(“Stringbag”
o, “La borsa de malla”)
Afectuosament
anomenat “La borsa de malla”, gràcies a la gran quantitat
d´adaptacions que podia albergar, a manera d´aquelles borses de
malla de cordill, que les mestresses utilitzaven per anar de compres
i que s´adaptaven a la forma de qualsevol paquet... També es diu
que el mot el rebé per les nombroses traves de cable metàl·lic
que incorporava, a l´hora d´fiançar els plans de sustentació.
De fet, els tripulants creien que aquell avió era una mena de
maniquí de l´aire al que tot li queia be. El Fairey Swordfish (peix
espasa) contradictòriament a la seva vetusta aparença, es manifestà
un arma formidable que degudament combinada amb avions de caça, fou
molt temuda per les forces navals italiana i alemanya, no pas en va,
fou el torpediner aliat que mes tones de ferro va enviar al fons del
mar.
 |
| Estructura i armament |
Descendent
directe del Vikers Wideweest, (1928- 1942) que casualment també
serví a l´exercit republicà espanyol. L´Eswordfish,
molt semblant al seu predecessor, biplà de configuració, i amb una
estructura d´acer revestida de tela, que li conferia un aspecte
propi dels enginys de principis de l´aviació, reunia si mes no, les
qualitats necessàries per tal de dur a terme de forma impecable, les
principals escomeses per les quals va passar a la historia.
 |
| Vickers Widewest antecessor de l´Eswordfish |
Amb un
perfil que ens recorda vagament el d´una libèl·lula, esdevingué
fiable, estable, lent i molt versàtil. Fou dissenyat per en Marcel
Lobelle, enginyer de Fairey Aviation com resposta a l´especificació
ministerial S.9/ 30 relacionada amb la recerca d´un model de
torpeder, corrector de tir i bombarder embarcat, tant en vaixells com
en portaavions, per a la Royal Navy. La construcció fou realitzada
per la mateixa Fairey; 692 unitats i Blackburn Aviation; 1699
unitats, amb un total de 2391 exemplars entregats al llarg del
conflicte.
 |
| Motor Bristol Pegasus de 690 Cv. |
El
prototip, TSR I, volà per primera vegada el 21 de març del 1933.
propulsat per un motor radial de 9 cilindres refrigerats per aire,
Bristol Pegasus II M, de 635 cv.
Que ja de bones
a primeres,
es mostrà escàs
de potència...
Tanmateix tot l´aparell,
traspuava
una tendència un tant accentuada a l´inestabilitat. De fet, la seva
vida en període de proves, finalitzà accidentalment al cap de 6
mesos, en estavellar-se al no poder sortir-se´n d´una barrina.
 |
| En ple vol |
Al
cap d´un any, les
necessitats
ministerials
crearen noves
especificacions, passant
del
S.9/ 30 al
S.15/ 33. Un
nou Fairey, el TSR-II, respongué al repte amb una cèl·lula
millorada, gracies a un fuselatge mes llarg, cua reforçada revestida
d´alumini,
i
tren d´aterratge fitxo, amb
previsió
de ser substituït per un
parell de flotadors de
series K5660
i K5661.
També
equipava
un nou motor Pegasus III-M3 de 690 cv. que
arrossegava un hèlix tri-pala de
pas fitxe.
 |
| A punt de ser recollit |
 |
| Recollint-lo |
ELS
SEUS DEFECTES
Destaca
en primer lloc, la baixa velocitat que feia de l´aproximació a
l´objectiu, una exasperant eternitat per la tripulació, que veia
com el vol estable per tal d´afinar la punteria, els transformava en
un blanc previsible per l´antiaèria enemiga. Calia dons, disposar
d´uns nervis d´acer i d´una sang freda extraordinàries. Per
aquesta raó, es feien molt necessàries, per no dir imprescindibles,
les escoltes de caces que mantinguessin ben ocupats els artillers.
 |
| A punt d´apontar |
També
esdevingué una carència, la limitada capacitat de càrrega
d´armament, que obligava a duplicar el nombre d´aparells en
qualsevol acció de certa envergadura, tanmateix a mantenir
relativament prop de l´escenari, el vaixell base, per tal d´efectuar
possibles reposicions.
 |
| Armant les bombes dels guardacostes |
CARACTERISTIQUES
TÈCNIQUES
Nacionalitat = Anglaterra
Tipus = Bombarder, torpeder, corrector de tir i
llença coets.
