FERRADA DE LA TRONA - LA MUSSARA - SIURANA - ESCALADEI - LA FLORESTA

AQUEST ARTICLE HA ESTAT RECUPERAT DE L´ANTIC "TROBADOR"           DISSABTE 10 DE MAIG DEL 2008

 

IIIª TROBADA EX-SIRES 2008

La Mussara en altres temps



La Mussara avui

Es tracta d’una sortida maratoniana amb molts escenaris diferents, el resultat és com  llegir un llibre d’aquells que enganxen en un sol dia i que durant la resta de la setmana el vas paint de mica en mica.

El dissabte 19 d´abril, va despertar un pel nuvolot. El punt de trobada era gairebé eixut, si no fos pel Ramon, la Mercè, la Montse i l´Albert que ja feia una bona estona que picaven de mans i saltaven per esbandir-se el fred. La resta de companys, el Rafa, na Quima, l’Enric, i el Lluís van arribar més tard.

El paisatge que envolta la Mussara, es realment bonic si més no, es cert que respira un aire... diria entre misteriós i tètric. Les vibracions, a mi personalment, em causaven una sensació de profunda tristesa. Al voltant del poble, i especialment disseminades per la zona de penya-segats, podem trobar un gran nombre de petites plaques funeràries molt recents, (entre 2, i 10 anys) amb epitafis mes o menys d´aquest estil; “ Fulano de tal , data, “Ja ets un esperit lliure”...

Desprès d’omplir el pap, com el temps no s’arreglava, les dones, acompanyades per l’Enric i el Lluís, van decidir esperar-nos al bar de Siurana. El grup restant anàrem a cercar la ferrada.

COM ARRIBAR-HI

Si sortim de Reus, puig que es tracta d´una bona referència, agafem la T-704 en direcció a Mas Pujols,  l´Aleixar i la Mussara.  Ja no ens aturarem fins arribar al Km 20 de la mateixa, justament coincideix  amb el lloc on deixarem el vehicle, es tracta de les runes de Mas d´en Joan Pau. Hi ha poc espai potser dos o tres cotxes, així que el que cal es matinar!!.

 APROXIMACIÓ

 Anirem baixant un cop superada la cadena que barra el pas. Travessarem un camp (sempre avall), i ja veurem el començament d´un tram ben afitat, que seguirem fins que ens desvien a l´esquerra, continuarem el descens als “CINGLES” i seguidament trobem l´indicador al Mas de Tosques, i i al Grau del Racons. Ara el camí es fa abrupte i bastant inclinat. Haurem d´anar en compte, dons abans d´arribar a la riera,  surt una drecera a ma esquerra, que ens condueix en breu, a una gran balma  i a uns deu metres, trobem  el final de la ferrada. Podem fer d´aquest punt també el començament amb un divertit ràpel d´uns 15 m.   Val a dir, que aquesta es la forma més divertida i practica de fer-la, rapelem  els 15 m. vora dels graons que desprès, de tornada, utilitzarem per superar l’última vertical . Fem peu un parell de metres mes amunt del llit de la riera de l´Encens, la remuntarem caminant uns 30m. fins trobar l´inici. També es cert que podem (novament situats al desviament esmentat), continuar la davallada fins la llera, i llavors remuntar-la tot seguint les fites que ens situen a peu de ferrada. Si mes no, en contraprtida ens perdrem la rapelada.

 LA FERRADA DE LA TRONA

El primer tram puja de tirada uns 17m. i a partir d´ací comença un franqueig molt interessant (40m. Aprox.) en el que sovinteja la presa natural amb l’artificial, havent-hi un pas on els curts d´extremitats hem de patir una mica.  Aquest recorregut horitzontal, mor en una mena de coveta de reduïdes dimensions, que pel que sembla, en altres temps fou aixopluc i  hospital dels carlins. El que resulta inexplicable es com podien accedir-hi !. Francament tota una “?”

Des del mateix refugi, hi ha una instal·lació per tal d´engegar un nou ràpel, que ens conduirà fins meitat de paret. Cal recordar que, abans mateix d´arribar a la coveta, hi ha un escapament per on es pot posar fi a l´aventura. Tornant al punt anterior; al finalitzar el ràpel s´inicia un altre franqueig, aquesta vegada més curtet que connecta amb un petit pont de sirga, i a l´hora aquest, amb l´ascens final, que es justament per on hem encetat “La Trona”.

Tant la instal·lació com el material son de primera, el circuit donada la morfologia, (espai creatiu) es ben aprofitat, i tot aquest cúmul d´encerts, dona com resultat una ferrada excel.lent que, ens ha proporcionat un hora de gran divertiment (entre d´altres)

 

SIURANA

Ja al migjorn, el dia ha decidit posar-se “guapo”i ve molt de gust fer un beure al solet, còmodament asseguts en una de les tranqui-les placetes de Siurana, poble del que en rebo unes sensacions molt agradables, profundes, diria que inefables.

Al caminar pels carrers i planades, que tanta historia traspuen, descobrim la llegendària petjada del cavall de la reina mora, que deixà per sempre gravada a la roca, abans de saltar al buit.

