 |
| Herbers, des de la carretera que ve de Morella |
HERBERS
Petita població de 56 habitants, situada al peu del riu Escalona (També riu
Tastavins) i al Nord de Castelló de la Plana. (Nord-Oest del País
Valencià). Tanmateix el podem situar al Sud de Catalunya en la zona
anomenada La Franja. Pel costat Oest, frega amb l´Aragó.
Comarca
del Maestrat castellonenc.
Coordenades
; x= 40º 43´ 12´´
y= 0º 00´ 16´´
z= 766 msnm
Llengua;
Català de la Franja
Gentilici;
Herbessenc/a
Superfície
del municipi; 27´12 km2 - 2´1 hab per km2
Festes
Majors ; St Bartomeu dels dies 23 al 27 d´Agost
 |
| Plànol de la situació |
PRÒLEG
No
resulta fàcil reconstruir una historia que s´inicià l´any 1973,
quant en l´actualitat, quaranta-un anys després,
gairebé no resta cap documentació que aporti llum a les relacions
humanes que, tingueren lloc paral·lelament a les
científic-esportives.
Desitjaria
per tant, que l´objecte natural d´aquestes lletres, esdevinguessin un
sincer homenatge dedicat exclusivament als homes i dones que,
conformem encara avui un grup humà excepcional. A tots ells una
forta abraçada i un etern agraïment per haver-nos concedit
l´inestimable honor, d´entrar a les nostres vides.
Totes les
narracions, emmarcades en l´espai -temps, com no pot ser de cap
altre manera, disposen bàsicament d´un principi, un
desenvolupament i un final. No imagineu un altre ordre.
 |
| Instal·lats a Torrevelilla (Terol) |
EL
PRINCIPI
Divendres
dia 21 d´abril del 1973, primer dia festiu de la setmana Santa.
Amb
la pretensiosa intenció de trobar una zona de “Primeres” (cavitats
per descobrir, en l´argot espeleològic) pròpies de la SIRE de
Sants, els companys expedicionaris; Vicenç, Carles, Pedrete, J.
Antoni, Andreu i un servidor, ens embarcàvem a bord d´un petit
òmnibus de servei públic, que sortia de
l´avinguda de Madrid, (BCN), en direcció a Torrevelilla, municipi
terolenc del baix Aragó.
Bo es
explicar abans que, no disposàvem de cap dada, documentació ni referència, que prèviament ens introduís a les característiques
geològiques de la zona, excepció feta, de la fe cega dipositada en
les convincents promeses amb les que en Pedrete ens embadalia, es a
dir, un autèntic paradís de l´espeleòleg, replet de grans
cavitats encara per explorar.
Si mes
no, la realitat va estar un altre, i a demés crua ... El que de
cert s´amagava darrera de tants llaminers arguments, no
era altra cosa que el desig profund del noi, de “fardar” davant
dels pocs parents que encara li restaven...
Seria
absurd negar que, buscàrem inútilment durant tot el dia, per uns
paratges terrossos, sedimentaris, llongs, extens i inacabables...
La tombarem mes errats que un esquimal pel desert. Allí no existien
mes hipogeus que el clavegueram de la població, en el millor dels
casos!! Ay!! que cara pagarem la nostra bona fe!!. Però ja sabem
allò que canta el refranyer “No hi ha mal que per be no vingui”
Ja de
nit, notablement decebuts i afligits, puig que n´érem conscients de
que l´havíem espifiat estrepitosament, algú encara cap cot,
va recordar una noieta eixerida, xerradora i molt grata als nostres
ulls... que ens havia assegurat durant el viatge, que, al seu poble,
Herbers, SI, que existia
una cova que tothom comentava,
era molt gran i que aclocant
l´orella amb atenció, es
podia vagament
escoltar, una enigmàtica
remor d´aigua eixint
del seu interior.
Com
si de cop s´ens hagués encès la bombeta en
paral·lel damunt del cap,
unànimement
optarem per canviar l´objectiu inicial de
l´operació,
i provar sort en aquesta
petita
localitat castellonenca,
encara que només fora per
mirar
de salvar els mobles!!
 |
| "Ya nos vamos para Herbers"... |
Recordo,
que espontàniament
en Carles
agafà la guitarra i clavant els acords d´una cançó de
l´època, de “Rumba 3”
(conegut grup
rumber,)
que mes o menys deia... “Ya no te puedo querer,-
mi cariño se acabó, (cor)A-
AAAaa...