Fabricant = Fairey Aviation, i Blackburn
Dissenyador = Marcel Lobelle
Primer vol = 17 abril del 1934
Introduït = 1936 a la Royal Navy
Retirat = 21 maig de 1945
En producció = Del 1935 al 1944
Nº unitats construïdes = 692 per Fairey A. i, 1699
per Blackburn, amb un total de 2391.
Tripulació = 3 tripulants, 1 pilot, 1 observador, i
1 operador de radio – artiller de popa.
Longitud = 10´87 m
Envergadura = 13´87 m
Alçada = 3´76 m
Superfície alar = 50´4 m2
Pes en buit = 1900 k
Pes màxim a l´enlairament = 3500 k
Planta motriu = 1 motor radial, Bristol Pegasus
IIIM.3 de 690 Cv (510 kw) Hèlix tri pala
Velocitat màxima operativa = 224 km/h
Abast = 1650 km
Sostre de servei = 5870 m
Règim de grimpada = 6´2 m/s
 |
| Muntant coets |
ARMAMENT
1 Metralladora Vickers de 7´70 mm sobre el capó del
motor ( casos excepcionals).
1 Metralladora Lewis o Vickers de 7´70 mm a la popa
1 Torpede de 730 k o pes equivalent en bombes, mines
o càrregues de profunditat.
8 Coets RP-3 de 27 k (Versió MK-II)
 |
| Torpediners |
USUARIS
Canadà = Royal Canadiens Air Force.
Països Baixos = Servei Aviació Naval Holandès ;
(Esquadró 860).
Regne Unit = Royal Air Force; (Esquadrons; 119 i 202)
– Royal Navy Fleet Air Arm; (Esquadrons; 810, 811, 812, 814, 815,
816, 818, 819,820, 821,822,823,824, i 825)
 |
| Vol a baixa cota |
VARIANTS
FABRICADES
Per tal de dotar aquests avions d´una major
adaptació especifica a les tasques que havia de desenvolupar, es van
anar creant diverses versions, o variants que, al finalitzar la
con-tenda, en sumaren un total de 8. Tanmateix per determinar la
producció al detall dels dos fabricants.
FAIREY TSR I = Prototip corresponent a
l´especificació S.9/ 30. Motor Pegasus IIM de 635 Cv.
Accidentat a l´efectuar una barrina i destruït en l´intent.
FAIREY TSR II = Prototip (k4190) per
l´especificació S.15/ 33. Motor Pegasus IIIM de 775 Cv. Primer vol
efectuat el 17 d´abril de 1934.
FAIREY SWORDFISH MK I = Per a
l´especificació S.38 / 34 S´en van completar 3 prototips
propulsats per un Pegasus IIIM 3 de 690Cv (del k5660 al k5662) Van
estar convertits en hidroavió.
FAIREY
SWORDFISH MK I =
Producció FAIREY, (1935 – 1940) amb Pegasus IIIM 3 Tots ells
convertibles en hidroavións; serials K,L, i P. 681 unitats
construïdes.
FAIREY
SWORDFISH MK I = De
producció BLACKBURN, (1940 – 1941) idèntics al MK I de producció
Fairey. Serial V, 300 unitats construïdes.
FAIREY
SWORDFISH MK II
= Producció
BLACKBURN, (1941 – 1944) amb Pegasus, 30 de 750 Cv; només amb
tren de rodes, i amb revestiment metàl·lic subalar per suportar les
flames dels coets RP-3 Serials W, Dk, HS, LS, Ne, i NF. (1080
construïts, i alguns,
convertits mes tard en MK IV amb cabina tancada)
FAIREY
SWORDFISH MK III = Producció BLACKBURN (1944) amb Pegasus 30.
