensives.


Aquesta va estar una acció desgraciada tant dels EEUU, com d´algunes democràcies europees en imposar un bloqueig armamentístic que, tàcita e implícitament ajudà a la victòria del feixisme. No sospitaven encara que ho havien de pagar tan card...

El projecte SB-2, s´inicià al 1933 per un grup de treball capitanejat per l´Andrei Nikolaevich Tupolev. La seva designació interna responia a ANT-40

Es tractava d´un elegant bimotor d´ala mitja, amb estructura i revestiment sencerament metàl·lics, (duralumini). Disposava també de tren retràctil amb frens i amortidors, així com de flaps a les ales. Totes aquestes incorporacions resultaven molt avantguardistes per l´època.

Inicialment es construïren dos prototips, un amb motors radials i l’altre amb motors refrigerats per líquid, finalment l´opció va estar favorable al segon. Equipant un parell d´Hispano Suïssa M-100 de 830 cv, cada un (construïts mitjançant patent).

El gran problema que el va acompanyar durant tota la seva vida operativa, va estar l´excessiva facilitat amb que s´incendiava, o explotava. Aixó es creia era degut a l’escassa protecció que duien els seus dipòsits de combustible, i a possibles friccions amb l´estructura metàl·lica de l´ala. Per tal de corregir aquesta incidència, es van embolicar amb goma, però la solució no es mostrà gaire efectiva.


Tot i la seva rapidesa, els caces enemics desenvoluparen tàctiques que el feien vulnerable. Senzillament els esperaven a mes altura i quant els divisaven, es llençaven a gran velocitat (la que la seva resistència estructural els hi permetia), fins acostar-se a uns cent metres, i amb una mica de sort dues o tres ràfegues llargues a les ales, farien que l´avió s’incendiés.
 A l´igual que l´I-16, el seu servei es perllongà gairebé fins el final de la segona conflagració mundial, aixó si, cada cop en missions de menor responsabilitat. Malgrat el seu constant procés de millores, mai es va lliurar definitivament del problema endèmic que afectava els seus tancs de carburant. També va patir aquest perillós defecte, un altre bombarder de característiques semblants, però en aquest cas mes modern i de construcció nipona, em refereixo al conegut Mitsubishi G4M alies Betty, en el codi aliat, i “el cigar” o “pur volant” en clau popular.


L'AVIACIÓ REPUBLICANA 2
ELS CAVALLERS



En termes purament militars, esdevé un fet consumat que l´antiga cavalleria, es convertí amb el temps en el que avui coneixem com les divisions blindades, si mes no, també es una realitat històrica, que molts dels oficials d´aquell cos, foren els que formaren i nodriren les Jastes, o esquadres de les primeres èpoques de l´aviació, tant en un bàndol com en l’altre. Aquests genets, en la majoria dels casos hereus per tradició, o casta familiar, d´antigues ordres cavalleresques, conferirien al combat aeri unes característiques poc comuns en d´altres armes. Existia una mena de codi d’honor no escrit, on el valor, l’admiració, reconeixement i respecte vers l´enemic era poc menys que inqüestionable. Aixó era així fins el punt d’oferir brindis pels millors pilots, encara que fossin del costat contrari (no hem d´oblidar que malgrat enfrontats, pertanyien a una mateixa classe social) . Els combats aeris s´assemblaven mes aviat a una mena de “Justa” medieval que no pas a d´altre cosa. Vegis si no, el sepeli que els anglesos van dispensar al famós as alemany, Manfred Von Richthofen, també conegut com “El Baró Roig” on no hi van mancar cap mena d´ofrenes militars.


 Però la vida d´un pilot en aquelles èpoques, en termes generals solia ser bastant curta. La demanda de nous combatents aviat es feu palesa. Amb aquest pretexte, els camps d’aviació, progressivament es van anar omplint de pilots procedents de classes socials mes baixes, i que aportaven altres maneres d’entendre la guerra allà dalt. Del “joc net” es va passar “al tot val”. Malgrat que aquest canvi de filosofia acabà imposant-se, no va ser sense grans dissensions i fòbies en el si dels mateixos exercits. Des d´aquell moment, l´aviació deixà de ser un arma honorifica i selectiva, per transformar-se en el poderós artefacte de destrucció massiva que avui es.

Reprenent novament el fil de la nostra guerra més recent, hem parlat succintament de les “muntures”, entenc dons que, aquestes lletres esdevindrien injustes i incomplertes si no en parléssim de les ànimes que les dirigien, per aquesta raó he cregut convenient rescatar dels arxius personals, una entrevista feta fa aproximadament ... 29-30 anys (com vola el temps !!!!) en un magazine de màxima tirada per aquelles èpoques, on entre una gran varietat d’articles, hom, també podia gaudir d’esculturals senyores/tes, lleugeres de roba.... s´enrecordeu d´allò que en deien “el destape”? ...
 Be,“La Gloriosa”, va renunciar expressament a realitzar missions de bombardeig sobre objectius civils, els seus raids foren estrictament dirigits contra efectius militars, i per mes dades, sempre en inferioritat de medis i condicions. Aquets essers, essencialment agosarats, valents i altruistes, si els hagués tocat viure a l´edat mitja, sens dubte, haurien figurat a l’elit de la cavalleria. Sempre disposats a donar fins l´ultima gota de sang, per tal de defensar les llibertats i la dignitat inherents de l´esser humà.
 No van lluitar contra l´aviació d´en Franco, aquesta no era per si sola gens preocupant, van lluitar contra la descomunal maquinaria de guerra alemanya, unida a la italiana. Un David versus Goliat amb desenllaç invers. Difícilment es pot entendre per que Deu va donar el triomf als més injustos. Potser per que la gloria final, no passa necessariament per la victòria temporal.
Joan Ramoneda, Joan Comes i Borràs; pilots de “Xato”, Leocadio Mendiola, Jaume Mata i Romeu; pilots de “Katiuska”, entre tants altres herois en l´anonimat, ens parlen de les seves experiències com pilots de les FARE

