 |
| Cara a cara amb la paret sud del Montsec d´Àres |
DISSABTE
24
El
lloc de trobada fou per gairebé tot hom, el pàrquing del restaurant
Cal Quel de la Font-llonga, dic gairebé, ja que hi va existir una
pree-trobada a la Floresta. En Ramon i na Mercè em passaren a
recollir, per reunir-nos després amb la resta de companys. Quin
lloc mes privilegiat renoi!! veient-nos de tu a tu les cares, amb la
imponent façana sud del Montsec d´Ares.
 |
| Esmorzar a Cal Quel de la Font LLonga |
A
les 8:30 érem presents i amb ganes de desdejunar, la qual cosa
efectuarem amb immediatesa de forma satisfactòria, mentre fèiem
petar la xarrada, (mai un escenari fou tan adient). Hi havia molt de
que parlar, tant d´aventures pretèrites, com de nous posicionaments
personals davant de la contextura del moment. Si mes no, es curiós,
però quant aquestes meravelloses coses passen, entre d´altres, el
primer que s´esvaeix es la noció del temps, i això
que per un costat es bo, per la´altre no tant, dons també hem
vingut fins aquí, per tal sigui la base de partida d´altres
activitats, igual o mes enriquidor si s´escau.
Donades
les característiques de l´enclavament, teníem a l´abast uns
quants indrets per visitar, entre ells, el congost de Montrebei i la
ferrada de la vall de la Pardina obra dels escaladors Urquiza i Olmo.
Veureu, que expresso així el substantiu de la instal·lació, puig
que hi trobo en l´acte del “bateig”, ja sigui premeditada o
inconscient, una maniobra discreta però efectiva a l´hora de
substituir o marginar els toponímics històrics i propis de la zona,
la qual cosa considero una manca de sensibilitat o respecte. També
un excés de personalisme, segons es vulgui veure.
Polèmiques
a part, la colla, es dividí en dos parts o preferències personals
donada la oferta. Mentre uns triaren la ferrada, altres es
decantaren pel...
CONGOST
DE MONTREBEI
El
grup integrat pel Lluís Baquês, Ramon, Rafel, Ramiro, Mercè,
Justa, Quima, Conxi i Montse, decidiren remuntar el congost per
l´accés nord, que crec, es l´itinerari mes adient,
puig que anirem descobrint la singular l´espectacularitat
d´aquell espai natural, progressivament i de menys a mes.
Arribats
al poblet d´Alsamora, situat a l´extrem mes occidental de la serra
del mateix nom, el travessarem iniciant
d´immediat el descens en direcció a l´embassament
de Canelles, fins arribar a una mena d´aparcament que a les hores
també fa de centre d´informació, (4´70Km) es on haurem de
deixar el vehicle per tal de seguir a peu uns 4´5 km, salvant uns
90m de desnivell. Es cert que també podem accedir-hi pel sud, però
llavors vos puc assegurar que la caminada es molt mes dura i bastant
mes llarga, 9´5 Km, mes 686 m de desnivell acumulat. A mes, de que
com ja he explicat, arribarem directes a la part mes espectacular i a
partir d´aquí, cada pas que recorrerem en aquest sentit, ho serà
menys. Per ampliar informació, podeu veure l´article
dedicat precisament a aquesta sortida “Al Congost de Montrebei
des de Corçà” efectuada el 10/11/2012. i publicada el
2/12/2012.
Preparats
per caminar, tenim dues possibilitats; la del sender de dalt, i el
que voreja el llac. El primer, resulta mes curt, però ens obliga a
superar un petit turo abans no arriba al pont penjant del barranc de
la Maçana. El segon, voreja el mateix tossal però pel perímetre
mes baix, i ens condueix igualment al pont, estalviant-nos la
elevació. A partir d´ací, podríem sentenciar que comença el
Congost.(2´20km)
El
pas, excavat gairebé íntegrament a la roca, es va enfilant poc apoc
oferint-nos a mida que ens hi endinsem, uns tallats impressionants,
que el Noguera Ribagorçana ha anat serrant des de temps immemorials,
amb les seves aigües d´un suggeridor color turquesa. De vegades, el
nivell del pantà es prou baix com per permetre'ns veure molts metres
per sota nostre, l´antic camí també obert a roca viva. No es
recomanable utilitzar-lo dons es produeixen molts despreniments, que
el fan molt perillós. El passeig es dona per acabat quant s´arriba
a la sortida sud, llavors haurem de girar cua a no ser que vulguem
seguir fins la població de Corçà (7´75 km)
De
tornada, sempre que ens vingui de gust, encara molt aprop de final
(300 m), podem enfilar-nos per un desnivell bastant costerut però
suficientment ben equipat per tal no suposi un obstacle insalvable
per molta gent, i visitar la Cova Colomera, ( per mes informació
podeu veure l´article “La Cova Colomera -Congost de
Montrebei” publicat el diumenge 30 d´octubre del 2011.
