ART I MITOLOGIA GREGA II

ADOLPHE-WILLIAMS BOUGUEREAU

(AQUEST ARTICLE HA ESTAT RECUPERAT DE L´ANTIC TROBADOR.  DIJOUS 16 D´ABRIL DEL 2009)

 

Si, si, ja ho se, tot tenint pressent la superlativa llista d’improperis, desqualificacions i epitafis, que des dels primers impressionistes fins els nostres dies s´han abocat sobre l´academicisme, permeteu-me si us plau, encara que només sigui per respecte, un vot en el seu favor.

Eternament enigmàtica, la figura humana es representada des de la prehistòria en tots els angles, posicionaments, i significats possibles, però realment es tan difícil trobar-ne dues d´iguals, que podria assegurar que es tasca literalment impossible.

El neorealisme, esdevé en la actualitat el gran renovador i baula d´aquesta cadena atemporal que representa el classicisme acadèmic. Un bon exponent d´aquest corrent artístic eminentment inspirat en la Grècia clàssica, es sense dubtes en Bouguereau     (1825-1905 ). La seva extensa obra compta amb més de 826 quadres diversificats bàsicament en dos gèneres, retrats i nusos. Els temes que van des de la bucòlica pasturi’l, natura, religió, i mitologia grega, fan honor al mes fidel model acadèmic, si més no, les seves pintures, i sempre sota el meu estricte criteri, transmeten una subliminal intencionalitat que l´allunyen del tradicional i fred formalisme que caracteritza aquest estil, del qual tampoc en renego, si no que, el considero una de les seves qualitats

Mestre inqüestionable de la tècnica, gran coneixedor de l’anatomia, més un domini total de la llum i el color, fan del nostre personatge, un artista excepcional.La vessant mitològica, incipientment formada potser durant la seva estança a l’església de Sint-Etienne, (Mortagne sur Gironde) (7 anys) mentre era a càrrec del seu tiet Eugene, (nou capellà) i dels estudis sobre historia antiga adquirits a l´escola de Pons, esdevindran en un futur una de les fonts d´inspiració tractades al llarg de la seva carrera.

                                   

                               

“La joventut d´en Baco,” obra notable, ens introdueix en una de les matèries potser més controvertides pel que fa a la racionalització del mite grec, “Els misteris iniciàtics”.

Uns 10.000 anys aC. L´home del paleolític depenia exclusivament de la natura i dels seus avatars per la supervivència, òbviament les condicions de vida eren molt dures. Un desig abstracte naixia i es feia necessari per tal d´apaivagar, o superar, aquesta situació d’inseguretat a la que de forma angoixant es trobava sotmès crònicament, la resposta es va plasmar en l´intent de manipular les regles del “joc”, es a dir, en la màgia. La qual cosa implicava un salt qualitatiu a l´hora de comprendre el mon, no exclusivament des de el punt de vista material. La idea de que tot estava envoltat per unes forces invisibles, que actuaven sobre el destí dels essers i les cosses, amen de poder ser alterades o permutades, acabava d´obrir les portes al que desprès coneixerem com “homus religiosus”.

La conquesta de l’agricultura i la ramaderia, va prendre el relleu d´aquelles creences simples i primitives, fent-les evolucionar cap a formes demiúrgiques cada cop mes complexes, a les que anaven omplin de competències, segons aquestes es convertien en necessitats.

Els Misteris Dionisíacs, també associats als òrfics, eleusinis, Isis i molts altres inclosos els gnòstics cristians. Eren els mes hermètics, i per tant es coneix molt poc sobre els actes que constituïen les seves cerimònies. Simplement parlar-ne del que succeïa, podia comportar la pena de mort.                                                               

Alguns autors de l´antiguitat, com Pausanias, Homer, Diodor, Herodot,entre d´altres, van llegar a l´humanitat, no pas sense guardar-se’n les esquenes, alguns comentaris molt boirosos i contradictoris del que comportaven els rictus i litúrgies, que tenien lloc en aquestes congregacions de tall iniciàtic-esotéric.

Encara que actualment, semblen guanyar terreny les tesis que exclouen de les bacanals el contingut eminentment sexual, reconvertint-lo en meres exhibicions simbòliques de reproduccions exagerades d’aquests òrgans, l´intuïció, i observació afegides a la racionalitat, diuen tot el contrari.

                                                               

El vi, no només serveix per eixamplar la consciencia, també per desinhibir-la. Tenint en compte que les influencies místiques provinents de l´orient, impregnaven les bases de molts cultes de la Mediterrània, i que els Sutres signifiquen una forma d´entrar en contacte amb les altes esferes de l´espiritualitat, a traves del sexe, eliminant determinada moral, de l´investigació, trobarem pel contrari, que les orgies desenfrenades podrien ser la part ritual més important d´aquestes celebracions d´origen tel·lúric, en el que la fecunditat de la terra persisteix com eix vertebrador. En realitat, mai han estat contraposades la sexualitat i l´espiritualitat, paradoxalment son complementaries.

Bouguereau, dins del seu tarannà, ens presenta un mon ple de personatges populars en l’univers mitològic, representats i tractats com essers vius entre nosaltres. D´alguna manera intenta dir-nos; “Una reunió de nimfes, en un meandre fosc i tranquil d’una torrentera, podria per exemple, fer les delícies d’alguns barraquistes... Deixeu, deixeu volar la vostra imaginació. Potser si teniu prou fe i sabeu invocar-les...”

Que Deu vos guardi d’elles!!!

Quim