Quim

--.QUINA FOU LA SITUACIÓ DE L´AVIACIÓ DE LA REPÚBLICA AL PRODUIR-SE LA SUBLEVACIÓ DEL 18 DE JULIOL DE 1936 ?—

MENDIOLA.- Gracies al general Nuñez de Prado, l´aviació va estar majoritàriament lleial a la República. La revolta va estar protagonitzada per algun sector de la oficialitat, no pas per la tropa. A La meva unitat de Getafe, la oficialitat es va passar gairebé integra, però sense els avions. Del costat del govern legítim de la República, van restar en la meva esquadra només tres pilots.


 --.ES UN FET QUE LA REPÚBLICA VA DISPOSAR DE SUPERIORITAT DURANT ELS PRIMERS MESOS DE LA GUERRA. PERQUE NO S´EN VA TREURE FRUIT D´AQUESTA SUPERIORITAT ? —

ENDIOLA.- Hi havia un autèntic “Guirigai” en els fronts, cada cap de sector terrestre que era atacat, exigia que la aviació el protegís. Això va fer que ens rebentéssim en mil accions sense importància, i en mil indrets diferents . Ens mancava material, recanvis, bombes. Recordo que amb els Vikers i Dragons, en més d’una ocasió, fins hi tot vam arribar a bombardejar les tropes franquistes llençant les bombes a ma!!!

MATA.- El problema estava en que la zona republicana, a partir de la meitat de la guerra, faltava oficialitat professional. Havien caigut en combat o be estaven esgotats. Tots nosaltres érem amateurs. Per que us feu una idea, els caces els manava Zarauza, que tenia 21 anys: els “xatos”, Comes, amb 25, i Zambudio amb 21 anys. Els bombarders “katiuskes” el veterà Mendiola amb 29, i jo, que a les hores era un crio amb només 18 anys.

RAMONEDA.- Be, be, i dels avions que em dieu?, O es que podien comparar-se els nostres aparells amb la qualitat dels Heinkel, Dorniers o Messerschmitt... i amb la quantitat que ells en tenien ?.

MENDIOLA.- Es clar home, fou un conjunt de totes les causes, manca de comandaments experimentats, Falta de material, falta de quantitat. Recordo que l’esquadra que manava Tarazona en el Cantàbric, l´anomenaven “el circ Krone” per que tots els aparells eren diferents. Allò que únicament teníem, era moral.

RAMONEDA.-Els nostres superiors, eren més politics que tècnics. En Hidalgo de Cisneros, va obtenir el suport dels comunistes, per tal se ser cap d´aviació, malgrat que tots sabíem que el millor pel càrrec era l´Espencer. A més, no podem oblidar l´actuació de la 5ª columna dins de l´aviació. Hi van haver elements en l’exèrcit de l´Aire que van amagar la seva filiació franquista. Quantes vegades recordo que érem bombardejats en l´aeroport de Sabadell, quant amb el dipòsit vuit i sense municions, veníem de protegir Barcelona !! Això no era pas una casualitat, amb seguretat havien de saber quant sortíem i quant arribàvem.


 MENDIOLA.- Al final de la guerra, gairebé diria que totes les nostres accions eren conegudes pel comandament franquista. Teníem una autentica psicosis de ser espiats. En una ocasió que varem bombardejar l´aeroport de La Sénia, la Legió Còndor va derribar un aparell nostre. En l’interrogatori que li van fer a l´observador, els alemanys van demostrar posseir un coneixement increïble dels mínims detalls de la vida de la nostra unitat. Al final de la guerra, jo no vaig volgué entregar el meu avió a Barajas a les tropes de Franco, tal hi com havia acordat la Junta de Casado. Així que vaig sortir de l´aeroport de San Clemente en un cotxe en direcció a l´aeroport de Los LLanos. A l´arribar a Valencia, el xofer em va deixar tot dient que anava a buscar més benzina. Com passava l´estona, vaig arribar a pensar que m´havia traït. Però no, va tornar i em va conduir junt amb d´altres companys a Los LLanos. D’allà vaig volar fins Algèria i a l’exili. Al cap d´un temps vaig saber qui era el xofer que m´havia lliurat de l´afusellament que m’esperava, si hagués caigut a mans d´en Franco; el xofer era un cap de centúria falangista!!! Be, això de que hagués estat afusellat, seria en el cas suposat que m’haguessin agafat per sorpresa. El meu Astra del nou curt, que era el més fidel company del que no em separava ni per...dormir, i que com si fos la meva ombra m’acompanyava a tot arreu, no hagués permès mai que els feixistes haguessin pogut permetre’s aquest gust.

--.QUINA ES LA VOSTRA OPINIÓ DELS ENEMICS DE LLAVORS, L´AVIACIÓ LEGIONÀRIA ITALIANA, LA LEGIÓ CÒNDOR ALEMANYA I L´AVIACIÓ FRANQUISTA? .—

MENDIOLA.- Els italians tenien un nivell molt baix. No eren combatius, Els alemanys eren molt més eficients, encara que només actuaven quant tenien un clar avantatge

RAMONEDA.- Es clar, es clar, era la diferencia de que mentre els alemanys venien voluntaris, els italians no. Els espanyols franquistes, pel contrari, no van estar massa actius en tota la guerra. Van volar sempre en fronts de segona importància. El pes de la guerra aèria el va portar la Legió Còndor i la Aviació Legionària.