Sortida efectuada el 5 de setembre del 2009)
FERRADA
DEL BARRANC DE LA PARDINA
L´altre
part de la colla, varem tirar cap a Corçà ( Pep Hidalgo, Cristina
Parra, J.Mª Latorre, Estela (7 anys, filla d'en Latorre) Albert i
Quim).
Des
d´aquesta petita població, i sense entrar-hi, agafem un camí de
carro molt estret, bastant mal indicat, (ara es asfaltat, però
continua en mal estat) que si tenim sort i no trobem cap altre cotxe
de cara, ens permetrà arribar a l´ermita de la Pertusa. Deixarem l´auto a l´esplanada habilitada. Aquest petit monument del
romànic, ens crida l´atenció per la peculiar situació des d´on
s´ens mostra, un autentic lloc de vertigen. Es pot arribar per un
corriol que sorteja a gran alçària la cresta de la roca del mateix
nom. Nosaltres el deixarem de costat, i seguirem per un senderol, mes
segur que marxa cap el Congost de Montrebei. També l´abandonarem
tan aviat com arribem a la creuada indicada per una placa de ferro,
on es pot llegir “Ferrata Urquiza olmo” (a580m) es a partir
d´aquest moment que entrarem per l´obaga de la Vall o Barranc de la
Pardina. Al creuar la riera, trobem la primera paret d´uns 17m (no
te res de particular). A partir d´ara progressarem pel vessant
contrari, l´esquerro, fins arribar a la segona, te aproximadament
12m, es tracta d´una cascada seca, que s´ha de flanquejar, i a
partir d´ací els plombats ja son mes aprop un de l´altre però
disgregats, total pujarem uns 20m. abans de donar-la per acabada i
fer mitja volta.
 |
| Ermita de la Pertusa |
L´esmentada
via va estar una de les primeres que es van equipar a Catalunya, mes
concretament al 1997. No es tracta d´una ascensió amb gran
dificultat, ans tot el contrari, esdevé fàcil i còmoda. Podríem
entendre-la mes viat com una complementarietat, per tal de fer
possible una ruta farcida de petits graus, destinada a superar la
Vall de la Pardina en direcció a la seva capçalera, des d´on a
l´hora, poder realitzar diferents itineraris, entre ells, i com
no, el Congost.
 |
| Entrada a la Vall de la Pardina |
La
instal·lació es bona i roman en bon estat de conservació la qual
cosa encara alleugereix mes, dins del possible, la coronació dels
320m de desnivell i 1´6 km de recorregut que la conformen, encara
que la major part la farem a peu. Això si, per caminois molt
feréstecs i dignes de ser visitats. La via acaba a poca distancia de
la pista que, recorrent gairebé tot el cossol del Montsec d´Ares,
passa pel castell de St. Llorenç i arriba a la seva fi
transformant-se en el sender que porta a Mas de Carlets. D´ací
enllaça amb el llarguíssim GR-1 que, sortint a l´hora de
Gironella, (Berguedà) i recorrent les valls d´Aran, travessa el
Congost de Montrebei, arribant al Pont de
Montanyana (franja de ponent, Aragó)
La
tornada, per que sempre hi ha d´aver una tornada, la varem efectuar
pel mateix lloc utilitzant les excel·lents instal·lacions de
rapel, que gairebé ens situen al principi de la zona equipada.
Briefing;
es tracta d´una bona ocasió per tal d´iniciar-se en el mon de les
ferrades, i a l´hora gaudir d´un estupenda sortida.
 |
| Flanqueix de la segona paret |
El
punt de reunió dels dos grups, fou novament el restaurant Cal Quel,
Dinarem tots plegats, i després del bon àpat, entre cafès postres
i copes, es va fer avinent, que malgrat estàvem prou be, havíem de
marxar, (lo de l´alcoholímetre, no es feia anar gaire, tot era mes
humà, no pas com ara que, amb l´excusa de protegir-nos, ens amaguen
paranys per tal de buidar-nos la cartera. I no vull pas dir amb això
que no s´hagi de dur un control, sinó que el tracte
indiscriminat o uniformitzat no es just).
