El Montsant

SERRA DEL MONTSANT

     ELS GRAUS DEL MONTSANT

   LA MORERA DEL MONTSANT- PRIORAT  20 març 2011

(AQUEST ARTICLE HA ESTAT RECUPERAT DEL TROBADOR2  9/4/2011)

Cedit amablement pel ICC

                               

 APROXIMACIÓ

Des de la Floresta sortim en direcció Montblanc per la N-240.  Desviant-nos a Vimbodí,  pugem a Vallclara, i Vilanova de Prades (TV-7004). D´ací a Prades (TV-7005).  Prosseguint ens  dirigirem cap a Coll d´Albarca- Cornudella del Montsant (T-701). Un cop arribats, continuem quatre km mes, fins La Venta d´en Pubill, o Puvill.

A les 8:05 h. Estem a la porta d´aquest hostal. Havíem quedat amb els altres a les 8:30, Així que ens resta temps per escoltar les noticies que, amb detall narren l´inici de  la cantada intervenció aliada a Líbia. Mentre tant, arriben el Jose i la Cristina P.  

LA VENTA D´EN PUBILL

Una mica abans de les nou, obren i entrem, podem escollir taula, som els primers. La llar de foc ja tira, si mes no, no puc comprendre la finalitat de situar una columna (obra vista) a uns 20 cm. Davant  la boca de la xemeneia, si algú m´ho pot explicar li agrairé.

El servei es integrat per dones molt eficients en la seva tasca,  això explica que en pocs minuts estiguem desdejunant a forquilla i ganivet. Encara no hem acabat que el menjador es gairebé ple. El preu no es escandalós, però tampoc barat.

Una opinió personal sobre el nom d´aquest establiment, (polèmic pel que es veu) es sobre la idoneïtat de barrejar dues paraules de diferents idiomes tals com; venta, i pubill. L´expressió venta, es emprada a tota Espanya, fins hi tot a Valencia, (la llengua catalana  en aquesta comunitat duu incrustats molts castellanismes) ara be, no existeix a Catalunya, i nomes per aquesta incorrecció lingüística, crec que n´hauria de ser substituïda, ja sigui per hostal, restaurant, fins hi tot posada. Potser en temps mes llunyans, puig que es coneguda des de principis del segle XIX. Aixó no tingues una importància cabdal, probablement degut al mal coneixement generalitzat de la llengua. Actualment es tracta d´una incongruència que pel bon renom de l’establiment, hauria de ser tinguda en compte.

EL CAMÍ DELS FAREUS

Situats al pàrking de Morera del Montsant (el primer que trobem pujant des de Cornudella) agafem els estris, i retrocedim una mica fins trobar el visible indicador del camí dels Fareus. Aquest corriol va ascendint molt suaument  direcció SO-  NE.  Al cap d´un hora si mirem enrere, veurem el poble gairebé a la mateixa alçada. 

Des d´aquest moment poc a poc anirem guanyant altitud de forma mes sostinguda. Sobtadament el sender gira fent-se molt costerut, per tal d´apropar-se a la base dels cingles, des don seguirem  vorejant el seu perímetre. Novament en un revolt, tornarem a enfilar-nos en direcció al grau de Carbassal, que ja el tenim davant.

EL GRAU DE CARBASSAL

Es conformat per tres graons o passos tots ells equipats de tal manera que, no representen cap problema insalvable gairebé per ningú.

El primer resta preparat amb sirgues només per assegurar-nos, o  ajudar-nos. El segon es gairebé com el primer, però haurem d´utilitzar els ferrots clavats a la roca, una curta escala metàl·lica, baranes i també  sirgues.

El tercer, utilitza una mes llarga escala metàl·lica, a demés de baranes grapes i sirgues. Tot plegat, es molt distret, i quant ens adonem  resulta que ja som dalt dels primers frontons.   El desnivell aquí esdevé considerable.

Durant la pujada, val a dir que hem suat de valent, i ens hem anat traient roba, ara, les ascendències tèrmiques del coster, ens refreden la suor i cal abrigar-nos novament.

PLANEJANT PEL MONTSANT

Be, aixó de planejar es una manera de parlar, ja que els trams plans no abunden gaire. El relleu es pot entendre millor si l´imaginem com una mena de muntanyes russes.