Només tren de rodes amb l´incorporació d´un radar centimètric
ASW, MK X, muntat entre les potes del tren (bastants d´aquests
exemplars es destinaren a models amb adaptacions per coets subalars)
Serials FF, NF, NR, i NS. (327 unitats construïdes).
FAIREY
SWORDFISH MK IV =
Conversions amb cabina tancada de l´MK II, i III per tal d´operar
en aigües del Canadà.
 |
| Especificacions del cockpit |
ACCIONS
MILITARS MES DESTACADES
“EL BATEIX DE FOC”LA IIª BATALLA DE NARVIK
(NORUEGA)
Esdevingué el 13 d´abril de 1940 en el decurs la 2º
batalla de Narvik, on gràcies a una eficient direcció de tir, duta
a terme per l´hidroavió Swordfish del capità de corbeta W.M.L.
Brown, es van poder enfonsar els principals vaixells de la
Kriegsmarine (Marina de guerra alemanya) allí desplaçats. A poca
estona de l´inici del combat, un torpede llençat per un Swordfish,
(pilotat pel mateix Brown) va tocar de ple el submarí alemany U-64,
que abandonà la superfície per sempre.
El navili Erich Koellner, tot intentant una
desesperada maniobra d´emboscada contra la formació naval
britànica, fou descobert per un altre Fairey, que activant
d´immediat l´alerta aconseguí avortar l´agosarat propòsit
tàctic, provocant com resposta el seu atac i posterior enfonsament.
Un total de 7 destructors enviats al fons, més el submarí, que
casualment fou el primer en ser eliminat per un avió, durant tota la
2º Guerra Mundial. Aquest va estar el balanç de la seva primera
intervenció.
 |
| Model equipat amb radar omplint combustible |
LA BATALLA DE CALABRIA (ITÀLIA)
Al davant de les costes calabreses, ja mar endins, el
9 de juliol de 1940 un cop mes el capità Brown, pilotant un
Swordfish embarcat a l´HMS Warspite, actuà d´observador i
corrector de tir contra els vaixells de la flota italiana. Les
acurades dades facilitades per en Brown, i la bona feina dels
artillers, permeteren al cuirassat anglès, fer diana a una distancia
de 21.000 m sobre el buc insígnia italià, esborrant-lo de la
sobrefaç marina.
 |
| port de Tàrent 1921 |
ATAC NORTURN A LA BADIA DE TÁRENT (ITALIA)
Una de les accions mes famoses realitzades per aquest
avió, fou sens dubtes l´atac nocturn a la flota feixista italiana,
ancorada a la badia de Tàrent, en el transcurs de l´anomenada
“Operació Judgement”(Sentencia).
 |
| Enlairament des de l´Ilustrious direcció a Tàrent |
Situada al sud d´Itàlia, entre les ciutats costeres
de Gallipólis i Crotona, s´obre el golf de Tàrent, i al mateix
port de la ciutat del que pren nom, l´11 de novembre del 1940 es
trobava resguardada una bona part dels bucs de guerra de “Il Duce”.
Un avió d´observació Maryland, fent la seva
habitual tasca a baixa cota, s´en va adonar de la gran concentració
naval enemiga. Desprès d´enviar el corresponent informe, el
comandament britànic, decidí efectuar un atac “llampec”
nocturn, confiant íntegrament el pes de l´operació a l´amplia
versatilitat dels Sworfish.
