Total de visualitzacions de pàgina:

dissabte, 29 de juny del 2013

LA IDEA

Aquest article ha estat recuperat i actualitzat, de l´antic Trobador publicat amb data de; dijous 11 de gener del 2007

Eufrosina, Talía, Aglaé; Les tres Gracies
De vegades, i només de vegades, penso que els simples mortals hauríem d´emular als nostres avantpassats, i aixecar grans monuments públics, a alguns dels personatges més discrets del immortal panteó grec. Estic pensant concretament en les Karités, també conegudes com les tres Gràcies.

Podria senyalar altrament les Musses, però sincerament crec que les que ostenten les competències adients, al tema que ens ocupa, son sens cap gènere de dubtes : Eufrosína, Talía i Aglaé.

Píndaro va dir; “No hagués pogut escriure, de no haver estat inspirat per les Gràcies, i podeu estar ben segurs, de que no hi ha cap ventura a la natura , que no estigui presidida per elles.”

Be, de Píndaro fins aquí ha plogut una mica, tot i amb això paradoxalment, ben poca cosa sabem encara, sobre l´origen i naturalesa d’allò que anomenem “inspiració”. Si més no, el fet de viure i observar ens indueix a formar-nos opinions personals al respecte.


Potser no diré res de nou, però a canvi, us serè sincer per tal de fer-vos cinc cèntims, del que el meu humil coneixement entén sobre el procés de precognició, cognició i posterior materialització de les idees.

En el seu estat embrionari, podríem imaginar les idees, conformant un conglomerat o paquet d´emocions variades i per suposat, inconscients. Quan les concebem  tractem instintivament d´entendre-les mitjançant la raó i la lògica, si mes no, es en aquest procediment que inevitablement pateixen una dràstica disminució de la seva potencialitat dimensional i polimòrfica, per tal de manifestar-se només en una sola imatge, o idea, de totes les possibles. I encara que en molts cassos ambigua i superposada, podríem donar-la per definida. A partir d´ací, el procés de materialització probablement serà llarg, i depenent de l´envergadura, dur, arriscat i per descomptat, mai amb l´èxit garantit.

UNA HISTORIA REAL A MANERA D´EXEMPLE
Recordo que era el dissabte dia 23 de setembre del 2003. Ja em disposava a iniciar les tasques de cap de setmana, quan algú va prémer el timbre de la porta del carrer. Al baixar a obrir, quina va estar la meva sorpresa en veure l’entranyable amic Lluís, al costat de dos amics seus que em somreien. No exageraré pas si dic que potser feia més de 25 anys que no en sabíem res l´un de l´altre !!!.

També hi havia un vehicle tot terrny “negre d´alt standing”, i un client del taller on treballo. He de reconèixer, que l´intent d´associar tots aquests elements tan inconnexos entre sí, en tan breu espai de temps, no va tenir gens d´èxit, i es que en aquells instants tot havia adquirit un aire bastant surrealista. Encara sense refer-me del desconcert, instintivament li vaig fer una emotiva abraçada.


Fitxeu-vos-hi en el fet en si mateix, “n´hi ha per llogar-hi cadires”.

Un bon dia en Ll.Baquès .( No tinc massa clar per quina raó). Decideix anar a veure al Quim, si,si, així tal com sona. Engresca als dos companys del pis, i es preparen per l´aventura. Atenció!!... la única referència de que disposaven, per localitzar-me era la creença de que “viu a les Borges Blanques”, i prou !!. (Aquesta ciutat te prop de 6000 habitants) Dic creença, per que fins hi tot això era del tot fals, dons feia ja un parell d´anys que jo restava empadronat com florestí.

Ni curts, ni mandrosos, amb mes fe que coneixement, fan “xino xano” cap a l´estació de Sants, per tal d´agafar el tren, que els portarà fins la capital de Les Garrigues. Arribats, abandonen l´andana, i a peu pugen fins el que ara en diuen, “Centre Ciutat”. Mes perduts que un pop en una benzinera, com no podia ser de cap altra manera, pregunten al primer transeünt que al punt per allà passava, i amb tota diligencia, li fan saber el que busquen. L´home en qüestió un cop ben assabentat, els feu pujar al seu cotxe “negre d´alt standing”, i la resta...ja la coneixeu. Per que desprès algú gosi dir que no hi ha àngels!!


Una vegada assossegats i ben asseguts, tot es va tornar més plausible. Va estar llavors quan parlant de l´odissea viscuda, i de records nostàlgics d´èpoques passades, visiblement emocionat em va suggerir “LA IDEA”, de trobar-nos els que poguéssim per tal d´organitzar una sortida.

