QUE ES LA REALITAT ?

FISICA QUANTICA V

Amics, de saber la resposta de bon grat us la diria, però no es pas així. Ara be, si per aquelles coses de la vida, l’immortal Sòcrates tingues raó quant vaticinava que tots naixem amb el coneixement universal integrat i que només ens cal recordar-lo, aleshores d´acord amb aquest postulat podria ser que  si que la sabes, però  encara no he arribat a descobrir  com desblocar aquesta qualitat , i el que es pitjor, gairebé amb tota seguretat tot i sabent-ho, lo més probable fora que no tingues prou capacitat per respondre. No existeix un llenguatge per descriure lo inefable.

La realitat es del tot desconeguda avui per avui (I per molt de temps, crec) Puc entendre el que potser volia dir en Goethe quant li van preguntar que era lo més difícil per ell, i respongué; “Poder veure el que tenim davant dels nostres ulls”, o el que es el mateix, saber com es la realitat.

Hi ha una realitat objectiva? Una realitat independent a nosaltres mateixos?, o pel contrari tot el que ens envolta no es res mes que pura invenció del nostre cervell?

A Einstein li agradava la idea d’anar-se’n al llit sabent que la Lluna era al seu lloc. Va lluitar incansable contra les idees d´en Bhor que sostenien plantejaments bastant contraris. Finalment va desistir davant la impossibilitat de poder demostrar la solidesa dels seus arguments  (EPR entre d´altres) Tots els seus esforços per salvar la realitat quotidiana van esdevenir estèrils.

Preguntats  qualsevol de nosaltres si l´ordinador que tenim davant, es un objecte real, segurament respondrem afirmativament... Com no!!, Es clar que es real!!... El puc veure amb els meus ulls, puc interaccionar amb ell tal com vull, puc escoltar les seves melodies, puc enviar missatges, obtenir respostes. Si el mossegués reconeixeria el gust a plàstic dels seus components, com també distingiria el seu característic olor!!

Aquesta es una opinió al mes pur estil realista, i en el realisme es divulga l’existència del mon extern objectiu, independent de la observació, generador de les dades sensorials entre diferents individus.

Tant mateix, encara que ens costi un gran esforç assimilar-ho, el PC. que percibim a traves dels nostres sentits, no te garantida la seva existència real.   En el millor dels cassos ho hauríem de percebre com ens proposava en Bertarnd Russell,  una recollida de “dades sensorials”

Quant declarem, “veig l´ordinador”, el que veiem no es precisament el PC. sinó un gran feix de raigs de llum que es propaguen des del suposat objecte fins els nostres ulls. En una foscor total, ja no veuríem res.

Però advertirem que encara podem anar mes enllà en tal disgregació, “veure”, tampoc demostra l’existència dels raigs de llum, sinó la imatge que es forma a la retina d´aquest òrgan,  desprès de que els esmentats raigs passen per la còrnia i  es combinen com en una pantalla de cinema. Continuem... “veure” fa al.lusió a un determinat nombre de vibracions i excitacions de les cèl·lules fotosensibles , anomenades cons i bastonets situats en la retina. Però ni amb aixó tan se val podem afirmar que hem “vist”.

El fet de “veure”, es circumscriu a complexes senyals elèctriques que es propaguen a l´interior de les cèl·lules nervioses del conducte òptic i que es transmeten per reaccions electroquímiques ben conegudes pels biòlegs.



Finalment en ultima instancia “veure” es la conseqüència de la mobilització de les neurones de certa regió de l´escorça del cervell, i a partir d´aquí el procés  es fa molt difícil de comprendre fins hi tot pels mes experts en la matèria.    

Hem de tenir molt clar que “veure” el PC, en cap moment demostra inequívocament la seva pròpia existència.

Situacions en les que veiem coses que probablement no existeixen, n´hi ha moltes mes de les que en principi tenim presents. Quant mirem una nit clara i estrellada, molts estels dels que veiem, ja fa molt que estan exhaurits, o no existeixen. Una commoció produïda al cap ens fa veure moltes estrelletes, que com l´arc de St. Martí, tampoc tenen gaires visos d´existir... I les imatges que veiem en el somnis, son reals?