Be
dons, com vos deia, sobre les 7 de la tarda, emprenem el retorn cap a
la Floresta. Jo els havia fet saber prèviament que el castell, espai
reservat per tal que passessin la nit, es trobava en un estat una
mica deixat, però a canvi sortia molt econòmic, els vaig informar
que no hi havia llum elèctrica, també, i això no hauria de suposar
cap problema, les parets altes i plenes de teranyines, es decapaven
soles de mal cuidades i brutes, dons la elevada humitat que reganava
en l´ambient, creava aquests fenòmens. Els llits, eren en el millor
dels casos, jaç´s o màrfegues sense matalassos, rovellats, o de
fusta farcida d´arnes. Que potser als armaris trobarien alguna
manta, però que jo, personalment, no la utilitzaria, dons pel tacte
enganxós, i l´olor, mes valia no fer-ho si no era cas d´extrema
necessitat. I que alguns, (això ho haurien de fer a sorts), els
tocaria ocupar el soterrani, el que es el mateix, les antigues
masmorres. Quant els hi explicava, alguns reien incrèduls, d´altres
nomes esbocaven uns indefinits somriures i em deien, això no es
veritat, oi? Jo nomes els recordava... Es de vital importància, per
raons de seguretat, ens plantem allà abans que es faci fosc...
Arribats
a la Floresta, ja era prou de nit com per no veure-hi gens, a
l´entrar per la porta principal, els vaig conduir a les fosques pel
curt passadís que baixa al celler, ara buit i amb un ambient humit
suficientment acusat, com per que alguns amb veu dubtosa i plena de
decepció exclamessin... Jo no dormo aquí...
Nomes
quant els comentaris plens d´estupor sortien de mare i la confusió
arribava al paroxisme, vaig acostar-me al quadre de llum i vaig anar
il·luminant les estances, totes elles, netes, polides, i amb un
nivell decoratiu molt càlid, producte d´una excel·lent ornamentació rústica, que aprofita eficaçment tots els elements centenaris.
Com
per art de màgia tots els rostres es transformaren en solides
rialles i para bens, mentre pujaven i baixaven escales, descobrint
plens de grata sorpresa, la multitud d´encisadors
raconets que guarden les quatre plantes de l´edifici... Semblaven
nens!!!
Acabada
la tasca de distribució d´habitacions, acudírem al bar del poble,
on plens de joia i gatzara soparem fins quedar ben tips. Encara hi
restaren ganes de fer tertúlia, i per aquesta finalitat, utilitzarem
una de les sales que per als efectes disposa lo castell. Ja era mol
tard quant ens retirarem a descansar, després d´un dia ple
d´emocions.
 |
| Lo Castell |
DIUMENGE
DIA 25
Recordo
que tant la Cris com jo, varem matinar una mica per tal d´anar
organitzant paraments i estris, pensant en l´arribada del gruix de
gent que avui ens reunirem, dons encara s´afegiran els que no van
venir ahir a les activitats de muntanya.
 |
| Una de les saletes |
Els
primers en aparèixer varen ser els de la fortalesa, mes tard, sobre
quarts de dotze començaren a fer acte de presencia esglaonadament;
en Santos, la Marta i la Júlia, l´Alba, en Tomo i la Núria,
la Roser i en David, l´Enric i la Sofia.
 |
| L´hora del sopar al bar de la Floresta |
Gairebé
la totalitat dels preparatius estaven per fer, així que ens
organitzarem per tal que la cosa sortís be; mentre uns tallaven
llenya i encenien el foc, altres preparaven els calçots, la carn, el
pica pica, la beguda, les taules etc...
 |
| Preparant els calçots |
El
dinar va estar multitudinari, 26 persones ja son una bona taula!! tot
hom va quedar satisfet i fins hi tot, per que no hi faltes de res, a
l´hora dels cafès, L´Albert i na Montse, instal·laren una
cafetera de les que fan anar als bars, la veritat es que fou un èxit
clamorós, dons es formaren repetides cues, i es que a demès de
bo, era gratis!!!.
 |
| L´hora del dinar |
 |
| La del cafè |
També
rebérem la grata visita del veí, en Félix, que es va afegir a la
sobretaula, fins arribat el moment, en que l´autentic heroi
d´aquesta retrobada, en Lluís Baques, per aclamació popular,
pronuncià un brillant discurs de clausura (improvisat), donant amb
aquest darrer acte, per finalitzades aquestes Terceres Jornades de
germanor, després de tants anys i panys de no saber-ne res els uns
dels altres.
 |
| Foto per la posteritat |
Com
cloenda, prèvia a la l´escampada general, es materialitzà la foto
de rigor per la posteritat i... “Colorit i envermellit, aquest
comte s´ha exhaurit”. Fins un altre germans!!!
Quim
