LA SALA DE LA VERNA

COMPLEX SUBTERRANI DE LA PEDRA DE SANT MARTÍ

INTRODUCCIÓ

Al llarg i l´ample de la meva joventut, no vaig conèixer cap espeleòleg que no parles imbuït per una gran admiració i respecte, envers aquesta enorme cavitat, en aquelles èpoques la mes fonda del mon,

Actualment, n´hi han que la superen en fondària, i extensió, si mes no, el seu carisma llegendari, continua captivant l´interes com cap altre.

En Marcel Loubens i George Lepineux a punt d´iniciar la
primera davallada a la PSM

UNA MICA D´HISTÒRIA

A finals de la dècada dels 40, i principis dels 50, després d´haver recopilat informació facilitada pels pastors de la zona, uns espeleòlegs francesos, iniciaren prospeccions per les immediacions del pic D´Arlas.

L´agost del 1950, Georges Lepineux i Guiuseppe Occhialini, descobreixen el primer accés, que mes tard s´anomenaria pou Lepineux.

12 d´agost del 1951: En Georges Lepineux i en Marcel Loubens, inicien el descens a la gran vertical de 320 m. mitjançant un enginy accionat a pedals, que carregat amb una bobina de cable d´acer de 5m/m, aconseguia traslladar un home des de la superfície al fons, en un temps de 4 hores. També efectuaren la davallada, en J. Ertaud i H.Tazieff.

Corentin i Queffelec preparant el nou torn elèctric.

Des d´aquest moment es succeïren les exploracions en les que intervingueren valors tan significatius com el mateix Norbert Casteret.

Degut a l´aportació tècnica dels enginyers Corentin i Queffélec que introduïren notables millores en el torn, ara elèctric, alimentat per un grup electrogen, s´aconseguí reduir substancialment els temps invertits en vèncer el desnivell, en ambdós sentits.

El 14 d´agost del 1952, sobrevé la primera desgracia que marcaria no només el ritme de les descobertes, sinó també la història de la mateixa gruta, conferint-li un caire mític que continua vigent en els nostres dies.

La mort accidental d´en Marcel Loubens, a diferencia del que molts creuen, no es produí en trencar-se la sirga de l´equip operacional del que penjava, tampoc pel mosquetó de l´arnes, sinó durant unes tasques de reinstal·lació, que s´estaven efectuant per tal de salvar un tram que hi ha abans d´arribar a la sala Lepineux, (-180m) on tres rampes consecutives plenes de pedra solta, el feien perillós en extrem. Un ancorat-ge de l´elèctron que utilitzava, va cedir, i en la sotragada provocà un despreniment, amb tant mala fortuna, que un precís pedrot li va desfer el cap.

Davant la gran dificultat per tal d´evacuar-lo, el cos sense vida del dissortat espeleòleg, va estar enterrat en la mateixa sala durant dos anys. Posteriorment, per pressions familiars, s´organitzà el rescat, que amb l´ajud de suports metàl·lics, que encara resten al fons, i un fèretre cilíndric, aconseguiren no pas sense grans entrebancs, hissar-lo a la superfície.

Recuperació del cadàver d´en M. Loubens

El 13 d´agost del 1953, després de superar les diferents galeries de proporcions gegantines i cobertes de grans blocs, tals com el “Túnel de vent” o la “Navarra”, els exploradors D. Eppely, G.Lepineux, i J. Théodor, ben entrada la matinada, tot seguint el curs del riu, fan cap a un enorme salt d´aigua, que produint un gran estrèpit es precipitava al buit. Havent perdut de vista tant les parets com el sostre, varen arribar a la conclusió de que havien sortit a l´exterior durant “una nit sense estrelles”. Acabaven de descobrir a les hores,la sala mes gran del mon, La Verna.

Darrerament, continuaren les exploracions, tant per part francesa com espanyola, fins hi tot de caire cooperatiu, que aportaren encara mes recorregut i profunditat al conjunt, com la galeria Aranzadi i els seu propi subsistema.

Per tal que no hi faltes de res, també es produïren com no podia ser de cap altre manera, “rifi rafes” per la territorialitat de la boca, molt propera a les dues fronteres, i que un cop realitzades les comprovacions oportunes, el veredicte fou favorable, per poca distancia a Espanya.