Per aquelles dates, encara anava molt enfeinat amb les reformes de la casa, i convenientment li vaig demanar que si podia, que ho anés coordinant ell mateix, això si, sense presses, que jo el recolzaria puntualment.

La veritat es que ambdós desconeixíem les proporcions de la tasca a la que ens enfrontàvem. Ni que dir que va estar excessiva, i el bon amic Lluís, poc a poc es va veure arrabassat pels quatre costats. En conseqüència , “LA IDEA” es va anar esvaint fins caure en l´oblit.

El divendres 5 de març del 2004, (sis mesos desprès ) en tornar de la feina, vaig trobar una trucada enregistrada en el contestador del telèfon, era del Ll. Baqués. El dilluns 8, vaig poder parlar novament amb ell, i em manifestà la voluntat d´endegar per segona vegada el projecte de Trobada .

En aquesta ocasió, es van anar adherint a l´empresa, l´Enric, que va portar un treball “detectivesc” memorable, en Ramon Aguadé, Ramir, José, Albert López, Ramon Malo, etc.

Gracies a l´esforç conjunt de tothom, el dia 30 de juliol de 2005, a les 22h. i al bar “Casa Monnè”, rebatejat per nosaltres com “El descobriment” “LA IDEA” es materialitzava amb gairebé 40 assistents.


Potser ningú sen va adonar, però de vegades, confoses entre els vapors etílics i les fumarades de tabac allà concentrats, tímidament s´em feien visibles tres figures femenines, que em fotent-se´n de les lleis de la gravetat, agafades de la mà ballaven, ens contemplaven, i somrients em picaven l´ullet.

...No hi ha cap ventura a la natura, que no estigui presidida per elles”
Digué en Pindaro”

Quim


Avui a 30 de juny del 2013, vuit anys després, poc mes d´una dotzena dels 40 assistents, encara mantenim un contacte regular.

El descobriment”, ja fa molt que deixà d´existir.

´
Quim

diumenge, 16 de juny del 2013

FERRADA DE LA FORADADA DEL TOSCAR


MUNICIPI DE LA FORADADA DEL TOSCAR     LA RIBAGORÇA – OSCA     (10-11 de maig del 2013)

DIVENDRES 10 DE MAIG:  INTRODUCCIÓ
Al voltant de les 10 de la nit, arribava en Ramon a la Floresta. Degut a que el passat dia 8 havia arrabassat 60 “tacos” deambulant per aquest mon, el vaig convidar a sopar. Xerrant sens va fer tard i al dia següent havíem de matinar, així que mig recuperats de l´esglai que ens produí mirar el rellotge, ens retiràrem a descansar.

Des del pàrking, al fons el monument al Comte Gonzalo I
DISSABTE 11 DE MAIG; APROXIMACIÓ PER CARRETERA
A les 8 del matí ja teníem els estris carregats i ens posàvem en marxa. El nostre itinerari pot aprofitar-lo qualsevol, des de qualsevol indret de Catalunya, sempre que substitueixi el punt de referència de la Floresta, pel de Lleida.


 N-240=La Floresta -Lleida – N-230=Lleida- Torrefarrera- Alfarràs-Benabarri - N-123a =Benabarri-Graus- A-139= Graus- Campo- Cal aclarir que no hem d´entrar a Campo, sinó que ens desviarem uns kilòmetres abans per tal d´agafar la, N-260= Foradada del Toscar- Ferrada de la Foradada del Toscar.

Bloc per on discorre la 1ª part
APROXIMACIÓ A PEU
Des d´aquesta última població, tenim uns 2000 m abans d´arribar a un pàrking situat a ma esquerra, on hi trobarem un panell explicatiu, i els senyals que ens conduiran fins la ferrada. Nosaltres, per tal d´estalviar maltractament al cotxe, aquí el deixàrem.   També i com referència, ens pot servir un monument aixecat a la memòria del compte Gonzalo I de Ribagorça i el Sobrarbe,(1020-1045) situat uns 200 m mes endavant. Te uns 18 m d´alçada, i es format per unes llances metàl·liques plantades de forma un tant anàrquica. Sota el meu estricte criteri, la estètica no es massa afortunada. La finalitat practica, es senyalar el límit fronterer entre aquests dos comptats, i potser també, recordar-nos, que una de les varies morts que se li atribueixen a aquest efímer personatge (Poca cosa o be res, en sabem d´ell amb certesa) es que fou assassinat d´una traïdora llançada a l´esquena, mentre travessava un pont tot just el dia que assolia la seva majoria d´edat, (26 de juny del 1045). L´autor del magnicidi, segons el relat, fou un vassall gascó anomenat Ramonet. Si aquesta data es certa ens indica que potser mai va arribar a exercir el seu domini sobre aquestes terres.