Allò que únicament podem tenir per cert dons, son les dades sensorials. Aquest dubte metodològic, ens hi condueix a una convergència amb el raonament d´en Descartes que, el portà a cloure que nomes l’existència del pensament es indubtable. “Penso dons existeixo” es transforma en aquest cas en “Sento, dons les meves dades sensorials existeixen”. Si mes no, sempre cal tenir present que les dades sensorials, les quals son inqüestionables, no son prova suficient de l’existència del mon extern.

Com a contraposició al realisme, tenim un altre corrent de pensament que el nega radicalment, es tracta del solipsisme.

El solipsisme es fonamenta en la vertebració que acabem de fer, de que tota percepció del mon que ens envolta, resideix en el mon intern i privat de la nostra ment, en forma de dades sensorials. Be dons partint d´aquesta premissa, per la via del raonament i la lògica s´arriba a la conclusió de que el mon exterior no existeix, i que tot el que designem d´aquesta manera, no es res mes que una construcció mental.

Esdevé feina feixuga per no dir impossible, intentar convèncer a un solipsista, utilitzant arguments degudament fonamentats per tal de fer-li entendre  que esta errant, ja que per ell, qui està intentant convèncer-lo tampoc existeix.

Els corrents positivista i idealista,  discorren paral.lels entre el realisme i el solipsisme, arribant finalment a  una sorprenent aproximació amb aquest últim.

Quant toquem algú, amb la finalitat de cerciorar-nos de la seva presencia física, la pressió del nostre contacte es explicada com el rebuig dels electrons dels àtoms de la nostra ma,  amb els electrons dels àtoms de l´atre persona.



ATOM

Si truquem  per telèfon, son partícules idèntiques les que porten la veu a traves dels fils o de l´espai, en aquest cas, en forma de ones electromagnètiques.

Els àtoms que componen la matèria sòlida, estan cohesionats per les mateixes forces,  que a l´hora, també son responsables de tota la química, i conseqüentment romanen al darrera de tota la biologia.

Com ja he explicat, els cinc sentits que utilitzem per percebre el mon que ens circumda, son en funció de l´activitat electrònica que ens es inherent. Tanmateix els processos cerebrals son electroquímics, i  en conseqüència  elèctrics.

Podem entendre el nostre pensament, la nostra consciencia, totalment i en clau de la electroquímica del cervell?  Es que potser la sensació de ser conscients es una “mera” manifestació dels fluids elèctrics?



Aquestes preguntes, de moment, només tenen resposta amb altres preguntes, tals com; Estem parlant d´un tipus d’energia encara mes subtil que molt be podríem anomenar intel·ligència? O, es la mateixa intel·ligència la propietat intrínseca que aglutina els corpuscles  que conformen el nostre esser mes íntim?  i en aquest suposat cas, consistiria la tasca del cervell en descodificar i racionalitzar el que els electrons ens suggereixen a cada instant en forma de sensacions o sentiments?     



FOTONS

El que si es una certesa es que la part mes diminuta de la matèria, un cop en moviment genera tota la realitat que podem percebre amb els nostres sentits, però...  podem considerar un electró quelcom real ?  Si hem de creure el que els físics opinen, no, taxativament no. Tot el que deambula  per l´univers atòmic i subatòmic, es a dir, partícules, àtoms, i també les molècules, pertanyen als llimbs  de les potencialitats. En aquest “buit”, existeix tot, però en forma de tendències que no s´arriben a manifestar mai, fins que no es produeix l´acte de la observació, o medició. Superat aquest procediment, passen a concretar-se formant part del mon de les ciències exactes que  tenim per cert. D´aquesta extraordinària forma la observació conscient col·lapsa la superposició o paquet d´ones, catalitzant-ne només una de totes elles, donant com resultat la presencia d´una ona-partícula. Encara que, hi ha altres veus discrepants de la talla d´en  Stephen Hawkings, Murray Gell-man, Steven Weinberg o Richard Feynman, que defensen la no desaparició de la resta del paquet d´ones, sinó que, en el seu lloc, s´obre la porta a una multiplicitat de seqüències, tantes com opcions existeixen en les diferents funcions dels mencionats paquets d´ones, creant a les hores tantes realitats diferents o universos, com opcions. Nosaltres observadors a nivell macroscòpic, ens trobem constrenyi’ts a percebre-viure una sola d´aquestes “realitats”. Aquesta estranya propietat de la mecanoquàntica portà al físic Hugh Everett III a formular en el 1957 la IMM, (Interpretació dels mons múltiples) Estadísticament, els incondicionals d´aquesta aparentment estrafolària teoria, sumen un total del 58% de la comunitat científica davant del 18% que no l´accepten, o be el 13% que no ho tenen del tot clar, i l´11% que no en saben res.

