EL MONTSANT II

EL CONGOST D´EN FRAGUERAU, O TRAVESSA D´ULLDEMOLINS AL PANTÀ DE MARGALEF

SERRA DE LA LLENA-MONTSANT          21 DE MAIG DEL 2011

(AQUEST ARTICLE HA ESTAT RESCATAT DEL TROBADOR2  19/6/2011



Cedeit amablement pel ICC

El riu Montsant te el seu origen a les muntanyes, de Prades, (“fresques però no pas regalades...”) A la vora del tossal de la Baltasana (1201m). En el seu tranquil discórrer, dona vida a quantioses petites poblacions, recollint de passada un bon nombre d´aportacions hídriques.

De fet, rep la denominació de riu de Prades, fins que no arriba al terme de Margalef on adquireix la de Montsant, i amb aquesta, es diposita a la presa de la Vilella Baixa, on ja barrejat amb moltes mes aigües, surt en direcció a L´Ebre (Garcia) com riu de Siurana.

El fragment que a nosaltres ens interessa, es sens dubtes el que va des d´Ulldemolins a Margalef, circulant sinuós entre la Serra de la LLena (Garrigues), i el Montsant, (Priorat). Acumula uns 270 m de desnivell negatiu, però, aquesta dada resultaria enganyosa si no deixes clar que, també hi entra molta pujada al llarg dels 15´2 km que te de recorregut. No es recomanable realitzar aquesta excursió durant l´estiu.

La practica totalitat de la caminada es desenvolupa sobre conglomerats massius pertanyents a l´oligocè (33´9 milions d´anys) Tercera i ultima època del Paleogen que a l´hora es una de les subdivisions del Cenozoic. Era terciària.

Es essencial per portar a terme aquesta travessa d´una sola vegada, disposar d´un mínim de dos vehicles segons el nombre d´assitents, per tal de poder fer el trasllat d´una població a l´altre.

En el lloc de trobada, el pantà de Margalef, érem tots a les nou en punt. Varem deixar un dels cotxes en el mateix pàrking, i d’immediat pujàrem tots a l´altre per tal de dirigir-nos cap a Ulldemolins. Un cop arribats, travessàrem el poble seguint els cartells que indiquen “Ermites”. A uns 3´4 km per una calçada en regular estat, arribem a l´ermita-berenador de St. Antoni, es tracta d´un espai veritablement acollidor, amb fonts i arbres per arreu, tampoc hi manquen taules, bancs i barbacoes. Tot es veu ben cuidat, es aquí on desdejunem. Un cop satisfeta aquesta vital necessitat, anem a fer un cafè a la masia que hi ha adossada al petit temple, regentada per una simpàtica parella. Al marxar, l´home ens preguntà si hi tornaríem pel mateix lloc, en dir-li que no teníem aquesta intenció, ens va encomanar que hi donéssim records a les escales. La veritat es que ens ho varem prendre com una broma que no enteníem massa, i tot acomiadant-nos, estrenarem la travessa.

Tan aviat abandonem aquell petit oasis, iniciem una baixada bastant pronunciada per una pista plena de dreceres que la fan sensiblement mes curta, son ben senyalades per les marques roges i blanques del GR 65-5. Aquest llarg baixador, ens situa a les portes de l’anomena’t Congost d´en Fraguerau, que va des d´aquest punt fins l´ermita de St. Bartomeu. L´itinerari continua desprès amb altres senyalitzacions mes casolanes tals com fites de pedres o indicadors metàl.lics.

El que primer trobem es l´indret anomenat les Cadolles Fondes, paratge bastant inaccessible i ombrívol on la gent sol banyar-se. Val la pena aclarir que, gairebé tot el riu Montsant es “banyable” en multitud de precioses i solitàries raconades.

A mida que ens anem endinsant, el paisatge es torna mes feréstec i les formes de les roques, a quina mes suggerent. Noms com “el cap de nen”, La punta de la galera”, “La roca balladora”, “Els tres jurats” Li afegeixen personalitat ofereint-nos una bona mostra de l´imaginari popular. Gran part d´aquest recorregut circula per un frondós camí integrat bàsicament per vegetació de ribera. Tanmateix, abunda el pi quant anem guanyant alçada.

El traçat es desenvolupa entre un suau pendent i plans, lo qual fa que aquest tram sigui una autentica delícia, gracies a aixó gairebé sense adonar-nos, ens situem davant de la cruïlla que ens conduirà al primer pont penjant i mes tard a l´ermita de St. Bartomeu. Desprès de pujar durant una estona pel barranc, arribem a la gran balma on s´hi van aixecar unes parets de protecció, per tal de fer-la mes confortable. Aquesta concavitat, fou habitada als voltants del 1650, per un grup d´eremites entre els quals s´hi trobava en fra Guerau Miquel, que donà nom al congost i al qual se li atribueix la construcció de l´austera esglesieta d´estil romànic dedicada al mateix Sant

Seguint el corriol que passa pel costat d´aquest habitacle troglodític, per tal d´arribar a la planada del temple, localitzem un caos de blocs que ha format una cavitat en l´interior de la qual, descobrim la font dels Cossis, es tracta d´un degotall continuat que ha anat creant una sèrie de gourgs esglaonats, on es pot beure de les seves nítides aigües. Marxarem tan bon punt haguem visitat el diminut bust, de l’últim ermità que feu vida solitària en aquesta apartada vall. Es tracta d´en Francesc Palau i Quer que s´instal.là durant l´any 1851.