 |
| Els Swordfish en ple combat |
En l´acció hi participaren quatre esquadrons, mes
concretament els; 813,815,819, i 824, tots ells embarcats en el HMS
Ilustrious. Estratègicament s´enlairaren en una primera onada, 12
avions al comandament del capità de corbeta K. Williamson, en la que
es posà de manifest l´abast que els hi conferia la seva
gran polivalència ; Sis, executarien la funció de torpediners,
quatre bombardejarien, i dos il·luminarien l´escenari amb bengales,
deixant caure de pas les seves bombes. Una segona onada, es
dirigiria al teatre d´operacions un parell de minuts
intencionadament endarrerits, amb onze aparells més, sota les ordres
del capità de corbeta J. Hale. El seu objectiu va estar rellevar la
primera intervenció, i rematar la tasca. La distribució fou anàloga
a l´anterior; 5 torpeders, 4 bombarders, mes 2, equipats amb
bengales i bombes.
 |
| El Littorio enfonsat |
Un vol fregant les ones, els permeté acostar-se a
l´enemic sense ser advertits, la rapidesa i contundència de les
dues accions consecutives, agafaren als italians desprevinguts i per
total sorpresa, no donat-los temps a reaccionar, mentre contemplaven
amb absoluta impotència com el cuirassat Littorio s´en anava al
fons de la badia, i com els creuers Cayo Dullio i Conte di Cavour
quedaven inutilitzables. La mateixa sort compartiren un parell mes de
destructors. El creuer Tàrent i el destructor Libeccio, foren també
blanc de dues respectives bombes que, per fortuna dels mariners no
arribaren a esclatar. Aquesta innovadora tàctica no va passar
inadvertida als ulls del mon, dons va establir el precedent
estratègic que desprès utilitzarien els japonesos a Pearl Harbor.
 |
| El port de Tàrent durant l´observació post-atac |
L´ATLANTIC NORD
Sens dubtes, la mes cantada de les seves gestes, no
pas pel nombre de vaixells enfonsats, si no pel valor de la “presa”
en concret, tingué lloc el 26 de maig del 1941, es tracta del gran
cuirassat DKM Bismarck, germà besó del DKM Triplitz, que tornant
avariat de l´estret de Dinamarca cap a la seva base de Brest, per
tal de ser reparat desprès de sostenir combat amb l´HMS Prince
of Wales, i d´haver destruït d´una sola andanada el creuer de
batalla, HMS Hood, (L´orgull de l´imperi britànic) anava deixant
un visible rastre d´oli.
 |
| El DKM Bismarck |
 |
| l´HMS Hood L´orgull de l´imperi britànic |
Assabentats del seu rumb, l´HMS Ark Royal, preparà
9 exemplars del F.S. MK1, que abandonaren la coberta sense demora de
temps , per tal anar darrera de l´objectiu. Tan aviat fou avis-tat,
sense dilació, s´abocaren al combat. Mentre els uns distreien
l´antiaèria, un parell volaren molt rasant, deixant anar la seva
destructiva carrega. El primer dels torpedes va errar, però el segon
aconseguí tot just l´impacte que, va fer saltar pels aires els
timons de la nau, deixant-la a la deriva i en conseqüència, a mercè
de l´armada naval britànica, que 13 hores desprès s´afanyà a
fini quitar-la, donant així acompliment a la coneguda ordre d´en W.
Churchill “Enfonseu el Bismark!!!”
 |
| L´HMS Hood s´en va a pique d´una andanada del DKM Bismarck |
El que encara no sabem amb
certesa, es si realment van estar els navilis anglesos els qui van
rematar la feina, o els mateixos mariners del cuirassat alemany, que
decidiren barrinar-lo voluntàriament, evitant amb l´acció, que
anés a parar a mans enemigues. Decisió, per cert, que els costà
moltes vides humanes.
 |
| De l´HMS Ark Royal, a la caça del DKM Bismarck |
 |
| Enfonseu el Bismarck!!! |
 |
| El principi del final |
 |
| Adeu al Bismarck |
 |
| Els supervivents son recollits pel vaixells britànics |
OPERACIÓ “CERVER”
Aquesta, va estar clarament definitòria del que no
es podia fer mai amb els Fairy Swordfish.
