EL BARRANC DEL TORTÓ

FACIL PERÒ FEIXUC

Com arribar-hi

      Dissabte dia 30 de juny del 2012, havíem quedat a les  9:00h al pàrking de l´entrada de Llaberia, son les 9:45 h. i tant l´Albert com en Rafel encara no han fet cap. Estic ja preparant-me per tornar-me’n, quant escolto entre el silenci del bosc el ronronerig d´un vehicle... Finalment arriben, no deurien veurem massa bona cara quant de seguida intentaren treure ferro al seu retard...

          

           LLABERIA  (RIBERA D´EBRE)

(700 msnm.) Es un poblet en el que nomes hi ha 4 persones empadronades. Es veu conservadet i de restauració bastant recent.  No hi ha corrent elèctrica de línia, l´il.luminat tant públic com privat procedeix d´una petita central fotovoltaica de 18 kW, que basteix  47 habitatges mitjançant uns cups de consum determinats, dels que no poden passar. Podríem catalogar-lo com  població d’estiuejants.

La vila resta situada al NE del terme municipal. Limita al N. Amb Colldejou,  al S. Amb Vandellòs, a l´E. Amb Pratdip i al NW. Amb Capçanes.  Val a dir, que es al vell mig de la Serra que porta el seu nom, catalogada com espai natural. Els punts mes alts de la zona, son  La Miranda amb 925 m, i el Tossal Gran amb 847 m. Tot plegat pertany al municipi de Tivissa.

Al marge de conservar la seva estructura medieval, posseeix una església romànica dels segles XII i XIII. on es venera  St. Joan Baptista.  Sembla ser que va estar construïda aprofitant un dels murs d´una fortalesa anterior. També hi trobarem un petit museu del Bast i el transport a llom de mules i cavalls, es a la mateixa plaça del poble.

Per cloure val a dir, que no hi ha servei de bar, ni restaurant, etc.

COM ARRIBAR-HI

Ho podem fer, be des de Pratdip o Vandellòs. En qualsevol dels dos casos, haurem de prendre la carretera (molt estreta) que els uneix i gairebé a la meitat trobem l´indicador que de seguir-lo ens durà directament a Llaberia.

APROXIMACIÓ AL BARRANC

Sortim del poble en direcció contraria a on hem entrat ( de fet es la única sortida que hi ha en aquest sentit).  Seguirem la pista que va descendint i que ens ofereix algunes dreceres, fins la font de l´Horta.  Un cop allà situats, al mateix costat de la font, per cert, d´un aigua molt freda i bona.  Prendrem  el camí que ens indica un senyal del GR., clavat a pocs centímetres del terra, no l´abandonarem fins arribar a un pal indicador de camins, que entre d´altres apunta cap a Marçà, es el nostre, ja veurem que pren un sentit descendent i en direcció al barranc, ara cal no deixar-lo fins la sortida del mateix.

EL BARRANC

Tan aviat ens introduïm a la llera,  anirem seguin el seu traçat també senyalitzat mitjançant fites de pedres. Encara no haurem recorregut uns 300 m. ja trobem el primer salt, que potser no arriba ni als 15m, però de no evitar-ho, ens farà caure dins d´una cadolla-parany, mai millor anomenada, dons ens varem trobar que els visitants anteriors, havien retirat la corda nuada que serveix per tal de superar els 5m. que ens retornen a la superfície. No es que tingui una dificultat insuperable, però per persones de certa edat, (com nosaltres) resulta una operació un tan arriscada. Suggerim que potser la millor solució per tal d´evitar aquest tipus de bretolades, estaria en la instal.lació d´algunes grapes ens les parts mes compromeses.

Continuem desfent algun relleig, i a poca distancia, enllacem amb la segona vertical, aquesta, potser si que fa 15m.

Tot seguit caminarem sobre llastres inclinades i grans blocs durant uns 150m. abans de que descobrim el tercera despenjada que, a partir de la nova instal.lació deu tenir uns 6-7 m. i evitarà caure dins del toll d´aigües estancades.