MATA.- Efectivament, els espanyols volaven en “Chirrri” o en “Romeo” . Volant en avions de segona categoria no podien fer coses de primera.

COMAS.- Jo he mantingut combat contra els tres, i en igualtat de condicions érem millors nosaltres. Ni tan se val els grans asos alemanys, Galland o Mölders, eren res especial. Si ho haguessin estat , ens haguessin polvoritzat. Els de la Còndor venien a Espanya com qui va a l’acadèmia a aprendre. Es passaven sis mesos; dos aprenent, tres combatin, i l’últim, no exposant-se per tal de salvar la pell. Amb el material que tenien si haguessin estat més combatius, ens arrasen. Respecte als italians, estic d´acord; recordo haver derribat en el 38 un Fiat, sense disparar ni un sol tret!! El pilot es va llençar de l´avió per por.

MATA.- A l´aviació franquista hi va haver de tot, recordo que en Àngel Salas ens va derribar un dia tres “Katiuskes”, llançant-se sol amb un Fiat, i nosaltres anàvem protegits!!. En Garcia Morato era un bon pilot, però de totes maneres es van exagerar totes les victòries que se li atribueixen.

MENDIOLA:- L’autèntic enemic era la enorme massa de la Legió Còndor

--DE QUINES ACCIONS DE GUERRA EN GUARDEU MILOR RECORD ?.—


MENDIOLA.- Jo crec que el millor cop que vam donar va tenir lloc al 37, a l´aeroport de Garay,a Soria. S´ens havia passat un caporal d’artilleria franquista i ens va dir que en aquell aeroport hi havia molts avions. També va remarcar que la protecció antiaèria era molt fluixa i que si bombardejàvem les pistes faríem una “escabechina” Sortirem de San Clemente, Cuenca a la matinada, il·luminant els límits de les pistes amb la llum dels cotxes. Arribarem a l´alba sobre Garay, el camp estava ple de caces i avions de transport i bombardeig , tanmateix de caixes d’aparells per muntar. Vam fer la feina a plaer i els infringirem una seria destrossa, sense pèrdues per la nostra part. Animats per l’èxit, vam tornar-hi altre cop el mateix dia, i un altre al següent a primera hora del matí. En cada una d´aquestes tres missions actuarem amb nou “Katiuskes” en formació oberta en cunya de patrulles, i bombardeig en línia.

MATA.- Un dels serveis més efectius, fou el bombardeig, en el 38, de l’esquadra franquista a la badia de Pollença. Teníem un confident en un poble de la zona que fou afusellat junt amb d´altres pocs dies desprès de la nostra acció.
MENDIOLA.- Jo podria parlar-ne del bombardeig de l´acuirassat alemany “Deutschland” Tornàvem de bombardejar posicions enemigues a Palma i al sobrevolar el port d´Eivissa, ens van tirar des del vaixell. El “Deutschland” estava a Eivissa malgrat la prohibició de que naus neutrals fondegessin en ports espanyols. Al sentir que s´ens disparava, els vam deixar caure sis bombes de 100 kg. Produint-ne la mort de 20 mariners, i 72 de ferits. A rel d’això, els alemanys van bombardejar l’indefensa ciutat d´Almeria a plaer, provocant 19 morts i grans destrosses materials. Aquets fets covards, van indignar molt a l´aviació republicana.

--.FOU LLAVORS QUAN BAU DECIDIR BOMBARDEJAR ALEMANYA ?.—

MENDIOLA.- Es clar home !! Ja era hora de que en Hitler sentis en carn pròpia el que ens feia aquí. Jo em vaig afartar i vaig anar a veure al cap de l´aviació, el general Hidalgo de Cisneros. El meu pla era el següent; contant amb el radi d’acció dels “Katiuskes”, si ens enlairàvem de l’aeròdrom de Celrà, teníem combustible suficient per visitar Alemanya, i deixar-los –hi un bon record a les fàbriques d’armament del Rühr. Hidalgo de Cisneros va dir que no. Llavors vaig proposar que bombardegéssim a l´esquadra alemanya, que va assassinar tants civils a Almeria.

--.I QUE VA DIR L´HIDALGO..?—

Doncs el que tenia que dir, que jo estava boig. Tenia raó L´Hidalgo de Cisneros. Però érem molt joves, molt impulsius i era molt difícil suportar tants morts i tantes injustícies

Recordo encara la meva última “barbaritat”, que consistia en un pla per bombardejar el Vaticà...

MATA.- Home!!, Leocadio, es que tu eres molt llençat!!

MENDIOLA.- Ni llençat ni histories!!, Els avions italians, abans de venir a Espanya a bombardejar ciutats i matar criatures, gent gran, dones, i tot el que d´innocent vivia, eren beneits pels bisbes de l’església Catòlica. Ja que els hi agradava tant l´aviació, vaig pensar que ja era hora de que els presentéssim la nostra. Sortint de l´aeroport de Menorca, el “viatge” al Vaticà era perfectament realitzable. De bona gana ho hagués fet en aquell moment.

RAMONEDA.- Mira, has d´entendre que en la guerra civil espanyola amb qui ens enfrontàvem realment era amb Hitler i en Mussolini. L´aviació republicana va patir un 80 per cent de pilots morts. Morts per bales alemanyes i per bales italianes. Morts per bales beneïdes per l’Església Catòlica. Érem joves i en aquelles circumstancies, el que volia fer Mendiola a tots s´ens passava pel cap.