Lo quemó tu falsedad, -
Tus palabras de papel -A-AAAaa”
Però
ell va cantar “Ya nos vamos para Herbes, A-AAAaa.
A ligar a las Chicàs, A-AAAaa,
Por las noches a bailar-
Como nos vamos a poner...”
I com no vos ho
podeu imaginar, aquesta
melodia matraca ens va acompanyar tot el trajecte.
 |
| A dalt La font i nosaltres ahir. Aquí, el mateix lloc avui |
Un
cop arribats, ni que
dir-vos, que molt aviat ens familiaritzarem
amb la gent del poble, fins l´extrem de que al següent dia,
(23),
el cap de correus, Sr
Miquel Vilalta, bon home
allà on els
hagi, ens acompanyà
personalment fins
la mateixa
boca de la cavitat, anomenada
“Mas d´en Pau” (Avui
sabem que es la nº1, la desapareguda)
toponímic que rep per la
proximitat
d´aquesta antiga
masia.
L´exploració
va estar tan
perfecta, que
a tots ens va salvar la sortida i
quelcom mes... Per
descomptat que, s´esvaí la fantasia de la possible existència d´un
aqüífer en aquella
caverna,
però la descoberta d´unes magnifiques colades estalagmítiques i
grans estalactites al llarg dels seus
140
mh. i 28
mp. Donaren peu a una propera exploració
amb la finalitat d´aixecar la
topografia i completar l´estudi. Tanmateix
iniciar una recerca prospectiva de nous fenomens subterranis. Per
fi teníem una zona pròpia, i l´expedició
podíem
considerar-la
un èxit!!!
Eternament
agraïts, mai podrem
dons, oblidar la Mª
Carme Bel Vilalta, puig
que així es diu la
“noieta” que
fortuïtament coneguérem
en el
mini-bús,
filla mitjana de l´alcalde en aquells temps, Joaquim
Bel
Pallares, també
un personatge força
estimable, que
encara he pogut abraçar amb
gran
joia recentment.
Com
molts altres, cada un amb
les inherents
peculiaritats ben
definides en el seu propi
caràcter,
i de forma anàloga
a com es barregen
els
colors en
una aquarel·la, aportaven
el seu to personal intransferible, a
l´hora de plasmar aquell
inesborrable quadre emocional, que tan profundament
va impregnar
els nostres sentiments.
Varem
anar coneixent-los
al llarg de les successives
campanyes, que duguérem
a terme per llurs
contrades.
EL
DESENVOLUPAMENT;
DELS
“COLORS”
L´OCRE = TERRA, EL TRONC DELS ARBRES
CALIDESSA, FERMESSA
Durant
els primers desplaçaments, utilitzarem tendes de campanya plantades a l´ereta del batlle, per tal d´establir una base de
logística. Mes tard, ens traslladarem
al bar-fonda del poble, coneguda com “Ca
la tia Maria” regentada
pel Josep Ramon i la Maria Giner.
Ens
sentíem com a casa i ells es transformaren en
una mena de segona família per
nosaltres. Junt
amb la resta del jovent,
compartirem innombrables “calmantets” (Rom cremat amb sucre i
grans de cafè) en aquell
entranyable establiment, avui
lamentablement
desaparegut. Podria
afirmar
sense temor a equivocar-me, que era precisament aquest local, el
que per magnetisme
aclaparava, gairebé tota
la vida social
d´Herbers.
 |
| Acampats a l´ereta del batlle. Al peu de l´arbre, la Mª Carmen Bel immediatament al costat na Mª Carmen Bel Ibàñez darrera, na Mº Mercè Vilalta, i repenjat a la tenda un servidor.
Una
de les vegades que dúiem una bona sobrecarrega d´etílics,
(24-12-73) tant en J. Capdevila mes conegut pel
“Manolito”, i el
que subscriu aquestes línies,
sota la desenfrenada
influencia
dels
follets d´en Dionís,
varem estar protagonistes
d´una cabòria prou
sacrílega. Premeditadament
decidits a
materialitzar-la,
pujarem
cap a l´església parroquial, on mossèn Joaquim Pera Milian,
impartia la Missa del Gall. Eixuts
de cap consideració
vers
ell, el temple, i la feligresia allà congregada, irrompérem
transgressors sota
les mirades de sorpresa de tothom.