A causa d´aquestes actituds possessives tant i tant característiques de “La raza” les autoritats hispanes, van procedir al tancament de l´avenc de la Piedra de San Martin, (o pou Lepineux) per tal de controlar l´accés ells i només ells. Lamentable si tenim pressent, que per aquelles dates, era l´únic existent. Aquest monopoli, va durar fins que altres prospeccions ja en sol gal, permeteren descobrir amb el temps, fins 5 noves entrades verticals que enllaçaven amb la xarxa, i així eludir l´exclusiva espanyola, sent entre elles la boca M-31, la que senyalá la màxima profunditat de tot el complexe amb 1410 mp augmentant el seu recorregut fins els 80´2 Km. Actuals.

Practicament tot Sainte Engrace.

EL TUNEL ARTIFICIAL DE LA VERNA

Avui l´accés, es realitza còmodament utilitzant un túnel d´uns 500m, que a part de conduir als visitants directament al seu interior, també guarda la seva pròpia historia, vos faig cinc cèntims...

Esteles  discoïdals

Església romànica  S. Engrace S-XI

Durant l´any 1956 dos anys posteriors al seu descobriment, es començà a perforar el conducte artificial de la Verna, a les immediacions del barranc d´Arphidia. Programa promogut per l´EDF, (companyia francesa d´electricitat) animada pel potencial energètic d´aquest salt d´aigua de 80 m, del qual s´en podia treure´n un bon rendiment econòmic.

Les coses no van anar tan be com es preveia en un principi, dons al cap d´uns centenars de metres de perforació (2´30x2´30m), alleugerant detritus mitjançant unes vagonetes, i arribat el moment de “connectar”, aquesta esperada “connexió” no es produí, raó per la qual es sospità que la topografia en la que es fonamentava la totalitat del treball, no deuria estar massa be. Així la situació, optaren per seguir foradant a cegues, partint en tres direccions de 0º, 90º, i 270º, el cas es que tampoc es produïa la obsessiva troballa, i les obres foren abandonades.

Porta del túnel de la Verna

En uns treballs compartits a la Pedra de Sant Martí, franc-espanyols, duts a terme durant l´estiu del 1960, una de les fites a aconseguir, fou l´establiment d´unes noves coordenades mes exactes, que permetessin reorientar el conducte.

Desviacions del conducte que no porten enlloc.

Aquesta vegada si, només es van excavar 54m i per fi “punxaren” la part superior de la Verna.

En la zona mes alta de la cascada, es construí una presa per tal de moure el generador, però precoçment l´empresa va arribar a la conclusió de que el projecte no era rendible, a causa dels períodes d´estiatge, en que el cabal era bastant minso. A mes, per acabar-ho d´arredonir, una gran crescuda del riu, s´emportà pel davant totes les instal·lacions. El projecte fou novament abandonat.

Part de la colossal sala. En el cercle vermell, dues persones

Fa només uns 7 anys, que es concebí una nova formula mes optimitzada, consistint en un sistema de reclusa, on l´aigua es entubada i conduïda a una mini central emplaçada a l´exterior, per tal de fer girar una turbina que tanmateix acciona un alternador de 4 mega-wats, proporcionant corrent per unes 20.000 persones. El nou sistema fou transferit a la SHEM, filial de la franc-belga Suez, que invertí sis milions d´euros, esperant rendibilitzar-lo en una dècada. De passada l´atractiu de la sala, ofereix a traves de la explotació turística, una amortització extraordinària, mes la creació de llocs de treball.

El túnel amb un recorregut total de 800 m. es finalitzat des dels 60, però no s´ha permès utilitzar-lo per accedir a la sala, fins ara fa dos o tres anys, si mes no, els exploradors que accedeixen per qualsevol dels avencs, si que poden sortir per aquesta via. Es a dir, la porta nomes es por obrir sense clau des del seu interior.

En el cercle blanc uns ninots a escala humana

LA NOSTRA EXPLORACIÓ, DIES 22, 23, I 24 DE JUNY 2013

DIA 22. Sortim de casa sobre les 11:00 h. per tal d´arribar a l´Ainsa , (càmping “Peña montañesa”.) Sobre la una. Un cop ben trobats, acordem anar a comprar “fato” i dinar al bungalow, que prèviament havíem llogat. La tarda la dediquem a organitzar-nos per tal que demà, tot surti be, dons tenim dubtes sobre la xarxa viaria francesa, la informació es molt imprecisa i confusa.

En el territori dels Pirineus Atlàntics, regió de l´Aquitània, les carreteres a part d´estar en molt mal estat, son summament estretes. repletes de corbes i forts desnivells. Finalment varem optar per entrar per Jaca que ens semblava mes segur que no pas per Isaba, encara que sabíem que faríem bastants kilòmetres mes. El principal problema residia, en que per nassos, havíem d´estar a Sainte Engrace a les 8:30 h. Si no, s´ens passava la visita prèviament concertada, per tant no podíem fallar.