--AIXÓ HAVES SUPOSAT LA PLENA INTERVENCIÓ ALEMANYA E ITALIANA.--

MENDIOLA.- Efectivament, i amb això la guerra mundial. Recordo que el gener del trenta-nou, L´Hidalgo de Cisneros, a l’hotel Peninsular de Girona, ens comunicà que l´Stalin li havia dit que la guerra civil estava perduda. Que hauríem d´aguantar fins que esclates la guerra mundial, que ja es pressentia propera. La guerra mundial només va començar quant la guerra civil espanyola va finalitzar. Quant Hitler destruí la resistència de la República Espanyola.

--ON ES TROBÀVEU AL FINAL DE LA GUERRA ?.—

MATA.- A Alacant, De França havia passat a la zona centre republicana. Amagat dins d’una caixa de llet en pols, en un vaixell del Comitè de No Intervenció. Al desembarcar ja em trobava a la presó; Empresonat per la República!! El coronel Casado havia donat el cop a Madrid, i jo passava a ser enemic d´en Franco i de la meva República. Vaig poder alliberar-me. Vaig tornar a lluitar. Finalment caigué altre vegada presoner al port d´Alacant. Em van jutjar, demanaren pena de mort, i em condemnaren a vint anys i sis mesos de presó. Vaig conèixer totes les puces i rates dels camps de concentració i presons espanyoles: Albatera, Oviedo, Lora del Rio, Algeciras, el Puig, Porta Coeli...En definitiva una llarga història.

COMAS.- Jo vaig poder fugir a França, on vaig estar sis mesos en l’hospital de Gurs, em van amputar una cama. Allí estant, els alemanys em van detenir, i em deportaren a Espanya. El “Jeep” alemany que em portava va anar directament a la presó d´Irun, sense parar ni al control fronterer espanyol!!! Vaig estar jutjat i condemnat “benignament” a la pena de dotze anys i un dia.

RAMONEDA.- Jo en vaig sortir mal parat. Em detingueren i vaig passar dos anys en camps de concentració, i dos anys més en camps de treball. La fam que vaig passar va estar la més gran de las meva vida.


 MATA.- No em parleu de fam; recordo que, durant mesos, l’únic aliment que rebíem a la cel.la, consistia en una llauna de sardines i un rosegó de pa, i érem sis per cel.la !!
RAMONEDA.- I del tracte...
MATA.- Del tracte millor no parlar-ne. Un bon dia, a Albatera, s´ens va fer formar, ja que un important personatge feixista ens volia dirigir unes paraules. Recordo que ens va dir que erm uns rojos i que d’allà no en sortiríem pas vius. “A la mitat de vosotros os vamos a fusilar y la otra mitad morireis trabajando”. Això va dir-nos. Vam pensar que es tractava d´un exaltat. Desprès la realitat ens va demostrar que havia dit la veritat.

MENDIOLA,.- Jo no vaig conèixer la presó, peró si l’exili, i realment fou mol dur. No pas un llibre, sinó quelcom més, hagués estat necessari per donar a conèixer la complexa odissea viscuda, i la resistència moral i física per tal de poder explicar-ho avui.

-- CREC QUE EL VOSTRE EXILI FOU COMPARABLE A LA POSTGUERRA PER UNES ALTRES. TRAJECTÒRIES DE VIDES INTERROMPUDES I UN CAMÍ NOU PER COMENÇAR DES DE CERO, DESARRELATS I SENSE AJUDES.—

MENDIOLA.- Si, va estar mol amarg, Jo vaig cloure la guerra amb el grau de tinent coronel. Era militar professional. La meva vida ha estat des de llavors molt variada, de esporgador de vinyes, venedor d´olis de contrabanda. Fabricant de sabó d’artesania. Obrer del ferrocarril Transaharià, i mil feines més que vaig realitzar a Mèxic. La meva carrera militar es va trencar en mil trossos.

MATA.- També desprès de la guerra vaig haver de treballar de tot. Fent un mal acudit, et diria que vaig viure a “salt de mata”. Representant d’anissos, traficant de mil tipus de productes. He viscut de miracle, i sempre, sempre, sabent que era un espanyol de “segona categoria”. Un espanyol sense el que ells anomenaven certificat de “bona conducta”. Sense el fonamental certificat de “ahdesión al regimen”era impossible trobar feina, a demés, no teníem ni ofici ni benefici. La guerra ens havia agafat sense formació, i entre la guerra i la presó havien passat deu llargs anys.

COMAS.- Jo de l´avió vaig passar a la aixada. He estat llaurador. Tots nosaltres varem perdre la guerra dues vegades. L´u d´abril de mil nou-cents trenta-nou, i cada dia des de llavors fins avui.

MENDIOLA.- A mi mai m´han reconegut el grau de tinent coronel, ni els meus drets passius. Ha estat desestimada la meva petició de rehabilitació, malgrat que la meva conducta i actuació durant la guerra fou inatacable. Vaig complir amb el meu deure i amb el jurament de fidelitat donat pel meu honor, d´obeir i defensar el poder legalment constituït.

MATA.- Allò fou una guerra que va perdre tota Espanya, fins hi tot els que la guanyaren, Fou una guerra que tots hem d´oblidar. Però els ideals pels que tants de nosaltres varem morir, encara es mantenen, soc militant del Partit Socialista Popular.