Irreverents
travessarem la nau central, pujarem dalt del campanar, on
ens divertirem mal
tocant
la campana, fins que ens
feren mal les orelles, en
cavat, fermarem
un 40 de corda i ens despenjarem a rapel àdhuc
tocar carrer,
en repetides ocasions. Tot
plegat, va estar un
espectacle mancat de
qualsevol indici de seny. Dit això, vull
oferir
mil
perdons,
a totes aquelles persones
que pacíficament
expressaven la seva devoció i
poguessin haver-se sentit ofeses.
|
 |
| En el seu moment aquest edifici fou el famós bar fonda de la "Tia Maria" avui tristament desaparegut |
Cal tenir present,
que malgrat la infausta
dels fets, ningú ens va retreure la bretolada ni
al dia següent,
ni cap altre, simplement
res no havia passat... Moltes
gracies per la vostra
paciència i
comprensió !!!
(Saviesa).
Un
altre esdeveniment mes
digne de recordar, fou la projecció de fil-mines amb banda sonora inclosa,
que protagonitzarem
amb la finalitat de donar
a conèixer als herbessencs alguns
dels
valors naturals de la seva terra.
“El
cafè”, segon bar del
que disposava
el
poble, si mes no,
el menys freqüentat,
s´omplí de bat a bat amb
molt de xivarri
aquella nit,
tot i posseir un aforament notablement superior al
de la “Tia Maria”.
Fou
un èxit entre els vilatans, ja que a partir de llavors, molta gent,
quant passàvem pels carrers, encara que fos a hores intempestives,
ens invitava entrar a casa seva, per tal els explicarem com i per que
fèiem allò que, ells no entenien massa be i en conseqüència els
despertava molt la curiositat. Aquests fets, motivaren que cada cop
s´amplies mes el nombre de compliments, que havíem de realitzar
cada vegada que reveníem a la vila, fins l´extrem de que, un dia
sencer, el destinàvem a realitzar aquestes funcions de caire
cívic-amistós.
 |
L a terrassa posterior del bar de la "Tia Maria" ha vist |
 |
| Na Mª Mercè i familiars, a la minúscula barra del bar. |
Durant
les nostres estances en eixe poblet, també deixarem llavor de la
nostra estimada activitat, dons un vailet de Reus, en Lluís de cal
Seco, que hi estiuejava, es veu que es va enamorar de l´estètica de
la nostra dedicació, i proclamava als quatre vents que també volia
ser espeleòleg. Va insistir innombrables vegades als seus pares per
tal li compressin un casc i un carburer. Finalment a costa de molt
insistir-hi, ho va aconseguir, el que ja no sabem, es que va passar
amb ell i tots els estris... Des d´aquestes línies li desitgem que
hagi tingut mot encert i molta sort a la vida... Salut camarada!!!
ROIG VIU = SENYAL DE PERILL, FOC.
SANG, PASSIÓ,VIOLENCIA,
ACTIVITAT, ACCIÓ...
 |
| El castell del Baró d´Herbers |
“El
Baró d´Herbes”, en Rafel Ram de Viu i Ram de Viu, membre de la
noblesa, però molt distant d´ella, (es declarava republicà) va
estar un personatge pintoresc que, ens deixà una empremta que
podríem qualificar d´inesborrable. No teníem ni idea de com seria
un Baró de veritat, per que mai n´havíem tractat cap de carn i
ossos, (De fet, encara continuem igual) però en qualsevol cas,
aquell home amb seguretat n´era la antítesi del que mai poguéssim
haver arribat a imaginar. No anava vestit millor que nosaltres i
nosaltres anàvem per la vida fets uns trinxeraires. Fumador,
bevedor, extravertit, femenívol i sobre tot jugador empedreït,
(avui en diríem ludòpata). Sempre anava penjat de cales. Ara be,
darrera d´aquest embolcall, s´hi amagava una gran persona a qui
nosaltres varem apreciar i respectar molt.
Un
cop, volent anar al castell on vivia a temporades, (Massot fortificat
S-XIV) per tal de saludar-lo, qualsevol a qui ho comentàrem, ens
advertí de la dificultat, “No vos deixarà passar, no vol que
ningú del poble hi entri”. Efectivament, tan aviat li varem fer
saber personalment la nostra determinació, la seva resposta fou un
fulminant. NO!! Però de vegades el destí fa que aquestes
situacions es desllodriguin per si soles, i si no, veieu com va anar
la cosa...