Desprès de  superar un parell o tres ressalts mes, instal.lem el quart ràpel, son uns 10 m, i amb nomes una mica de perícia, no sucarem en el segon basal.

Tornem a caminar vencent alguns trams esglaonats, abans d´ensopegar amb el cinquè i últim desnivell, 8m. Aquest es troba a la conjuntura d´un parell de grans roques conseqüència d´un despreniment, una d´elles plantada en peu, te tota l´aparença d´un d´aquells menhirs que tant agradava  fabricar en Obelix.  Es aquí on fem un recés per tal d´hidratar-nos i recuperar energies, dons a partir d´ara, be lo bo.

Ens esperen uns 400, o 500m que es fan bastant llargs, degut a la gran dificultat que hi ha per tal de transcorre´ls. Molts arbres caiguts i travessers, una abundant vegetació que en alguns punts, dona la sensació de que no hi ha continuïtat, etc.  El cas es que cal anar amb els ulls ben oberts, per tal no sens passin per alt les fites de pedres, indicadores del punt de sortida que connecta amb el GR.  Desprès de superar un llarg ascens que serpentejant ens durà de nou, primer; al pal de senyals que ja havíem trobat a l´anada, i a continuació, a la font de l´Horta, on ens remullem per tal de recuperar-nos, abans d´enfilar cap a Llaberia.  Fa una calor espantosa, el cel es bastant tapat, encara que el dia es clar, degut als incendis que encara cremen al Priorat, i que com es natural, mai trobaran el, o els autors. Això dels crematoris de massa forestal, com a país ens ho hem de fer mirar. Son gairebé les sis de la tarda, i al poble no hi ha cap cantina, així que optem per baixar fins Vandellòs, on en un baret, podem dinar amb tota comoditat.

EL DESNIVELL

Un cop recomptat el conjunt de desnivells, tenim que, des de la sortida de Llaberia, fins el punt mes baix que assolirem en el barranc, hi ha -326m. d´ací podem deduir, el que ens tocarà suar de tornada. El barranc en si mateix nomes aporta   -152m, la resta es aproximació.

Fins la propera companys!!

Quim  

ART I MITOLOGIA GREGA

DIFERENCIAR  ENTRE EL MITE DE LES TRES GRACIES I EL JUDICI DE PARIS
Aquest article ha estat recuperat de l´antic TROBADOR        18 de maig del 2007

Es una obvietat, només amb el nom s’entén que no parlem ni del mateix mite, ni de la mateixa representació pictogràfica. Ara, si per aquelles coses de l´art visitem algun museu on per sort podem admirar com a mínim una obra de cada, potser si no estem massa familiaritzats correrem el risc de confondre-les, encara que en ambdues  trobarem sobradament els criteris que les identifiquen. Per tal d´evitar aquest contratemps, i poder recrear-nos-hi contemplant les ironies o les finors que l´artista intenta transmetre’ns, res millor que conèixer el contingut mitològic de cada pintura en qüestió.

LES 3 GRACIES

Ja en el paleolític superior trobem l´emprenta dels orígens d´aquest mite-arcà. En les parets rocoses d´un recer (Angles sur Anglin) trobem els cossos dibuixats de tres dones nues, una al costat de l’altre, mostrant-nos de forma molt prominent els seus genitals. Difícilment podríem creure que ja algú havia creat un cànon premeditat, probablement pintava un desig del subconscient, o una necessitat crupal... però en qualsevol cas les tres gracies ja eren allà.

En temps preterits, i en ple esplendor Olímpic, Les Tres Gracies, venien a ser una mena d´animadores socials, filles d´en Zeus i la nimfa Eurinome. Els seus noms eren; Aglaé o Aglaya, Eufrosine, i Talía. Hi ha fonts que citen a Aglaya desposada amb Hefestos, (cosa rara) D´altres, que fou Eufrosina qui el reculli quan va ser expulsat de l´Olimp...