VIDES D’ÀLIGA

LEOCADIO MENDIOLA-- Destacat pilot de l´aviació republicana i condecorat amb la més alta medalla militar de la República; la Laureada de Madrid. Militar professional des de 1926. En el 36, com pilot de bombardeig, va combatre en el front de Madrid, ostentant el comandament de la primera esquadra de “Katiuskes”, i més tard el grup de bombardeig. Posteriorment fou comandant en cap de l´aviació de bombardeig de la República. El govern de Negrin el va designar comandant militar de la plaça de Murcia. V a acabar la guerra amb el grau de tinent coronel.

JOAN COMAS I BORRAS-- Militar professional des de 1928. Durant el 36, pilotà en una esquadra de caça, combatin en els fronts d´Aragó i Madrid, passant desprès a la zona cantàbrica, sobrevolant territori franquista al cap davant d’una esquadra de “Xatos”. Posteriorment fou cap d’esquadra, i com a tal va lluitar a l´Aragó, Batalla de Terol, batalla de l´Ebre, i Llevant. Ostenta set victòries homologades, una d´elles en territori francès. Finalment va ser candidat al Congres pel Partit Socialista Popular Català.

JAUME MATA I ROMEU – Als 17 anys s’inscriu com voluntari a la aviació republicana. Formà part de la primera promoció de pilots de bombardeig preparada a la URSS (Kirobabad). Va participar en totes les campanyes de la guerra civil; (Brunete, Ebre, Catalunya, etc.) En el 1938 als 19 anys, fou el més jove cap d´esquadra de “Katiuska”. Formà part durant el 1939, del reduït grup de combatents que passaren de França a la zona centre republicana, per tal de prosseguir la lluita. Detingut a Alacant, i condemnat a 21 anys i un dia de presó pel regim feixista, va conèixer els terribles camps de concentració, i presons d´Albatera, Porta Coeli, Puig, Torrijos, Oviedo, Las Heras i Lora del Rio. A l´hora de fer aquesta entrevista, Ostentava el càrrec de president del Partit Socialista Català, i candidat al Congres per Barcelona.

JOAN RAMONEDA -- Pilot de caça des del 1937. Va lluitar en tots el fronts de la guerra, formant part de l´esquadra del famós as republicà Lacalle. Condemnat a presó pel regim franquista, va patir quatre anys de treballs forçats en els camps de Barbastro, Lleida, etc. També com altres dels seus companys formà part de les candidatures pel Partit Socialista Popular Català, avui dia integrat en el PSC-PSOE.

Xavier Nart


divendres, 12 d’octubre del 2012

EL BARRANC DEL RIU VERO

ALQUEZAR – OSCA

Dies 1, i 2, de juliol del 2006. Degut a que quant es va realitzar aquesta activitat encara no existia el present bloc, va romandre en forma de diari personal fins ara, que he cregut oportú fer-la publica.


Havíem quedat a les 9: 0 h al bar de la benzinera que es davant mateix del càmping Alquezar, on teníem reservats  un parell de bungalows.  Tot hom va estar bastant puntual, raó per la qual, desprès de desdejunar, varem anar a instal·lar-nos, i sense entretenir-nos massa ens dirigim a una botiga de lloguer de neoprens, acte seguit, desprès d’emprovar-nos-els,   marxem cap el barranc, dons no anàvem massa sobrats de temps.


APROXIMACIÓ
Des del poble d´Alquezar, agafem la carretera que tot passant per Colungo ens porta també a Lezina, o Bárcabo, (A-2205) . No es pot corre gaire, dons es estreta, te unes corbes molt tancades i  poca visibilitat. A prop del km 13, trobarem una mena d´esplanada a ma esquerra, on deixarem els vehicles . (No hi ha problema per localitzar-la, es molt visible)


A partir d´ací, hem de carregar els estris, i començar a baixar en direcció al barranc. Abans de fer contacte amb l’aigua, passarem  pel costat del molí de Lezina, ja en runes, situat en la gola que porta el mateix nom. Al costat esquerro trobem una petita canal lateral,  l´Argantin, no desperta interès. (Tot es ben indicat, a demes, no te pèrdua possible).

EL VERO
Ja en el Vero, avançarem per aigües poc profundes, i a continuació, en la primera planura, ens introduïm dins dels neoprens, dons el líquid element, es bastant fred. Seguim per aquestes zones on només ens mullem els peus, i de sobte, sens apareix a ma dreta, la desembocadura del barranc de Lezina o Basender, i a l´esquerra,  la de la Portiacha. A partir d´ara ja ens hem de submergir en cadolles mes fondes, i no triguem en passar pel costat de la sortida de l´afluent mes important del Vero, La Choca. 


Durant l´avenç, anem trobant grans cops de gúbia molt ben esmerilats sobre la roca calcària. De seguit, arribem davant de la zona anomenada “Los Oscuros”. Es sens dubtes la part mes interessant i divertida de tot el trajecte. Es tracta d´un tram d´uns 150/200 m. que va mig soterrat degut als passos i galeries, que la corrent ha anat eixamplant a traves d´un gran caos de Blocs. La força creadora de l´erosió ens presenta formes molt capricioses, sobre tot en el seu llit, esculpint llargs tobogans, gorgs i xolls de variades formes i magnituds.

                                                              "Los oscuros"

Prosseguim deixant-nos caure en  badines i rampes per tal d´arribar a “La Cocineta”. Es tracta d´una gegantina balma tallada per la part superior, i perpendicular al Vero, es la sortida del barranc de Chimiachas. En la seva part superior, resta situat l´enclavament de l´abric on es troba la pintura anomenada “El Ciervo de Chimiachas” Un dels mes curiosos i ben conservats representants de l´art rupestre llevantí. En aquest punt fem un descans per tal d´ingerir aliments.

