LA IDEA

Aquest article ha estat recuperat i actualitzat, de l´antic Trobador publicat amb data de; dijous 11 de gener del 2007

Eufrosina, Talía, Aglaé; Les tres Gracies

De vegades, i només de vegades, penso que els simples mortals hauríem d´emular als nostres avantpassats, i aixecar grans monuments públics, a alguns dels personatges més discrets del immortal panteó grec. Estic pensant concretament en les Karités, també conegudes com les tres Gràcies.

Podria senyalar altrament les Musses, però sincerament crec que les que ostenten les competències adients, al tema que ens ocupa, son sens cap gènere de dubtes : Eufrosína, Talía i Aglaé.

Píndaro va dir; “No hagués pogut escriure, de no haver estat inspirat per les Gràcies, i podeu estar ben segurs, de que no hi ha cap ventura a la natura , que no estigui presidida per elles.”

Be, de Píndaro fins aquí ha plogut una mica, tot i amb això paradoxalment, ben poca cosa sabem encara, sobre l´origen i naturalesa d’allò que anomenem “inspiració”. Si més no, el fet de viure i observar ens indueix a formar-nos opinions personals al respecte.

Potser no diré res de nou, però a canvi, us serè sincer per tal de fer-vos cinc cèntims, del que el meu humil coneixement entén sobre el procés de precognició, cognició i posterior materialització de les idees.

En el seu estat embrionari, podríem imaginar les idees, conformant un conglomerat o paquet d´emocions variades i per suposat, inconscients. Quan les concebem  tractem instintivament d´entendre-les mitjançant la raó i la lògica, si mes no, es en aquest procediment que inevitablement pateixen una dràstica disminució de la seva potencialitat dimensional i polimòrfica, per tal de manifestar-se només en una sola imatge, o idea, de totes les possibles. I encara que en molts cassos ambigua i superposada, podríem donar-la per definida. A partir d´ací, el procés de materialització probablement serà llarg, i depenent de l´envergadura, dur, arriscat i per descomptat, mai amb l´èxit garantit.

UNA HISTORIA REAL A MANERA D´EXEMPLE

Recordo que era el dissabte dia 23 de setembre del 2003. Ja em disposava a iniciar les tasques de cap de setmana, quan algú va prémer el timbre de la porta del carrer. Al baixar a obrir, quina va estar la meva sorpresa en veure l’entranyable amic Lluís, al costat de dos amics seus que em somreien. No exageraré pas si dic que potser feia més de 25 anys que no en sabíem res l´un de l´altre !!!.

També hi havia un vehicle tot terrny “negre d´alt standing”, i un client del taller on treballo. He de reconèixer, que l´intent d´associar tots aquests elements tan inconnexos entre sí, en tan breu espai de temps, no va tenir gens d´èxit, i es que en aquells instants tot havia adquirit un aire bastant surrealista. Encara sense refer-me del desconcert, instintivament li vaig fer una emotiva abraçada.

Fitxeu-vos-hi en el fet en si mateix, “n´hi ha per llogar-hi cadires”.

Un bon dia en Ll.Baquès .( No tinc massa clar per quina raó). Decideix anar a veure al Quim, si,si, així tal com sona. Engresca als dos companys del pis, i es preparen per l´aventura. Atenció!!... la única referència de que disposaven, per localitzar-me era la creença de que “viu a les Borges Blanques”, i prou !!. (Aquesta ciutat te prop de 6000 habitants) Dic creença, per que fins hi tot això era del tot fals, dons feia ja un parell d´anys que jo restava empadronat com florestí.

Ni curts, ni mandrosos, amb mes fe que coneixement, fan “xino xano” cap a l´estació de Sants, per tal d´agafar el tren, que els portarà fins la capital de Les Garrigues. Arribats, abandonen l´andana, i a peu pugen fins el que ara en diuen, “Centre Ciutat”. Mes perduts que un pop en una benzinera, com no podia ser de cap altra manera, pregunten al primer transeünt que al punt per allà passava, i amb tota diligencia, li fan saber el que busquen. L´home en qüestió un cop ben assabentat, els feu pujar al seu cotxe “negre d´alt standing”, i la resta...ja la coneixeu. Per que desprès algú gosi dir que no hi ha àngels!!

Una vegada assossegats i ben asseguts, tot es va tornar més plausible. Va estar llavors quan parlant de l´odissea viscuda, i de records nostàlgics d´èpoques passades, visiblement emocionat em va suggerir “LA IDEA”, de trobar-nos els que poguéssim per tal d´organitzar una sortida.

Per aquelles dates, encara anava molt enfeinat amb les reformes de la casa, i convenientment li vaig demanar que si podia, que ho anés coordinant ell mateix, això si, sense presses, que jo el recolzaria puntualment.

La veritat es que ambdós desconeixíem les proporcions de la tasca a la que ens enfrontàvem. Ni que dir que va estar excessiva, i el bon amic Lluís, poc a poc es va veure arrabassat pels quatre costats. En conseqüència , “LA IDEA” es va anar esvaint fins caure en l´oblit.

El divendres 5 de març del 2004, (sis mesos desprès ) en tornar de la feina, vaig trobar una trucada enregistrada en el contestador del telèfon, era del Ll. Baqués. El dilluns 8, vaig poder parlar novament amb ell, i em manifestà la voluntat d´endegar per segona vegada el projecte de Trobada .

En aquesta ocasió, es van anar adherint a l´empresa, l´Enric, que va portar un treball “detectivesc” memorable, en Ramon Aguadé, Ramir, José, Albert López, Ramon Malo, etc.

Gracies a l´esforç conjunt de tothom, el dia 30 de juliol de 2005, a les 22h. i al bar “Casa Monnè”, rebatejat per nosaltres com “El descobriment” “LA IDEA” es materialitzava amb gairebé 40 assistents.

Potser ningú sen va adonar, però de vegades, confoses entre els vapors etílics i les fumarades de tabac allà concentrats, tímidament s´em feien visibles tres figures femenines, que em fotent-se´n de les lleis de la gravetat, agafades de la mà ballaven, ens contemplaven, i somrients em picaven l´ullet.

“...No hi ha cap ventura a la natura, que no estigui presidida per elles”

Digué en Pindaro”

Quim

Avui a 30 de juny del 2013, vuit anys després, poc mes d´una dotzena dels 40 assistents, encara mantenim un contacte regular.

“El descobriment”, ja fa molt que deixà d´existir.

´

Quim