Sobre el riu

Un cop dissenyat el pla, anem a visitar la part vella de l´Ainsa, val la pena. També seguint el mateix pla, anem a sopar aviat, preparem els atuells i a dormir, dons damà es molt aprop.

Cercant fauna troglobia  

DIA 23. A les 4:30 h. de la matinada, sortim del càmping en direcció Boltaña – Fiscal – Sabiñanigo – Jaca – Villanua – Candanchu – Túnel de Somport.

Ja a França; Direcció Urdos – Etsaut – Accous – Escot – Creuada cap a Issor – Arette – Lanne Montory – Passat aquest, a pocs km. Girarem en sentit a Laguinge – Liço Atherey – La Caserne – Sainte Engrace.

El traçat per part espanyola es relativament ràpid de fer, a demés, degut a l´hora no trobem gens de transit i gracies això, a les 6 de la matinada ja hem travessat el llarguíssim túnel de Somport (8.608 m) Ens reben la boira i la pluja que ja no ens abandonaran gairebé en tot el dia.

La odissea, la tenim realment fins Ste. Engrace, val a dir que el paisatge es dominat per una verdor fora de lo normal (per nosaltres, es clar!!) i que salva en part l´horrorós estat de les carreteres.

Finalment, després de superar totes les vicissituds, a les 7:30 h. Arribem a destí sense novetats, i encara ens resta una hora!!!

Ens acostem al centre d´activitats turístiques de la Verna, situat una mica abans d´entrar a Ste. Engrace Bourg. Sembla tancat encara, però casualment ens va veure un empleat des del despatx, que es molestà en obrir-nos, li varem fer saber mig en castellà, mig en francès, que teníem hora concertada a les 8:30, l´home mirà un xic desconcertat el seu rellotge i ens contestà -D´acord, però encara falta un hora!! - I que mentrestant, podíem anar a fer un “cafèolé “ al bar de la població. El varem deixar continuar la seva tasca matinera i nosaltres visitarem el poble, per fer-ho, no calia moure's del mateix portal del bar, o millor dit, de l´Auberge Elichalt, on davant mateix, a 5 m. hi ha el cementiri, això si, molt ben cuidat. Al peu mateix del camp sant, s´aixeca  l´església romànica de Ste. Engrace,(S-XI) encara que els seus orígens es remunten a èpoques precristianes. Ja en un raconet d´aquest mateix edifici, hi ha el fossar vell, on encara podem contemplar les enigmàtiques esteles discoïdals, atribuïdes a l´art funerari basc.

Desdejunats, i ja amb l´hora en punt, ens personalitzem novament al centre, i ara si, un cop havent satisfet la quantitat de 25€ (mostrant carnet federatiu son 5€ menys), ens presenten al Federico, un noi espigat d´uns 25/30 anys, que serà l´encarregat de conduir-nos i mostrar-nos les meravelles que guarden les entranyes d´aquelles moles calcaries. Oferí casc amb llum, per aquells que volent fer gala de la seva gloriosa experiència, a ultima hora els va fallar la junta del carbure-ro, les pipetes... etc.... De fet tots els estris necessaris entren també amb el preu del tiquet, fins hi tot cadires de rodes pels impedits, que per això no sigui!!!

-

Al fons, el lloc per on accediren els descobridors de la sala
foto feta des de la pressa.

En Federico condueix ràpid i amb seguretat per una pista costeruda, estreta, mal cimentada, i vorejada de profunds barrancs. Val a dir que, assegut al costat seu, en Rafel l´amenitzava explicant-li la seva vida en una mena de català, basc, castellà, francès i gesticulació manual, ja que el pacient noi, te certes dificultats en el domini de les nostres llengües.

La pressa

En uns 20/25 minuts, arribem al final de la calçada on hi ha una cabana. En el seu interior s´hi desen diversos objectes, i varies topografies de la Pedra de Sant Martí a gran format. Es el lloc on es donen algunes informacions pels visitants que no tenen gaire idea del que van a veure. Li varem demanar que no s´estengues massa, dons teníem prou clar el que hi havia en el seu interior, i que aquest temps, l ´invertíssim en exploració.