                                          Un petit Titá

Ultrapassada ja la meitat del recorregut total, entrem al congost de les Cluses,  haurem de travessar un extens i laberíntic despreniment, que segons el nivell del riu, sens farà mes fàcil o mes difícil. A nosaltres en concret, ens costà bastant, donat que era baix pel gust d´alguns.  Es potser la part mes perillosa que haurem de creuar. La distingirem des de lluny degut a una gran “visera” (Toponímic del fenomen), producte de l´esfondrament, i que resta encara subjecte a la part superior del penya-segat .


La resta de la travessa, està integrada per aigüerols, salts, de petita envergadura, alguns  dipòsits de grans roques, (Caos del congost de Villacantal) que no presenten cap mena de obstacle seriós, i que fins hi tot el podem gairebé eludir, mitjançant unes dreceres, potser  un tant amagadotes, a ma esquerre.  Tot això presenta la mateixa continuïtat fins que arribem al pont romànic de Villacantal, on donem per acabada al cap de 8 h. la nostra incursió. Val la pena destacar, que les grans verticals per on discorre el Vero, son repletes de Grans i petites tutes, on alternen corbs i àligues amb pintures rupestres. Conformant tot plegat un espectacle francament impressionant.


La Cocineta

Caos de blocs de la VIsera

També podem optar per seguir riu avall fins la presa i pujar cap Alquezar novament, per un camí potser menys costerut que el del pont, per on varem ascendir nosaltres.

Una  bona cervesa fresca, farà miracles desprès de la feixuga pujada fins la plaça Major. La calorada es forta i va  be un bon recés a l´ombra, si mes no, ja es tard i anem mal dinats, així que ens dirigim al càmping i  una bona dutxa ens deixa a punt per anar a sopar. El Jose ens porta  al Mesón de Colungo, ja coneixem aquest local, situat només entrar al mateix poble de Colungo, es menja be per un preu raonable.


Una marxeta per “Alquezar  la nui” ens trasllada a altes hores de la matinada, moment en que decidim anar a descansar al bungalow. (Alerta!!... en aquestes construccions de fusta, es passa calor, i per arrodonir-ho tot, tenim mosquits. Cal dons, portar algun repel·lent o dispositiu contra aquests insectes).

                                              El pont de Villacantal, final de trajecte

El dia 2, ens llevem tard, i desprès d´esmorzar, decidim aprofitar el que ens queda per tal d´anar a visitar el poblet de Lezina. A part de contemplar les rustiques construccions, i gaudir de la privilegiada posició, també podem fer una cordial visita al que anomenen, “La encina milenária” Es tracta d´un arbre francament enorme,  que resistint el temps, vents i tempestes ha arribat fins els nostres dies, deixant enrere moltes generacions. Ai si pogués parlar....!!  Pel que sembla ser, tant  Aquesta degana de les alzines, com el paratge, constituïren una mena d´emplaçament sagrat, que amb el temps esdevingué  tota una institució. Espai solemne on es signaven acords,  es dirimien plets,  es celebraven bodes,  en definitiva, on es tancaven tota mena de pactes i decisions importants.  Això hem va fer venir al cap les antigues tradicions cèltiques, sobre tot, la importància o la visió transcendent que atribuïen els druides a tota aquesta mena de criatures atemporals.

                                                          L´Alzina milenària

Finalment anem reculant fins a Bierge,  on novament dinarem  al “Restaurant Hospederia de Guara” menjador tranquil,  bon servei, bon menjar i un preu raonable.

Un cop ben restaurats, cau pel seu propi pes l´hora dels adéus i els... “A veure quant en fem un altre!!!”

Quim

  • Quecus, paraula celta, que vol dir arbre ermós, fent referència a l’alzina.
  • Quercus Rotundifòlia, nom científic de l´alzina.

dijous, 27 de setembre del 2012

FERRADA DE LA TRONA - LA MUSSARA - SIURANA - ESCALADEI - LA FLORESTA

AQUEST ARTICLE HA ESTAT RECUPERAT DE L´ANTIC "TROBADOR"           DISSABTE 10 DE MAIG DEL 2008

 


IIIª TROBADA EX-SIRES 2008

La Mussara en altres temps

La Mussara avui
Es tracta d’una sortida maratoniana amb molts escenaris diferents, el resultat és com  llegir un llibre d’aquells que enganxen en un sol dia i que durant la resta de la setmana el vas paint de mica en mica.
El dissabte 19 d´abril, va despertar un pel nuvolot. El punt de trobada era gairebé eixut, si no fos pel Ramon, la Mercè, la Montse i l´Albert que ja feia una bona estona que picaven de mans i saltaven per esbandir-se el fred. La resta de companys, el Rafa, na Quima, l’Enric, i el Lluís van arribar més tard.

El paisatge que envolta la Mussara, es realment bonic si més no, es cert que respira un aire... diria entre misteriós i tètric. Les vibracions, a mi personalment, em causaven una sensació de profunda tristesa. Al voltant del poble, i especialment disseminades per la zona de penya-segats, podem trobar un gran nombre de petites plaques funeràries molt recents, (entre 2, i 10 anys) amb epitafis mes o menys d´aquest estil; “ Fulano de tal , data, “Ja ets un esperit lliure”...

Desprès d’omplir el pap, com el temps no s’arreglava, les dones, acompanyades per l’Enric i el Lluís, van decidir esperar-nos al bar de Siurana. El grup restant anàrem a cercar la ferrada.