Deixant les anècdotes històriques a banda, nomes tindrem que seguir la pista ample, però en mal estat, (exclusivament 4X4)  que al cap d´uns 25-30 minuts de feixuga pujada ens situa al peu de ...


LA FERRADA
Hem de dividir la totalitat d´aquesta via, en dues parts ben diferenciades entre elles. La primera acumula tots els penya-segats, i la segona, per dir-ho d´alguna manera, no hi te gaire a veure, ja que no ens ofereix cap espadat important. Això si, la vista es superba.


Començament molt senzill, que amb brevetat ens col·loca en una mena d´aresta arrodonida, enfilant-se molt ràpidament, fins situar-nos al interior d´una esquerda fortament erosionada. Seguirem en conseqüència, ascendint verticalment  per aquesta mena de xemeneia, fins canviar novament a l´altre costat de la paret, sense abandonar-la, utilitzant una biga de fusta a mena de pont. A partir d´ací, continuarem abonats a la verticalitat. Les vistes es van fent cada cop mes impressionants, i les sensacions que hom experimenta, son d´un benestar indescriptible.




Sortim a paret oberta, mantenint a les nostres esquenes un bon “pati”, mentre anem acostant-nos a una junta d´estratificació que tenim a ma esquerra. Els estrats baixen a plom, l´espai que hi ha entre ambdues làmines (parets), es molt pròxim, en conseqüència s´ha format un camí de terra i pedra, d´uns vint metres de longitud on podrem recuperar-nos perfectament.


La continuïtat la tenim gairebé al final del viarany. Aquesta es desenvolupa combinant curts flanqueigs horitzontals i ascendents a l´hora que conformen una línia esglaonada. Com gairebé tota la ferrada, es mante la direcció orientativa est - oest.


Aquest tram, ens acosta a una nova canal similar a l´anterior que  travessarem mitjançant un curt pont tibetà. 


El rost que des d’aquí ens espera adquireix novament un sentit plombat com els anteriors. Podem trobar en alguns punts molt concrets, de tot el conjunt, alguns minúsculs extraploms, si mes no, son tan irrellevants, que ni els notarem. El final de la present tirada, podríem dir que es també el de la ferrada, dons ja no n´haurem de superar cap mes, al menys tan perllongat com els que hem deixat enrere. Es tracta de la petita plataforma en que culmina aquesta mena d´agulla, proporciona un aforament per unes 4/6 persones tot estirar. Aquest reduït espai, malgrat ser de vertigen, esdevé molt confortable i transmet molta seguretat. La panoràmica es senzillament encisadora.


Recta final
El descens, es realitza també a base de grapes i cable de vida, flanquejant una paret  d´un gran desplom sota les nostres botes, amb l´objectiu d´assolir l’ultima aresta situada a la part mes occidental. La visió torna a ser d’allò mes emocionant. Un cop doblada, ja canviem d´escenari,  ara anem direcció oest-est,  situant-nos a l´esquena del bloc petri per on discorre l´activitat (zona nord). Seguint en aquesta dinàmica, ens acostem a un nou pont se sirga,  constituït a base de plaques al “terra” que alternen amb el vuit i que fan molt còmoda la tasca de travessar-lo. Deu tenir uns 10/12 m, de longitud.

 
Plataforma de l´agulla final


Deixem el pont per tal de vèncer, aquesta vegada si, el tallat definitiu que suposa la fi de la primera part (10/12m) Es en aquest indret, on trobem una sortida. Si volem fer la segona part, haurem de seguir un petit sender a ma dreta que ens hi porta.







Nosaltres varem decidir posar punt i final  en aquest lloc, dons la resta no ofereix gaire (per no dir cap) dificultat, i per afegiment, la baixada resta en molt mal estat.

La tornada requereix deixar-se anar per fortes pendents, a estones pura tartera,  a estones viaró. Acabarem regressant al principi de la ferrada. 



VALORACIONS TÈCNIQUES
El disseny del traçat es desenvolupa de manera altament eficient, aprofitant òptimament les característiques morfològiques de la roca que s´eleva erecta cap el cel. Baix el meu humil criteri, resulta poc menys que  immillorable. Tanmateix la qualitat, el diàmetre i l’abundància dels materials utilitzats, sempre amb gran intel·ligència, son sens dubte els factors clau, que li confereixen la seguretat que es desprèn en tot moment de la instal·lació, malgrat la gran dificultat que ens suggereix a simple vista, abans de començar.


Fent una valoració indirecta, diré que darrera nostre ens seguia un grup de principiants, que se la van “fer petar” sense cap mena de problemes.

Una efusiva felicitació pels instal·ladors, dons no hem trobat cap punt criticable.  En definitiva, una ferrada recomanable, molt divertida.



Quim