EL BARRANC DEL RIU VERO

ALQUEZAR – OSCA

Dies 1, i 2, de juliol del 2006. Degut a que quant es va realitzar aquesta activitat encara no existia el present bloc, va romandre en forma de diari personal fins ara, que he cregut oportú fer-la publica.

Havíem quedat a les 9: 0 h al bar de la benzinera que es davant mateix del càmping Alquezar, on teníem reservats  un parell de bungalows.  Tot hom va estar bastant puntual, raó per la qual, desprès de desdejunar, varem anar a instal·lar-nos, i sense entretenir-nos massa ens dirigim a una botiga de lloguer de neoprens, acte seguit, desprès d’emprovar-nos-els,   marxem cap el barranc, dons no anàvem massa sobrats de temps.

APROXIMACIÓ

Des del poble d´Alquezar, agafem la carretera que tot passant per Colungo ens porta també a Lezina, o Bárcabo, (A-2205) . No es pot corre gaire, dons es estreta, te unes corbes molt tancades i  poca visibilitat. A prop del km 13, trobarem una mena d´esplanada a ma esquerra, on deixarem els vehicles . (No hi ha problema per localitzar-la, es molt visible)

A partir d´ací, hem de carregar els estris, i començar a baixar en direcció al barranc. Abans de fer contacte amb l’aigua, passarem  pel costat del molí de Lezina, ja en runes, situat en la gola que porta el mateix nom. Al costat esquerro trobem una petita canal lateral,  l´Argantin, no desperta interès. (Tot es ben indicat, a demes, no te pèrdua possible).

EL VERO

Ja en el Vero, avançarem per aigües poc profundes, i a continuació, en la primera planura, ens introduïm dins dels neoprens, dons el líquid element, es bastant fred. Seguim per aquestes zones on només ens mullem els peus, i de sobte, sens apareix a ma dreta, la desembocadura del barranc de Lezina o Basender, i a l´esquerra,  la de la Portiacha. A partir d´ara ja ens hem de submergir en cadolles mes fondes, i no triguem en passar pel costat de la sortida de l´afluent mes important del Vero, La Choca. 

Durant l´avenç, anem trobant grans cops de gúbia molt ben esmerilats sobre la roca calcària. De seguit, arribem davant de la zona anomenada “Los Oscuros”. Es sens dubtes la part mes interessant i divertida de tot el trajecte. Es tracta d´un tram d´uns 150/200 m. que va mig soterrat degut als passos i galeries, que la corrent ha anat eixamplant a traves d´un gran caos de Blocs. La força creadora de l´erosió ens presenta formes molt capricioses, sobre tot en el seu llit, esculpint llargs tobogans, gorgs i xolls de variades formes i magnituds.

                                                              "Los oscuros"

Prosseguim deixant-nos caure en  badines i rampes per tal d´arribar a “La Cocineta”. Es tracta d´una gegantina balma tallada per la part superior, i perpendicular al Vero, es la sortida del barranc de Chimiachas. En la seva part superior, resta situat l´enclavament de l´abric on es troba la pintura anomenada “El Ciervo de Chimiachas” Un dels mes curiosos i ben conservats representants de l´art rupestre llevantí. En aquest punt fem un descans per tal d´ingerir aliments.

                                          Un petit Titá

Ultrapassada ja la meitat del recorregut total, entrem al congost de les Cluses,  haurem de travessar un extens i laberíntic despreniment, que segons el nivell del riu, sens farà mes fàcil o mes difícil. A nosaltres en concret, ens costà bastant, donat que era baix pel gust d´alguns.  Es potser la part mes perillosa que haurem de creuar. La distingirem des de lluny degut a una gran “visera” (Toponímic del fenomen), producte de l´esfondrament, i que resta encara subjecte a la part superior del penya-segat .

La resta de la travessa, està integrada per aigüerols, salts, de petita envergadura, alguns  dipòsits de grans roques, (Caos del congost de Villacantal) que no presenten cap mena de obstacle seriós, i que fins hi tot el podem gairebé eludir, mitjançant unes dreceres, potser  un tant amagadotes, a ma esquerre.  Tot això presenta la mateixa continuïtat fins que arribem al pont romànic de Villacantal, on donem per acabada al cap de 8 h. la nostra incursió. Val la pena destacar, que les grans verticals per on discorre el Vero, son repletes de Grans i petites tutes, on alternen corbs i àligues amb pintures rupestres. Conformant tot plegat un espectacle francament impressionant.



La Cocineta



Caos de blocs de la VIsera



També podem optar per seguir riu avall fins la presa i pujar cap Alquezar novament, per un camí potser menys costerut que el del pont, per on varem ascendir nosaltres.

Una  bona cervesa fresca, farà miracles desprès de la feixuga pujada fins la plaça Major. La calorada es forta i va  be un bon recés a l´ombra, si mes no, ja es tard i anem mal dinats, així que ens dirigim al càmping i  una bona dutxa ens deixa a punt per anar a sopar. El Jose ens porta  al Mesón de Colungo, ja coneixem aquest local, situat només entrar al mateix poble de Colungo, es menja be per un preu raonable.

Una marxeta per “Alquezar  la nui” ens trasllada a altes hores de la matinada, moment en que decidim anar a descansar al bungalow. (Alerta!!... en aquestes construccions de fusta, es passa calor, i per arrodonir-ho tot, tenim mosquits. Cal dons, portar algun repel·lent o dispositiu contra aquests insectes).

                                              El pont de Villacantal, final de trajecte

El dia 2, ens llevem tard, i desprès d´esmorzar, decidim aprofitar el que ens queda per tal d´anar a visitar el poblet de Lezina. A part de contemplar les rustiques construccions, i gaudir de la privilegiada posició, també podem fer una cordial visita al que anomenen, “La encina milenária” Es tracta d´un arbre francament enorme,  que resistint el temps, vents i tempestes ha arribat fins els nostres dies, deixant enrere moltes generacions. Ai si pogués parlar....!!  Pel que sembla ser, tant  Aquesta degana de les alzines, com el paratge, constituïren una mena d´emplaçament sagrat, que amb el temps esdevingué  tota una institució. Espai solemne on es signaven acords,  es dirimien plets,  es celebraven bodes,  en definitiva, on es tancaven tota mena de pactes i decisions importants.  Això hem va fer venir al cap les antigues tradicions cèltiques, sobre tot, la importància o la visió transcendent que atribuïen els druides a tota aquesta mena de criatures atemporals.

                                                          L´Alzina milenària

Finalment anem reculant fins a Bierge,  on novament dinarem  al “Restaurant Hospederia de Guara” menjador tranquil,  bon servei, bon menjar i un preu raonable.

Un cop ben restaurats, cau pel seu propi pes l´hora dels adéus i els... “A veure quant en fem un altre!!!”

Quim

• Quecus, paraula celta, que vol dir arbre ermós, fent referència a l’alzina.
• Quercus Rotundifòlia, nom científic de l´alzina.