COM ARRIBAR-HI
Si sortim de Reus, puig que es tracta d´una bona referència, agafem la T-704 en direcció a Mas Pujols,  l´Aleixar i la Mussara.  Ja no ens aturarem fins arribar al Km 20 de la mateixa, justament coincideix  amb el lloc on deixarem el vehicle, es tracta de les runes de Mas d´en Joan Pau. Hi ha poc espai potser dos o tres cotxes, així que el que cal es matinar!!.


 APROXIMACIÓ
 Anirem baixant un cop superada la cadena que barra el pas. Travessarem un camp (sempre avall), i ja veurem el començament d´un tram ben afitat, que seguirem fins que ens desvien a l´esquerra, continuarem el descens als “CINGLES” i seguidament trobem l´indicador al Mas de Tosques, i i al Grau del Racons. Ara el camí es fa abrupte i bastant inclinat. Haurem d´anar en compte, dons abans d´arribar a la riera,  surt una drecera a ma esquerra, que ens condueix en breu, a una gran balma  i a uns deu metres, trobem  el final de la ferrada. Podem fer d´aquest punt també el començament amb un divertit ràpel d´uns 15 m.   Val a dir, que aquesta es la forma més divertida i practica de fer-la, rapelem  els 15 m. vora dels graons que desprès, de tornada, utilitzarem per superar l’última vertical . Fem peu un parell de metres mes amunt del llit de la riera de l´Encens, la remuntarem caminant uns 30m. fins trobar l´inici. També es cert que podem (novament situats al desviament esmentat), continuar la davallada fins la llera, i llavors remuntar-la tot seguint les fites que ens situen a peu de ferrada. Si mes no, en contraprtida ens perdrem la rapelada.


 LA FERRADA DE LA TRONA
El primer tram puja de tirada uns 17m. i a partir d´ací comença un franqueig molt interessant (40m. Aprox.) en el que sovinteja la presa natural amb l’artificial, havent-hi un pas on els curts d´extremitats hem de patir una mica.  Aquest recorregut horitzontal, mor en una mena de coveta de reduïdes dimensions, que pel que sembla, en altres temps fou aixopluc i  hospital dels carlins. El que resulta inexplicable es com podien accedir-hi !. Francament tota una “?”


Des del mateix refugi, hi ha una instal·lació per tal d´engegar un nou ràpel, que ens conduirà fins meitat de paret. Cal recordar que, abans mateix d´arribar a la coveta, hi ha un escapament per on es pot posar fi a l´aventura. Tornant al punt anterior; al finalitzar el ràpel s´inicia un altre franqueig, aquesta vegada més curtet que connecta amb un petit pont de sirga, i a l´hora aquest, amb l´ascens final, que es justament per on hem encetat “La Trona”.


Tant la instal·lació com el material son de primera, el circuit donada la morfologia, (espai creatiu) es ben aprofitat, i tot aquest cúmul d´encerts, dona com resultat una ferrada excel.lent que, ens ha proporcionat un hora de gran divertiment (entre d´altres)


 

SIURANA
Ja al migjorn, el dia ha decidit posar-se “guapo”i ve molt de gust fer un beure al solet, còmodament asseguts en una de les tranqui-les placetes de Siurana, poble del que en rebo unes sensacions molt agradables, profundes, diria que inefables.


Al caminar pels carrers i planades, que tanta historia traspuen, descobrim la llegendària petjada del cavall de la reina mora, que deixà per sempre gravada a la roca, abans de saltar al buit.


 Restes de cisternes excavades en pedra viva, primitives conduccions d´aigua, petits horts esglaonats envoltats de precipicis, però hi ha un lloc situats en el qual, podem girar-nos 380º que en qualsevol punt que decidim aturar-nos, gaudirem d´un paisatge realment impressionant, i que no podran de cap manera abraçar els nostres ulls, òbviament d´un sol cop. Aquest no es altre que, el cim del que resta de la torre d´homenatge del castell.  Podria parlar-vos molt del que vaig poder veure en aquell recinte tancat al públic (jo vaig poder passar); Grans voltes soterrades,  inaccessibles espais i galeries subterrànies que s’endinsen per les entranyes de la terra, aljubs... De sobte, absort en la meva solitària exploració, me’n vaig adonar que potser era ja mol tard, i conscient de que m´estarien buscant, vaig abandonar tot desitjant tornar-hi un altre cop amb més temps i medis.


 “Alterosa i humil. Siurana empedreïda damunt les cingleres arraulida,  volguent  veure´s a prop de les estrelles va cloure, somiadora les parpelles i dolçament, es va quedar adormida”
Francesc Gardeta  agost de 1967

Crec que el poeta, anant mes lluny del mateix significat literal de les paraules, resumeix força be els sentiments que sem despertaren amb  l´estança en tan bell paratge.


Restes de la torre de l´homenatge
Efectivament, m´estaven esperant per que tenien fam, i ja era massa tard per anar a dinar de restaurant, així que varem acordar per majoria tirar de “bocates”.


Restava poc temps per tal de poder visitar la Cartoixa, raó per la qual, canviarem els plans sobre la marxa, no voliem perdre, l´últim, dels objectius que ens restaven en aquesta sortida,  Sta. Maria d´Escaladei.


 ESCALA DEI
Per  desig exprés del rei Alfons I el cast, es fundà l´any 1163, la primera cartoixa de la península ibèrica, Sta. Maria d´Escaladei.

Vinguts de la Provença, els monjos cartoixants, Pere de Montsant, i Ramon de St. Esteve,junt amb alguns eremítes del lloc, foren els primers en tirar endavant aquest monumental projecte.