Una
nit quant arribarem al bar després d´una de les prospeccions,
coincidí amb el moment en que ell s´aixecava de jugar (potser
portaria hores fent-ho) unes mànegues de cartes amb d´altres
parroquians. Està clar que aquella no fou la seva millor tarda,
dons l´havien escurat. Al veure'ns, possiblement va considerar la
possibilitat de refer-se´n a costa de la nostra inexperiència, així
que tot decidit, ens proposà continuar jugant. Nosaltres no en sabíem, fins hi tot ens va haver d´explicar com funcionava el
joc. La ironia del destí volgueu que el matxaca-rem sistemàticament, fins que mostrà “bandera blanca” ja no li
quedaven recursos ni per assumir la consumició, era poca cosa, però
mentre caminàvem cap a la barra, encara se li acudí una última
basa, tot exclamant; “Venga, la consumició als xins !!”,
insistirem que no era necessari, que ja corríem nosaltres amb
l´import, si mes no, persistí tossudament fregant la vehemència,
llavors va estar quant li vaig replicar, “D´acord, ara be, si
perds ens deixaràs veure el castell”.
Remugà
molt, però finalment, després d´interposar-nos un munt de
prerrogatives, acceptà el tracte. Com ja podeu deduir, per
enèsima vegada la sort havia passat d´ell, aquell dia...
L´endemà
a l´hora convinguda, pujàrem al castell, ens va rebre amablement, i
a continuació ens convidà a passar. Només travessar el llindar de
la sòlida porta d´arc de mig punt, estil conegut per gòtic
civil català, de seguit ens adonarem que les ales nord i sud,
separades per l´ampli vestíbul on ens aturàrem uns instants, eren
plenes a vesar de gallines, i el mateix succeïa al primer pis.
Realment costava molt haver-nos d´imaginar aquelles estances, en
altre temps decorades amb cert luxe, (finestres geminades també
gòtiques) i acostumades a aixoplugar gent nobiliària, ara
destinades a fer els mateixos honors a tan “il·lustres hostes”.
La
segona planta constituïa la seva llar.
Si
tot el que havíem vist fins el moment, ens semblà simplement un
despropòsit, en contrapartida podria afegir que, als nostres ulls
encara un tant esbojarrats per la edat, el desencert es sobreseia a
si mateix, gracies a la magnifica col·lecció d´armes d´època i
mobles que, encara que deixats, traspuaven una refinada manufactura.
Indubtablement avui exhibirien preus astronòmics en el mercat
brocanter. No tant per la seva edat, si no per a qui pertanyeren.
 |
| "Mentre manotejàvem amb armes..." |
Mentre
manotejàvem distrets amb sabres, espasses, florets, punyals,
pistoles, fusells i tota mena d´artefactes bèl·lic´s d´altres
temps, en Rafel, amb to seriós, ens deixà anar, “Sincerament,
no em sap pas greu que vingueu per aquí quant vulgueu, ara, si ho
feu de nit, aviseu-me abans, ja que jo soc dels que primer disparen i
després pregunten”, dit això ens mostrà un autèntic “Naranjero”, el temible sub-fusell d´assalt alemany MP-18 fabricat per en Theodor
Bergman durant la Primera Guerra Mundial (1918).
 |
| "Naranjero" |
“El
tinc per seguretat personal i sempre dorm amb mi”, puntualitzà. No
era pas qüestió de gens menystenir, dons la seva dilatada llegenda
popular, incloïa un dol a mort amb armes de foc, contra un caporal
de la Guàrdia Civil, que pel que es veu, esdevingué fatal per
aquest últim.
La
veritat es que a partir d´aquell moment establírem una gran amistat
amb aquell home, i no deixàrem de visitar-lo cada cop que tornàvem
a Herbes.
Probablement mai fou posseïdor del rang que se li atribuïa, si mes no, tothom l´anomenava “El Baró”.