A uns 50 m, tenim la porta, que el nostre guia abans d´obrir-la, ens fa comprovar el que ens espera, posant la ma davant d´un forat d´uns 5cm. de diàmetre, per on surt un fort corrent d´aire molt fred. Ens diu mentre obre, que quant la temperatura de l´exterior es mes alta, hi ha dies que calen unes 4 persones per poder-la tancar, puntualitzant-nos, que la humitat relativa es d´un 100x100 i la temperatura oscil·la entre 4º i 5º tot l´any.

A l´exterior la pluja no ha deixat de caure, però a l´interior d´aquell passatge foradat per la ma de l´home, les condicions climàtiques no son gaire mes confortables, de fet, la única diferencia es que no plou.

Uns 200m abans d´arribar al final del passadís, en Federico amb la ma ens fa senyals per que parem i guardem silenci, es llavors quant una sorda remor es deixa sentir, indicant-nos, que ja hi devem ser a prop...

Entrada al tùnel des de la Verna

A pas lleuger, avancem, deixant enrere, les diverses ramificacions, que no porten enlloc, excepte una, que casualment conflueix en una cavitat natural, també de notables dimensions.

Sobtadament eixim a un insondable espai buit, ambientat pel soroll ensordidor del gegantí salt d´aigua que pressentim a la nostra esquerra, però no veiem res, ho hem de deduir, puig que les llums que duem, es perden en la boirina que tot ho omple sense tocar cap part solida.

"La llum al final del túnel"

Estem sobre una balconada perfectament condicionada per l´us turístic i mentre nosaltres intentem inútilment descobrir alguna cosa, en Federico, davant d´un panell, va anar accionant els interruptors que mitjançant potents reflectors, ompliren de llum aquella ciclopia estança. Malgrat que tots l´havíem vist en fotos, veure, sentir i ensumar aquella immensitat, amb el cabalós riu precipitant-se a -80m. ens deixà a tothom sense poder articular paraules que no foren exclamacions d´admiració.

La sala de la Verna, per que ens fem una idea, actualment es la 6ª mes gran del mon, però les altres cinc, no la superen per gaire. Te un volum de 3´6 milions de m3. La seva superfície es de 64.000 m2. amb una longitud de 270m, i una amplada de 230m. L´alçada es de 192m. La descripció mes didàctica, ens diu que hi caben 6 catedrals com la de Nôtre Dame de Paris.

Centre d´explotació turística de la Verna

Bocabadats per aquell supraespectacle natural, no paràvem de fer fotos amb les cambretes digitals, encara que aviat ens adonàrem, que malgrat estar ben il·luminada, les imatges eren de pèssima qualitat. Avui se que totes les bones fotos, han estat fetes amb bones cambres, trípode, i exposició, i sobre tot, contenint la respiració, ja que el nostre propi baf, les emboirina-va.

Personal del Centre. A punt d´esmorzar i escrivint en Federico

Situades a diferents punts de la caverna, hi han unes siluetes humanes a escala real pintades de color vermell fluorescent, o maniquins, vestits amb granotes llampants, que enfocats pels reflectors, ens donen comparatives intel·ligibles, versus la superlativitat d´aquell antre. Si a un pam dels nostres ulls, posem un parell de dits en forma de pinça, i els separem 3m/m, en aquesta apertura ens cabrà qualsevol d´aquells ninots.

Estació de Canfranc

Distrets, ens arriba el moment d´abandonar el sector turístic, i començar la davallada al fons de la Verna. (-85m) El principal factor de dificultat ens ve donat per la inestabilitat del terra, dons es molt solt, relliscós, i amb un gran pendent que zigzaguejant i saltant de bloc en bloc, ens acaba portant a les immediacions d´un cabal hipogeu, ample però poc profund, que travessa tota la planta per acabar desapareixent, pels embornals que hi han sota del llit de còdols. Des d´aquest punt, es pot apreciar amb tota la seva magnificència el sallent estrepitós, que colpeix amb violència els rocs que troba al seu pas, mentre va ramificant-se en la seva llarga caiguda, formant autentiques cues de bromera blanca.

Ens acostem fins situar-nos al mateix peu de la galeria Aranzadi, que resta a uns 100m per sobre nostre. En Federico ens explica, que encara que sembli de difícil accés, no ho es, dons es practicable per una feixa inclinada, que a demés, està equipada.

Recuperant forces

El retorn el realitzem repetint petjades, i el coster, encara que sembli contradictori, ens resulta menys feixuc que l´ensulsiada..