Regressem per on hem vingut i tornem a creuar el pont penjant fins arribar al viarany que anteriorment havíem deixat. A partir d´ací, tot continua en la mateixa tònica mentre anem avançant pels toms i retombs que, conformen els nombrosos meandres del riu Montsant. Arribant a la cova de l´Argamassa, som pràcticament a l´equador del trajecte. En realitat no es tracta d´una cova, sinó d´una balma mes, de les moltes que podem trobar en aquests massissos. La caverna en particular, sembla ser que te un inquilí, dons trobarem estris de cuina, sal, oli , restes d´un bon foc i una vella catifa que suposem seria la part destinada a dormitori. Volíem dinar allí, però anàvem molt be de temps i varem decidir continuar.

Nomes sortir, llegim un indicador metàl•lic múltiple amb una de les senyalitzacions torçada, (A Margalef) en conseqüència no estàvem gaire segurs de prendre la direcció correcta, per tant seguírem el rierol que teníem a ma dreta fins que ens adonàrem que remuntàvem les aigües, quant en realitat havíem d´acompanyar-les en el seu descens. Aquest detall ens feu recular fins la sageta errada, allí mateix varem utilitzar un petit pas que ens permeté travessar el torrent i reprendre el sentit orientatiu adequat. Es a partir d´aquesta posició, quant el sender comença a fer desnivells positius, i els senyals de referència estan constituïts per fites de pedres apilades. Anem guanyant alçada i afortunadament la vegetació exuberant ens protegeix del Sol, dons fa estona que pica, sobre tot quant surt, ja que de tan en tant es nuvolat. Una font de bon doll a ma esquerra, i bastant camuflada en la verdor, fa que ens aturem a refrescar-nos. Aviat sortim a cel obert, estem novament a nivell de riu on s´hi troben unes marmites d’aigües transparents que, inviten a fer un bon bany, malauradament hem de passar de llarg.

Mes endavant, ens cridà l´atenció una petita construcció recolzada en unes roques despreses, la seva aparença era bastant desconcertant. Esta abandonada...? hi viu algú?... Cabòries que es portaven el Manel i el José, mentre aquest últim s’acostà a l´entrada dient en veu alta: la porta de ferro es tancada!!. No va tenir gairebé temps d´acabar la frase quant aquesta es va obrir de sobte, apareixent un noi jove amb pinta de “raftafari” que ens tragué de dubtes immediatament. L´escena ens va fer riure, i varem xerrar uns minuts abans de prosseguir.

Desprès d´avançar una estona, ens sortí al pas una infraestructura de ciment que tenia l´aspecte d´una comporta, però no, puig que un joc de rampes feia que l´aigua baixes acanalada salvant així el desnivell. El José, ens explicà que la seva finalitat consistia en facilitar que les truites poguessin remuntar el salt i aconseguir d´aquesta manera el seu propòsit de dipositar els ous prop del naixement.

Allà mateix els va semblar adient llevar-se les botes, i posar els peus en remull, tot coincidint per unanimitat que, el líquid element era realment glaçat. Aquesta oportuna propietat, l’aprofitàrem per tal de posar les begudes a refredar, i sota l´ombra d´uns arbres, varem parar taula disposant-nos a dinar.

El descans es va perllongar fins quarts de quatre, hora de partir novament. En realitat pensàvem que ja teníem l´embassament a tocar, tal com comprovarem al cap d´uns trenta minuts, el que no sospitàvem era que a continuació, encetàvem la part mes dura de la marxa.

El corriol comença a enfilar-se uns centenars de metres recent iniciat el recorregut perimetral del pantà, per tal de tornar a descendir al cap d´una bona estona. Aquesta dinàmica ja ens acompanyarà fins el mateix final de la singladura. Ara be, la situació empitjora sensiblement, quant els costers son arranjats a base d´escales d´alts i inacabables graons, la qual cosa ens retornà al cap, les paraules d´aquell home que ens donà records per elles, aquí la “broma” adquiria tot el seu significat!! Aquesta part del recorregut, es fa feixuga, si mes no, queda bastant compensada per l´extraordinària bellesa del paisatge.

Arribem finalment a l´entrada del barranc de la Taverna, i tornem a sortir de la ruta per tal de visitar, encara que nomes sigui per pura cortesia, el vestíbul inundat de l´hipogeu que porta el mateix topònim. Si a l´exterior la calor es deixava sentir de valent, a l´interior, fou tot el contrari, el fred era potser excessiu. Un cop refets, desfem el viaró fins arribar al pont sobre la mateixa canal, el creuem i caminem el poc que ja ens resta per tal de liquidar la tirada, concretament, a la zona d´estacionament i acampada existent al costat de la presa, que... per cert, es repleta a vessar.

Carreguem els estris al vehicle que hores abans allí havíem deixat, dirigint-nos tranquil•lament a Margalef. Desprès d´hidratar-nos a costa d´unes bones gerres de cervesa, enfilem cap Ulldemolins a buscar l´altre, on satisfets del tot, per la gratificant jornada, donem per acabada la sortida, i ... fins la propera col.legues!!

Quim