12 de febrer del 1942. Acompanyats per per una
escorta de diversos cuirassats i destructors, els creuers pesats
alemanys Prinz Eugen, Scharnhorst i Gneisenau, salparen de Brest amb
destí a Wilhemshaven. Durant la singladura, i amb molta habilitat,
varen poder eludir totes les temptatives dels anglesos, per tal
d´impedir l´èxit del desplaçament. Fins hi tot aconseguiren
passar inadvertits el pas de Calais, quant un esquadró de 6
Swordfish procedents de Maston (Kent) comandats pel capità de
corbeta Eugene Esmond, i pertanyents al 825 esquadró, rebé l´ordre
d´entrar en combat. Durant la planificació de l´estratègia a
seguir, havien convingut trobar-se en ple vol amb una protecció de
caces, si mes no, el contacte no es va produir. Malgrat aquest greu
contratemps, els Swordfish continuaren endavant amb l´acció.
Segurament la decisió fou producte d´un excés de confiança, o
d´heroisme, però en cap cas, de la sensatesa, dons d´antuvi, tots
sabien que tenien ben poques possibilitats d´obtenir alguna mena
d´èxit, encara que només fos parcial.
 |
| No en va quedar ni un!!! |
Tal i com era d´esperar, les conseqüències
esdevingueren funestes, dons l´eliminació dels 6 Swordfish a mans
de l´artilleria antiaèria de la Kriegsmarine, i la Lutfwaffe, fou
palmària, tot plegat, a canvi de no poder infringir ni una sola
rascada al contrari. La bona noticia es que hi varen haver 5
supervivents. El capità Esmond, es convertí en heroi durant
l´escaramussa, raó per la qual, va rebre la creu de la victòria...
A títol pòstum.
EL DARRER ENFONSAMENT
Si el primer fou un submarí, també ho fou el
darrer. A unes 4 hores de la fi de la IIª Guerra Mundial, un
Swordfish, del 119 esquadró, envià definitivament al fons del canal
de la Mànega un submarí de butxaca alemany, tancant així una
llarga llista de brillants accions que ajudarien de forma decisiva,
al triomf aliat sobre l´Itàlia i l´alemanya feixistes. Un avió
d´aspecte totalment desfasat, fràgil i de velocitat
desgavellant, exhibí unes característiques excepcionals a l´hora
de fustigar i delmar les armades hostils.
EL FINAL
Va acabar els seus dies operatius, efectuant tasques
antisubmarines. Els Swordfish basats a l ´illa de Malta es
varen convertir en l´autentic flagell de l´àrea Mediterrània,
obligant a anar a visitar el fons marí, a més d´un milió i mig de
tones de bucs alemanys i italians. També efectuà missions de
llançament d´agents secrets (espies) pel darrera de les l´ínies
enemigues. Que més es podia demanar a una relíquia operativa com
aquella!!!
Des del punt de vista de l´economia de guerra, es
evident que resultà extraordinàriament rentable, dons un avió com
el referenciat, de concepció tan espartana, posseí realment el
potencial d´enfonsar convertit en ferralla, qualsevol nau de guerra
o mercant, que se li posés pel davant. La diferència en el preu de
cost d´un arma, comparada amb l´altre, (avió versus cuirassat, per
exemple) no ens permet cap marge de dubtes respecte seu elevat
rendiment estratègic. Sobre tot si tenim en compte que, estigué
prestant servei durant tots els anys que durà la conflagració.
 |
| Fairey Albacore |
Va estar substituït per un altre biplà, el Fairey
Albacore, no gaire innovador en estètica (Per variar...), que
malgrat equipar motors mes poderosos, no va aconseguir sobreviure al
seu predecessor. Si mes no, no va passar el mateix amb els nous
Fairey Barracuda, monoplans d´ala alta, molt mes ràpids,
equipats amb tren retractil, i propulsats pels motors Rolls Roice,
Merlin de 1.030 Cv refrigerats per liquid, tanmateix capacitats per
efectuar el bombardeig en picat.
 |
| El Fairey Barracuda |
Com a darrera curiositat, cal afegir, que les
tripulacions, no varen rebre amb massa entusiasme la ja necessària
jubilació del vell, però eficaç Swordfish.
Quim