Les
successions mes contemporànies que el podrien haver afectat?...
bufff!!, foren; al 1919 Mª de la Concepción Ram de Viu i Ulzurrum
de Asanza. I l´actual titular, 1988, Carlos Javier Ram de Viu i de
Sivatte. Entre ambdós, no hi figura cap altre mes. L´únic Rafael
Ram de Viu Pueyo, fou Cavaller de la Real Maestranza i alcalde
-corregidor de València, essent afusellat el 1834, durant la
primera Guerra Carlina, per haver estat el capdavanter en alçar-se
en armes contra els lliberals Isabelins, a favor de l´absolutisme
del pretenent Carles V.
 |
| Rafael Ram de Viu i Pueyo baró d´Herbers |
BLAU CEL = CEL, AIGUA
PAU, TRISTOR, MELANCONIA,
INTEL·LIGENCIA,
SAVIDURIA
 |
| El Sr. Miquel Vilalta i el seu Land Rover |
El
senyor Miquel Vilalta, home de no masses paraules, el recordo sempre
amb aquell rostre bondadós que es materialitzava indefectiblement
en els seus actes. Ens va mostrar molts indrets que ell coneixia,
inclosa la cova de Mas d´en Pau, l´avenc fumat, l´avenc de la
Xurita o Miquel Vilalta, rebatejat en la seva memòria, entre d´altres.
Moltes
vegades ens duia amb el seu Land Rover, aprofitant que havia de
cobrir el trajecte de 21´5 km diaris que separen Herbés de Morella,
per imperatius laborals (Correus), tot superant el port de Torremiró
(1259m) a traves d´una pista forestal no sempre en bon estat. A
nosaltres ens deixava gairebé dalt del coll.
Mentre
durant el dia, cobríem zones de prospecció, ell feia la seva feina
i per la tarda, quant regressava, ens recollia en el punt acordat,
retornant-nos de nou al vilatge. Estalviàvem haver de caminar 13
km, salvant un desnivell màxim de 548 m, al marge del que
haguéssim de desplaçar-nos per efectuar la recerca. Re de tot això
hauria estat possible sense la seva desinteressada col·laboració.
Gracies eternes Miquel!!!
 |
| El Sr, Joaquim Bel Pallarés i la seva filla actualment |
El
senyor Joaquim Bel, batlle de la població durant molts anys, fou
una mena de Miquel Vilalta, però en mes jove, i també xapat en el
seu tarannà de bondat. Ens acompanyà a l´avenc del Pinar de la
Vall compartint l´ensulsiada amb nosaltres, o l´avenc de la
Valleta. En el primer cas, ens transportà sobre el remolc del seu
tractor, un “Ebre dièsel”, 44-45 cv, amb el típic color blau
ja descolorit i matisat pel Sol, fidel testimoni de solitària i
feixuga feina. Durant l´ascens per la sinuosa pista que puja al
Pinar de la Vall, (1.181m) anava tant lent, que ens donava temps a
saltar de la carreta, fer fotos i tornar a pujar sense alterar la
marxa.
“La
Tia Roseta” també coneguda per la dona de l´estanc, desenvolupà
un paper mes aviat secundari, no per això menys apreciable. De
profunda fe catòlica sempre preocupada per que no ens passes cap
desgracia. Tants anys hi varem anar, tantes postals de la Verge del
Sargar ens va regalar, per tal fora la nostra protectora. El fet de
que avui encara en conservi una en honor seu, no es mes que la prova de l´afecte que encara li professo.
 |
| En record de la "Tia Roseta" |
En
Josep Querol Garcés, “El Ferrer” Home de caràcter temprat, a
semblança dels ferros que amb mestria enformava, en treure-l´s
roents de la fornal i dipositar-los sobre aquella mena matriu
universal, que esdevenia la seva enclusa. Em ve al cap la següent
anècdota que il·lustra molt be el seu tarannà.
Un
cop que ens havíem programat explorar, ara no recordo amb precisió
quin avenc, si el de “La Valleta” o “El Fumat”... La qüestió
fou que, li varem demanar consentiment per tal ens permetés utilitzar
el seu taller, amb la finalitat de construir-nos unes piquetes i
poder clavar-les a les escletxes de la roca, (2o3) dons no
disposa-ve´m de cap presa natural a la vora, on nuar les cordes.
 |
| En Josep Querol en plena tasca |
 |
| Piquetes fetes pel Sr. Josep Querol, el "Ferrer" Si amplieu la foto, podreu veure marcades les seves inicials JQ. |
De
seguit ens concedí la vènia per fer-ho. En adonar-se´n que no ens
hi esmeravem massa, de seguit ens donà consells per millorar el
treball, i després d´observar que no ho fèiem com ens
recomanava, deixà el que tenia entre mans, i en un tres i no res,
com per art de màgia, manegà unes flamats piquetes, que si ningú
les a tret del seu lloc, encara hi deuen ser clavades, oferint la
mateixa seguretat que, a nosaltres ens brindaren en el seu moment.