Es necessari també aclarir que, malgrat aquest pas, les unitats subatòmiques continuen posseint la genuïna característica de transformar-se a voluntat en ones, i desplaçar-se lliurement dins i fora de la dimensió espai-temporal tal com reflexionava en veu alta  David Filkenstein;



ELECTRÒ

“Crec que ens condueix a error anomenar partícules als ens que participen en  els esdeveniments mes primaris de la teoria (Forma de referir-se a la teoria quàntica), per que no es mouen en l´espai ni en el temps: No porten massa , no tenen càrrega ni energia, en el sentit corrent de la paraula. Llavors que es el que causa els successos a aquest nivell? ... Qui son els dansarins i qui la dansa?... Ells no tenen altres atributs que la dansa...” 

El material que conforma la nostra realitat, descansa sobre un substrat que no en te res de real. Es encara un enigma avui dia, en quina part del procés es produeix l´aparició de la “realitat”. Potser a partir de la observació conscient? ...

La física de les partícules  ha creat una gran varietat de teories que dit sigui de passada, tenen per principal finalitat, esquivar un escull realment embullat pels investigadors, la consciencia. No volen acceptar una disciplina tant tèrbola  que, entenen no es de la seva incumbència i que sempre segons ells, els allunya del seu principal objectiu. La única deficiència de totes aquestes “escapatòries”, es que per molt que ho intenten sempre d´una forma o altre, acaben  trobant-se amb la mena de fantasma recalcitrant que es la seva ineludible qualitat d´observador, i aquest rol imprescindible, altera indefectiblement en el resultat final.    

Deixant a un costat la consciencia, poden seguir desenvolupant les seves tasques mes complexes. Els resultats son extraordinaris, els avenços cada dia mes fantàstics, les metes mes impensables; ordinadors quàntics, teleportació, superconductors, invisibilitat de la matèria, obtenció d´energia a partir de la fusió de l’àtom ...i molt mes!!

La física quàntica, es la teoria mes sotmesa a prova de totes les teories hagudes i per haver. Les seves prediccions han resultat ser sempre meravellosament exactes, malgrat la inherent inversemblança dels seus  postulats.

En contrapartida?... degut a  l´actitud pragmàtica en excés, o hipòcrita, (segons es vegi), del que es te a be anomenar la Interpretació de Copenhaguen, corrent que aglutina la gran majoria de físics i bastió de la ortodòxia quàntica per excel·lència. Serà molt difícil donar mai una resposta sincera, i lliure de prejudicis, a la incògnita que encapçala aquest article. 

La pel·lícula “LES VIDES POSSIBLES DE MR. NOBODY” (2010)  escrita i dirigida magistralment per en Jaco Van Dormael, ens explica a traves  d´una divertida ficció, l´existència quotidiana viscuda en termes quàntics, on la IMM, esdevé l’estructura central

Com hagués estat la meva vida si, en contes d´aquella decisió que vaig prendre en el seu moment, hagués estat un altre? ... Aquesta  pregunta que tots ens hem fet alguna vegada al llarg de la  nostra experiència vital, te una resposta possible, encara que força estranya...  Vos convido a veure-la, val la pena.

 Quim