Arribats novament a la part destinada als turistes, hi trobem un nombrós grup de visitants, sembla ser que espanyols, però no sortiran d´aquest recinte. Per la nostra part, iniciem la pujada a la resclosa, on les aigües augmenten de nivell i son conduïdes a la mini central. En aquest indret, es troba també la sortida per on els tres espeleòlegs, accediren a la sala per primera vegada. Les plaques dedicades a la memòria dels exploradors finats, també son en aquest lloc.

El temps ha passat sense adonar-nos, i quant mirem els rellotges, ens fem conscients que ens hem excedit bastant del temps estipulat, si mes no, el company Federico, no ens ho ha tingut en compte, i hem gaudit d´una llibertat total.

Plaça major de LÁinsa

Novament recorrerem en sentit invers, els 500m de galeria que ens duu al carrer, per tal de veure la llum del dia, però el cel encara es encapotat i continua plovent.

El regres, es produeix seguint la mateixa dinàmica, i ja en el centre de visitants, ens acomiadem de l´amic Federico tot agraint-li la seva companyonia, ja que ens ha resultat molt útil . Ara tocava deixar-lo esmorzar en pau, i per tal que això fos possible, varem tenir que treure-li (literalment) al Rafel de sobre, dons no havia parat encara d´explicar-li batalletes.

El pla a partir d´aquest moment, consistirà en sortir el mes aviat possible de França. Fer un aperitiu a Canfranc, visitar l´estació, (Verdader monument a la escandalosa  política d´infraestructures i malbarataments  viaris, a la que des de sempre, ens tenen acostumats els polítics d´aquest país, on res canvia).   Poca cosa varem poder veure, dons estava en proces de manteniment (entenguis obres).  A continuació tirar directes al càmping. Això es materialitzà en unes 3´5 h.

Pràcticament sense concedir-nos respir, anem a comprar queviures, i acte seguit, recuperem l´estat d´ànim, després de la bona restauració que significà un dinar sopar. La veritat es que anem una mica tocats, dons hem matinat molt, també han estat moltes les hores de conducció. Tanmateix el cansament de l´exploració de la Verna, han aconsellat retirar-nos a descansar.

DIA 24

Volíem anar a fer una ferrada, tal vegada “la Croqueta” , “Sacs”... Si mes no, el cas es que ens llevarem tard, i havíem de deixar el bungalow al mig dia, així que varem descartar fer qualsevol altre activitat que no fora tornar a passejar pel nucli històric de l´Ainsa, per tal de veure tot el que encara no havíem pogut. I com darrera activitat, anar a dinar. Durant la sobretaula, preveient que hi haurien retencions per entrar a BCN, aprofitem per fer els comiats.

Marxem molt satisfets de com ha anat la sortida en termes generals. Però sobre tot, per que hem materialitzat un compromís personal, profund.  Si voleu, sentimental o romàntic, que crec ineludible per a qualsevol espeleòleg.

Com deia el profeta... “Espeleòlegs!!! al menys un cop a la vida, s´ha de peregrinar a la Pedra de Sant Martí... “

ALGUNES RECOMANACIONS, I DADES D´INTERES

No es pot anar a la Verna de per lliure, la cita per la visita sempre ha d´estar concertada prèviament per telefon, no cobren res per anticipat. Però s´ha de ser conseqüent amb el tracte.

El preu de l´entrada, es de 25€ per persona, però pot variar, en funció del nombre de visitants, de l´edat, i del tipus de visita. Val la pena estudiar be totes les possibilitats. Per aclarir aquest extrem consulteu www.laverna.fr

Pel fet de ser espeleòleg federat, el descompte es de 5€.

El castellà, no l´entenen massa be, però s´esforcen. Parlen francès, o basc.

En el preu entra; El transport fins la boca, casc amb llum. Cadires de rodes per impedits, etc.

Els telèfons del centre turístic de la Verna a Sainte Engrace, son;

06 37882905

09 75177566

Si no podeu contactar amb aquestes línies, podeu intentar un segon recurs a La Mairie

Mairie Sainte Engrace;

tel. 05592860

Fax. 0559287056

E mail: mairie.de.ste.engrace@luxinet.fr

Ultim recurs, en cas de que res de tot això funcioni: tel: 0033637882905

A Sainte Engrace, també es poden fer altres activitats de gran interès, tals com visitar les surgències per on afloren les aigües de la Verna, es a dir, la Kakouetta, i Bentía. Tot es organitzat.

Les coordenades de l´entrada al túnel de la Verna son:

x= 679,800

y= 4761,140

Des de Sainte Engrace a l´entrada del túnel, hi han 5km de dura pujada.

Quim