 Restes de cisternes excavades en pedra viva, primitives conduccions d´aigua, petits horts esglaonats envoltats de precipicis, però hi ha un lloc situats en el qual, podem girar-nos 380º que en qualsevol punt que decidim aturar-nos, gaudirem d´un paisatge realment impressionant, i que no podran de cap manera abraçar els nostres ulls, òbviament d´un sol cop. Aquest no es altre que, el cim del que resta de la torre d´homenatge del castell.  Podria parlar-vos molt del que vaig poder veure en aquell recinte tancat al públic (jo vaig poder passar); Grans voltes soterrades,  inaccessibles espais i galeries subterrànies que s’endinsen per les entranyes de la terra, aljubs... De sobte, absort en la meva solitària exploració, me’n vaig adonar que potser era ja mol tard, i conscient de que m´estarien buscant, vaig abandonar tot desitjant tornar-hi un altre cop amb més temps i medis.

 “Alterosa i humil. Siurana empedreïda damunt les cingleres arraulida,  volguent  veure´s a prop de les estrelles va cloure, somiadora les parpelles i dolçament, es va quedar adormida”

Francesc Gardeta  agost de 1967

Crec que el poeta, anant mes lluny del mateix significat literal de les paraules, resumeix força be els sentiments que sem despertaren amb  l´estança en tan bell paratge.



Restes de la torre de l´homenatge

Efectivament, m´estaven esperant per que tenien fam, i ja era massa tard per anar a dinar de restaurant, així que varem acordar per majoria tirar de “bocates”.

Restava poc temps per tal de poder visitar la Cartoixa, raó per la qual, canviarem els plans sobre la marxa, no voliem perdre, l´últim, dels objectius que ens restaven en aquesta sortida,  Sta. Maria d´Escaladei.

 ESCALA DEI

Per  desig exprés del rei Alfons I el cast, es fundà l´any 1163, la primera cartoixa de la península ibèrica, Sta. Maria d´Escaladei.

Vinguts de la Provença, els monjos cartoixants, Pere de Montsant, i Ramon de St. Esteve,junt amb alguns eremítes del lloc, foren els primers en tirar endavant aquest monumental projecte.

Amb el temps, adquirí molt esplendor, fins arribar a assolir el rang de Priorat, que conferí nom a la comarca.

El seu destí final, fou el mateix que el de molts altres monestirs, en arribar al 1835 la Desamortització d´en Mendizabal.

Tan sols en dos anys, ja no hi restava pedra sobre pedra, Tal va estar la reacció d´una població enfurismada, farta de tanta opresió...

La caminada pel recinte ens va descobrir moltes coses, unes ja les sabíem, i d´altres no, com per exemple, el refinament d´aquesta ordre (cartoixans) que oferia molta intimitat personal als monjos, en contrast amb el cister. El monestir, gaudia de cel.les individuals en un petit claustre, a mena de caseta dosada amb jardí, mentre el cistercenc compartia tot, tant el dormitori com el claustre etc.
Sortirem satisfets, i un xic decebuts, ja que per molt que buscarem, ni rastre de la famosa escala.

També ens ensulsiarem pels cellers amb més solera d´aquest racó del Priorat, on s’ofereixen degustacions gratuïtes dels millors caldos als compradors. Va haver algú que li va costar molt decidir-se i per aquesta causa entre degustació i degustació va buidar alguns porrons de ranci... i vi de missa i...finalment varem fer el que teníem per primera fita, el cafè, però ja no era hora de cafè sinó de Kubata.

LA FLORESTA DE LES GARRIGUES

Tanmateix el solet ja feia estona que s’havia amagat rere els turons, quan deixàvem els vehicles al pàrking del castell de la Floresta. Aquesta vegada ningú no temia, ningú no dubtava. Aquesta vegada tothom entrava segur i content de trobar aquell càlid refugi a la seva disposició. Un altre cosa va estar el sopar, no havíem previst que aquella nit televisaven el partit de futbol, alló que en diuen “El Derbi” i que no va ser res més, que la presa de cabellera a la que ens te acostumats l´equip, en les dues últimes temporades. Al cap de tombar-la una bona estona, fèiem cap al Cafè Terrall, on  satisferem les nostres necessitats vitals a base de “barregetes” i cruixents entrepans. Finalitzàvem la jornada amb una tertúlia a la sala del castell, i...zzzzzzzz.

El diumenge dia 20 d´abril, no es va aixecar de cap manera, doncs va romandre plujós (G.A.D !!!.) fins gairebé finals de la tarda, la qual cosa no va impedir que ho passéssim força be, tant mentre cuinàvem com mentre cruspíem, en definitiva un dia plàcid , contrapunt del dia anterior en el que tot va estar regit pel signe de l´acció

 

NOTA

A tots vosaltres que ens llegiu, però que encara no us heu decidit a compartir ni tan          sols un il·lusionant àpat de germanor.
A tots aquells que penseu que ja sou massa grans per reprendre aquestes “bogeries”.
A tots els que patiu lligams mentals que no us atreviu a trencar, però que voldríeu fer-ho.
També als col·leccionistes de rancúnies, als que la foscor de l´etern passat, no els permet eixir.
En definitiva, a tots vos invito a manifestar-vos utilitzant el sistema d´opinió d´aquest mateix bloc. Tanmateix, a fer-vos seguidors, veureu que es molt fàcil,  sempre que vos vingui de gust, es clar!!

Salut i Força afició !!

Quim