(Ens hi anava la vida) Un cop enllestides, es negà davant la nostra
insistència a cobrar-nos la seva feina i els materials. No podem
dons, mes que quedar per sempre agraïts a la seva estratègica
generositat.
Molts
que el coneixien de tota la vida, diuen-critiquen, que malgrat
dominar a la perfecció aquesta professió, mai va voler
transmetre-la a ningú. Potser es desconeix que, a l´antiguitat,
aquest ofici era atribuït al deu grec Hefest, el posterior Vulcà
dels romans, i ambdós els representa la mitologia com molt gelosos
dels seus coneixements.
Art,
sempre envoltat d´un núvol de supersticions indissolublement
relacionades amb la màgia, l´espagíria i l´alquímia, qüestions
alhora sotmeses a rictus inicià-tics i de tradició hermètica. Amb
això vull donar a entendre, a mena d´argument en el
seu favor, que segurament no va estar fàcil per ell, trobar un digne
continuador del ministeri.
MAGENTA = DONA.
SENSUALITAT, ESTIMULANT.
 |
| "Una noieta simpàtica, eixerida i molt grata als nostres ulls" Veritable responsable d´aquest article, dons sense ella mai hauríem gosat viure totes aquestes inoblidables aventures. Gracies Carme!!! |
 |
| Hi havia noies, sobre tot, de la nostra edat |
Travar
amistat amb elles no va estar massa difícil, dons eren afables
simpàtiques, obertes i boniques. Tant la Mª Mercè, L´Assumpció,
la Mª Carmen V. I., fins hi tot la Mª Carme B. V., van estar les mes properes,
encara que aquesta darrera tenia ja els seus propis cercles. Si mes
no, amb elles ballàrem un munt de vegades, sobre tot a les Festes
Majors. En una ocasió muntàrem una “Festeta” casolana als
baixos del que em sembla era, si no ho mal ho recordo, l´escola del
poble. (Avui el Mesón).
Passà
que, mentre nosaltres anàvem organitzant el parament de musica i
d´altres equipaments, també anàvem tirant avall alguns
“Kubates”. Quant el rellotge senyalà l´hora d´obrir portes,
altre cop els follets, provocaren que s´ens acudí´s travar-les a
base d´amuntegar cadires i taules al darrera.
A
l´arribar la colla, escoltar la música i adonar-se´n de que no
podien entrar, començaren a donar cops cridant-nos que obríssim,
dient-nos de tot. Després d´unes quantes empentes algun
mobiliari cedí, i pogueren creuar el llindar, però quina fou la
seva sorpresa, al veure que des de la nostra “trinxera” els hi
plovia una bona descarrega de boles de paper, d´exàmens ben
comprimides... De seguit varen comprendre la situació i afanyant-se
a córrer, s´aixoplugaren darrera d´altres mobles des d´on
poder respondre l´atac. El riure de ser conscients
d´estar involucrant-se en la malifeta, esclatà en ambdós bàndols
de forma indiscriminada, i així d´animada anava la cosa quant
sobtadament, algú per manca de “munició” i deixant-se portar
per l´inèrcia d´aquella disbauxa col·lectiva, llençà una
funda de disc, a la que no trigà gaire a seguir el vinil també. Eeiiii noooo!! que aquest es meu!! se sentia de tant en tant... No hi
havia pietat!! En uns instants el que volava d´un costat a l´altre, només eren single´s i LP´s, això sembla que encara excità mes
els ànims dels contendents. El riure era incontenible, les llàgrimes
irreprimibles, aquella dinàmica semblava no trobar mai la fi.
 |
| Dues boniques Assun´s |
Es
perllongà una bona estona mes, fins que finalment s´acordà un
armistici, i aprofitant el que es va salvar, encara varem poder
ballar.
Acabada
la “Festa”, tornàrem plegats cap el bar de “La Maria”, i
mentre baixàvem aquells costeruts carrers, els uns cantant i el
altres rient, anaven canviant de propietària, les torretes amb
flors, que per costum tenien i tenen, les mestresses de casa, posar
als portals per tal de guarnir-los.
D´altres
vegades, assistirem a la rogativa que es sol fer el 25 d´agost a
l´ermita de la Mare de Deu del Sargar. En una d´elles, abans de
dinar, (durant l´ofici religiós) marxàrem a buscar “la Coveta Uscura” no gaire llunyana d´allà. S´escaparen també
totes les noies, fins hi tot ens ajudaren a topografiar-la. Val a
dir que, només la seva presencia, suposava tot un estímul pel nostre
estat d´ànim, conferint-li una alegria i una
capacitat per enfrontar les tasques que ens eren pròpies,
extraordinària, només comparable a un meravellós dopatge.