Eren les posseïdores de la bellesa, l´alegria i l´encanteri, també de la jovialitat, l´esplendor i el bon gust . La seva tasca consistia bàsicament en presidir totes les celebracions, banquets , activitats placenteres i atractives... Atorgaven a deus i mortals l’eloqüència, la liberalitat, la genialitat per ser artista, i la saviesa.

Les Gracies eren acompanyants habituals d´Afrodita, a qui servien i d’Eros de qui moltes vegades, es servien...

Sempre ballant i divertint-se, junt amb les musses, al so de la captivadora flauta d’Apol·lo. Nues, descalces , despentinades i en l’acció de donar-se les mans per tal d´iniciar altre cop la dansa, es com més les ha representat l´art. També se les ha vist en companyia dels sàtirs més horrorosos, per tal de designar que no es pot jutjar a les persones per la seva aparença, i que els defectes del rostre podien ser esmenats per un bon esperit.

També es pot interpretar el mite, com la representació grega de la arcaica deessa triple, de moltes altres mitologies del mon.

EL JUDICI DE PARIS

Contemporani de les tres Gracies,que també hi eren, es produí un gran esdeveniment. Es tractava d’una boda del tot extraordinària, doncs estaven invitats deus i mortals (d´això s´en diu bon rotllo) . Els contraents eren, d’una banda, en Peleu rei de Egina, un mortal deixeble del centaure Quiró, i de l’altre Tetis, una nereida, divinitat marítima i immortal, filla d´en Nereu antic i vell deu del mar...

 

El cas es que la deessa Éride, (la discòrdia) va volgué fer notar la seva absència, presentant-se a la festa amb una poma d´or, on havia fet gravar la següent frase “Per la més bella”... tot seguit, la va llençar sobre la taula on seien els deus, esfumant-se a continuació.  Simultàniament tres de les deesses allà presents, Hera, Atena, i Afrodita van creure´s mereixedores del títol, i sense pensar´s-ho gaire,  es van llençar indissimuladament a per totes, con tal de fer-se amb la poma. No podeu imaginar-vos la que es va "munatr"!! Ni el mateix Zeus va voler intervenir en tan virulenta i compromesa discusió, així que va recórrer a l’estupidesa d´un jove...

 

Hermes el missatger dels Deus, conduí a les tres Deesses al peu d´una muntanya anomenada Ida, situada a la plana de Troia i les presentà a Paris, un jove fermós i ben plantat, fill del rei Priam i d´Hecuba, que en aquells moments es trobava pasturant els ramats reials... Ell havía de ser l´encarregat de dirimir el plet.

 

Cada deessa va fer valdre els seus mèrits, mostrant-se completament desvestida i suggerent al jove, mentre aquest les observava atentament amb el preuat “títol” a la ma. Si mes no, veient-se més desfavorida que les altres, Hera (muller d´Zeus) , d´amagades li va oferir un plus; fer-lo sobirà de tota Asia. El mateix va fer Atena que li donava la prudència i la victòria en tots els combats. Afrodita malfiant de la influencia de les altres dues, va emprar les mateixes armes, brindant-li l´amor de la mortal més formosa de Grècia, Hel·lena, filla d´en Menelau, rei de Lacedemònia.

Paris molt jove encara, i mancat d’experiència, va entregar la poma a l´Afrodita, i així   s´arranjà el problema. Com tots sabem, la seva decisió va donar més tard el vist i plau a la mítica guerra de Troia.

EL PUNT DE VISTA ARTISTIC

Les tres Gracies, i el Judici de Paris, artísticament justifiquenc la mateixa finalitat, es tracta de compondre tres vistes que agrupin el conjunt de l’anatomia d’una dona. Les tres creus en l´art sacre s´utilitzen amb el mateix propòsit , només que en l’anatomia d´un home.

Quim