Amb el temps, adquirí molt esplendor, fins arribar a assolir el rang de Priorat, que conferí nom a la comarca.

El seu destí final, fou el mateix que el de molts altres monestirs, en arribar al 1835 la Desamortització d´en Mendizabal.

Tan sols en dos anys, ja no hi restava pedra sobre pedra, Tal va estar la reacció d´una població enfurismada, farta de tanta opresió...


La caminada pel recinte ens va descobrir moltes coses, unes ja les sabíem, i d´altres no, com per exemple, el refinament d´aquesta ordre (cartoixans) que oferia molta intimitat personal als monjos, en contrast amb el cister. El monestir, gaudia de cel.les individuals en un petit claustre, a mena de caseta dosada amb jardí, mentre el cistercenc compartia tot, tant el dormitori com el claustre etc.
Sortirem satisfets, i un xic decebuts, ja que per molt que buscarem, ni rastre de la famosa escala.

També ens ensulsiarem pels cellers amb més solera d´aquest racó del Priorat, on s’ofereixen degustacions gratuïtes dels millors caldos als compradors. Va haver algú que li va costar molt decidir-se i per aquesta causa entre degustació i degustació va buidar alguns porrons de ranci... i vi de missa i...finalment varem fer el que teníem per primera fita, el cafè, però ja no era hora de cafè sinó de Kubata.

LA FLORESTA DE LES GARRIGUES
Tanmateix el solet ja feia estona que s’havia amagat rere els turons, quan deixàvem els vehicles al pàrking del castell de la Floresta. Aquesta vegada ningú no temia, ningú no dubtava. Aquesta vegada tothom entrava segur i content de trobar aquell càlid refugi a la seva disposició. Un altre cosa va estar el sopar, no havíem previst que aquella nit televisaven el partit de futbol, alló que en diuen “El Derbi” i que no va ser res més, que la presa de cabellera a la que ens te acostumats l´equip, en les dues últimes temporades. Al cap de tombar-la una bona estona, fèiem cap al Cafè Terrall, on  satisferem les nostres necessitats vitals a base de “barregetes” i cruixents entrepans. Finalitzàvem la jornada amb una tertúlia a la sala del castell, i...zzzzzzzz.


El diumenge dia 20 d´abril, no es va aixecar de cap manera, doncs va romandre plujós (G.A.D !!!.) fins gairebé finals de la tarda, la qual cosa no va impedir que ho passéssim força be, tant mentre cuinàvem com mentre cruspíem, en definitiva un dia plàcid , contrapunt del dia anterior en el que tot va estar regit pel signe de l´acció




 

NOTA
A tots vosaltres que ens llegiu, però que encara no us heu decidit a compartir ni tan          sols un il·lusionant àpat de germanor.
A tots aquells que penseu que ja sou massa grans per reprendre aquestes “bogeries”.
A tots els que patiu lligams mentals que no us atreviu a trencar, però que voldríeu fer-ho.
També als col·leccionistes de rancúnies, als que la foscor de l´etern passat, no els permet eixir.
En definitiva, a tots vos invito a manifestar-vos utilitzant el sistema d´opinió d´aquest mateix bloc. Tanmateix, a fer-vos seguidors, veureu que es molt fàcil,  sempre que vos vingui de gust, es clar!!

Salut i Força afició !!

Quim

dimarts, 25 de setembre del 2012

L´ANIMA ES AL CERVELL (Eduard Punset)

AQUEST ARTICLE HA ESTAT RECUPERAT DE L´ANTIC  TROBADOR            DILLUNS 16 DE JULIOL DEL 2007


 


Edicions Aguilar. Biblioteca Redes TVE

Personatge molt conegut en la vida social-politic-cultural catalana, l´Eduard, dirigeix i presenta actualment, el programa Redes a TVE. Un programa rigorós e interessant, on els “artistes invitats” son investigadors científics de primera línia en tot el mon.

El llibre en qüestió ve a ser una mena de recull, molt ben connectat d´uns determinats programes, que fan referència monogràfica al tema que ens ocupa, utilitzant un llenguatge molt clar, i sense abusar-ne de la terminologia científica per tal de millorar la divulgació d´un tema tan controvertit.
Personalment quant el vaig acabar de llegir, vaig tenir la agradable sensació de conèixer-me una mica més i millor, tanmateix a tots els que m’envolten, si més no, una pregunta em va sorgir de forma espontània... “L’ànima està en lo cervell ?

Sense desmerèixer-ne una bri l´obra, he de manifestar la meva humil disconformitat... veureu; no em tinc pas per cap mena de científic, ni filòsof, ni pateixo de mals religiosos, no obstant això, si que guardo consciencia del que soc. Potser això que acabo d´escriure resultarà un xic agosarat, ara bé, com esser humà i lliure pensador, opino que no podem confondre un òrgan excepcional, misteriós, i a traves del qual tenim consciencia del que som, a més de pensar, recordar i moltes altres funcions, amb l´ànima, i molt menys afirmar que està en el seu interior. Senzillament crec que es comet un acte extremadament reduccionista i pretensiós.

Amb l’absent intenció de frustrar als investigadors que s’aventuren per aquestes conrades, crec sincerament que l´ànima, mai sabrem precisament com es, ni on resta ubicada, (si es que ho està) ja que la seva profunda subtilitat la fa inconquerible per la racionalitat científica, si més no, tots sense excepció la posseïm, (o ens posseeix)  i sense cap mena de dubtes, la trobarem indefectiblement en un moment determinat de les nostres existències, llavors amb tota seguretat, no disposarem de cervell per tal d’estudiar-la, ni falta que ens farà !!.



Quim