Si
mes no, la que tingué mes ressò, fou la que protagonitzaren en
Ramon i Ferran, durant una estada no planificada, al regrés de
l´expedició a la Cueva del Tornero, Checa (Guadalajara).
El
cas es que, després de fer-li una ullada protocol·lària a la cova
del Mas d´en Pau, ja de volta ho comentarem al bar amb les noies. Com
era estiu n´hi havia de noves i algunes, molt encuriosides, ens
varen preguntar si ens sabria greu tornar-hi per tal d´acompanyar-les: Que van demanar!! Tan en Ramon com en Ferran, els mancaren dècimes de segon per posar-se en peu i... apa som-hi!! Jo
vaig optar per quedar-me, no tenia cap desig de tornar-hi i el mateix
va fer en “Manolito”.
Haig
de puntualitzar que, era l´hora en que la tarda comença a avançar.
Potser sota el meu estricte criteri, massa tard per intentar-ho,
dons entre preparar i introduir a persones que mai havien practicat
aquesta activitat, amb la responsabilitat real que això comporta, la
despesa en hores resulta sempre mes elevada, i si damunt afegim el
factor “ent” (esvaïment de la noció del temps), habitual quant
es realitza aquest esport, dons va passar el que havia de passar, que
eren quarts d´una de la matinada i encara no havien fet cap.
 |
| Les 3 noietes que anaren a la cova. En primer terme l´Ampar, desprès L´Anna i en darrer lloc na Carme 15, 14 i 13 anys...Ja foren prou valentes!!! |
La
natural preocupació, el nerviosisme, l´angoixa entre els familiars
i veïns, aviat es feu palesa, puig que es temien el pitjor... Alguns, els sentia comentar al meu voltant "les deuen estar violant completament nues i nuades en les estretors
d´aquell l´antre infernal... d´altres que havien caigut tots plegats per
alguna barrancada, o s´havien ofegat creuant el riu... (baixava sec)... que se!! Jo
només insistia en que conservessin la calma, dons coneixia be, tant a
l´un com a l´altre i podia confiar en el seu alt sentit de
l´honor, a mes de la solvència tècnica per sortir- s´en de
qualsevol adversitat o situació compromesa, sobre tot, en Ramon. A mes, la cova en qüestió es d´una dificultat molt baixa.
Tal com ja podeu anar endevinant, el que realment succeí, fou que, deixant-se emportar per l´entusiasme que els provocà la sol·licitud de
les 3 xiquetes, (13, 14, 15 anys) simplement foren excessivament optimistes a l´hora de
pressupostar correctament el temps a invertir.
Darrerament
apareixeran per la plaça, on hi havia ja tota una gernació
concentrada esperant. Tot hom respirà fons, algunes escenes emotives, retrets i també constatar l´actitud fora de mare del progenitor d´una d´elles,
(vinguts de Saragossa) que ens feu directament responsables, de no
sabem massa be què, arribant a l´extrem de l´insult personal, tot titllant-los injustament de “podrits drogats” i d´altres injuries per l´estil. En definitiva, deixem-ho
estar...
El
fet objectiva-ble, insisteixo, consistí en haver visitat la cova
sense cap incidència, a hores no apropiades. Aquest fou el seu
crim!!
EL
FINAL
 |
| L´Assun Vilalta i na Mª Carmen Bel Ibañez |
Respecte
a les noies en general, no podem mes que reconèixer la seva gracia,
honestedat i sinceritat. A elles els devem amb molta gratitud, que la
feixuga tasca portada a terme en aquelles terres, prengués caires
realment humans i a l´hora molt divertits. Ens sentírem altament
privilegiats de gaudir de la seva amistat.
I
ja em se que, potser algú podria preguntar-me... “I no va sorgir
res sentimental entre vosaltres...?” Dons no serè pas jo qui entri
en un terreny tan sagrat, com ho es el dels sentiments personals,
sempre m´he sabut desautoritzat a fer-ho per qüestions ètiques, i
espero també que, aquest perspicaç “algú”, ho entengui i no
m´ho tingui en compte.
Famosa
es aquella frase que diu, “No existeix un llenguatge capaç de
transmetre fidedigna-ment les emocions,” i el cert es que hom
percep amb certa ràbia, que això hagi de ser invariablement així,
dons aquest detall, em fa tristament sabedor de que el mes preuat
d´aquesta història, no vos el puc oferir, a menys que vosaltres,
benvolguts companys/es, reviscoleu amb una bona dosi de romanticisme,
que no d´enyorança, ( si voleu, i podeu) la vostra fugissera
joventut.
Salut
camarades!!!
NOTA DE D´ÚLTIMA HORA
Ara en darrera instància m´en assabento gracies a una col·laboradora, de que en Rafael Ram de Viu, si, que va estar finalment Baró d´Herbers, mes concretament a la mort del seu germà major, encara que pel que es veu, ho fou durant un curt període de temps, dons la seva mala salut s´el va emportar aviat, essent succeït pel seu nebot, l´actual Baró.
NOTA DE D´ÚLTIMA HORA
Ara en darrera instància m´en assabento gracies a una col·laboradora, de que en Rafael Ram de Viu, si, que va estar finalment Baró d´Herbers, mes concretament a la mort del seu germà major, encara que pel que es veu, ho fou durant un curt període de temps, dons la seva mala salut s´el va emportar aviat, essent succeït pel seu nebot, l´actual Baró.
LA
DARRERA ANADA
Per
raons estrictament lúdiques, en Ramon i jo varem decidir passar uns
quants dies ( 12,13,14,15, de novembre del 2014 ) per aquesta bonica
població del Maestrat, amb l´intenció de comprovar si era possible
equipar el barranc del Sargar, i de passada localitzar, explorar i
fer noves fotos de la cova del Mas d´en Pau.
El
barranc en conjunt no oferia gaire interès, donat que només posseeix
un salt de 16 m, anomenat “Lo Botador” (el qual no em renunciat a
instal·lar-lo i baixar-lo). Així que centràrem el nostre esforç
en la cova, però vet ací que s´ens resistir i no la trobarem.
 |
| Localització de la cova de Mas d´en Pau 2, Punt vermell = Personatge de referència. Punt groc enclavament de la cova. |
Un
nou intent al dia següent, acompanyats pel Miquel, noi que gestiona
“El Mesón d´Herbers” i amb l´ajuda d´un GPS, ensopegarem amb
un altre cavitat que ens era totalment desconeguda a nosaltres, però
pel que es veu, no pas per d´altres. La qüestió es que
tot hom parlava de la mateixa gruta quant en realitat cada un en
parlava d´una ben diferent, ja que inesperadament en aquell mateix
coster, ara ens assabentem que, sempre n´hi ha hagut dues. (Com a
mínim) Mes a mes, quant intentàvem identificar-les verbalment,
sempre al·ludíem al detall d´una sivina que hi ha al costat
dret de la boca, també ara sabem que ambdues boques posseeixen les
respectives sivines al mateix costat!!
Els
dies que van des del 27 de maig al 2 de juny, tenim previst efectuar
un nou desplaçament amb la finalitat d´aixecar una topografia tant
de l´interior de la nova cavitat, com d´un tall exterior que ens
permeti situar ambdós fenomens, per tal de poder observar la seva
relació.
Els
resultats, si tot va be, seran publicats en aquest bloc mes endavant.
NOTA
Per
tal de situar correctament aquesta història en el seu temps i
context, fora convenient llegir prèviament, l´article penjat el 22
de novembre del 2011, titulat “LA COVA DEL TORNERO” (Un petit
homenatge a la memòria compartida)
TELEFONS
D´INTERES
Allotjament;
Antiga casa Pepo (Casa rural)(Preus competents) tel; 646275742
Hostal “La llotja” tel; 664037591 (Ho porten els del Mesón)
“Casa Catxel” (Casa rural) tel; 978856604 ( Hivern no)
Restauració;
“El Mesón d´Herbers” (Bons menjars casolans) tel; 664037591
Serveis; “Tenda Soldevila” (Petit supermercat on trobarem
gairebé de tot)
Casa de la Vila; tel; 978 856602 - Carrer del Forn 27 – CP 12317
email;
info@herbes.es
COL·LABORACIONS
Mª
Mercè Vilalta
Mº
Assumpció Vilalta
Toño
Miquel
Àngel
Altres
persones anònimes d´Herbres
www.youtube.com/watch?V=rnkeU3Q5UQ
Entreu en aquesta web per escoltar la cançó de “Rumba 3” (heu
de cercar-lo entre uns quants vídeos mes)
Quim