Continuarem direcció NE, travessant obertures entre grans blocs despresos i espais boscosos, sempre molt propers als penya segats. Les panoràmiques son realment impressionants. A vista d´ocell resta Cornudella, a la llunyania, com un niu d’àligues damunt d´un penyal escarpat, observem l’altiva Siurana, als seus peus, l´embassament que porta el seu nom i dona vida a la comarca del Priorat.

Sortint d´aquest area, comencem a pujar en direcció N. on s´obre un gran erm i a certa distancia un canvi de color en la roca, ens indica l´enclavament mític de ...

LA COVA SANTA DEL MONTSANT

Accedim a la cavitat a traves d´una boca que ens exigeix doblegar  l´espinada i de cucletes, anar baixant per una rampa que, clou just en quinze metres al començament d´una sala de mitjanes proporcions, dotada de diferents obertures  comunicadores de tota la cavitat. Sumant tots els possibles itineraris donaria al votant dels 150 m.. i el recorregut lineal màxim, sobre els 100m. Tanmateix la seva fondària total arriba fins els 15m.

La formació d´aquest fenomen subterrani esdevé un tan complexa, puig que a l´exterior, i, a uns metres de l’accés actual, trobem restes de columnes o estalagmites de proporcions notables, la qual cosa ens indica que en altres èpoques l´hipogeu arribava com a mínim fins aquest punt, i que un hipotètic esfondrament escurçà les seves proporcions.

Possiblement es tracta d´un engolidor que, col.lectava aigües de torrents i paisatges preexistents aprofitant el busament dels estrats i juntes d´estratificació que van de S-N.

La litogènesis es molt abundant i present en tota la cova on la ma de l´home ha fet veritables estralls, tot i amb això, la seva profusió continua sent molt elevada. Sembla ser que existeix documentació històrica testimoniant el fet  que durant l´edat mitja fou un dels primers refugis naturals emprats pels eremites en el seu retir de recerca espiritual o vida contemplativa. Les parets i sostres ennegrits pel fum, venen a ser fidels testimonis de visites tant antigues com prolífiques.

Si m´ho permeteu, m´agradaria ressaltar allò que resulta evident i inversemblant, es a dir, que algú hi pogués fer d´aquell antre el seu habitatge, encara que només fos per un període molt curt de temps, conseqüència obvia de l’elevadíssim grau d´humitat imperant en qualsevol dels seus racons. A no ser que, l´esllavissament de l’entrada es produís en dades mes recents, i llavors aquell suposat vestíbul si, constituís un abric mes sec i per tant habitable.

El mes plausible, es que els internaments es produïssin amb la finalitat exclusiva d´obtenir aigua, absolutament inexistent en tots aquells erms (1) i relativament abundant en el seu interior.

EL CIM DE LA ROCA CORBATERA

Havent complimentat la visita a la caverna mes emblemàtica de la demarcació, ascendim finalment a la carena.  La vessant Nord ofereix un paisatge ben diferent, les barrancades son substituïdes per multitud de capçaleres de valls que drenen cap el riu Montsant.

Els materials que composen el sistema muntanyós en la seva major part, son constituïts a base de conglomerats massius pertanyents al Cenozoic, concretament a l’eocè i l´oligocè  entre 55´8 i 33´9 milions d´anys respectivament.

Continuant en direcció N. Tenim uns 30 minuts fins arribar a l´extrem del serral format pel pic de la Roca Corbatera 1.163 m. (el mes alt del paratge)

Avall  trobem l´ermita de la Mare de Deu de Montsant, i el poblet d´Albarca, es potser el millor observatori per tal d´admirar la naturalesa feréstega i abrupta d´aquest territori.

A partir d´ací, iniciem el retorn en sentit contrari tot passejant pels cims de...

LA SERRA MAJOR

Aquesta part es la que compren l´espai que va des de la Roca corbatera 1163 m, (Albarca) fins el Grau de Barrots. (Morera) A partir d´aquest punt, tot el Montsant va perdent alçada paulatinament fins arribar al pic de l´Aixaragall amb 622 m.  (Cabacés.)

Com ja he mencionat anteriorment, es un pujar i baixar sistemàtic que sembla no tenir mai aturador. La vegetació de secà per excel·lència, es escassa, aïllada, i encara  podem observar vestigis d´antics incendis forestals.

En gairebé un hora, ens situem a la depressió que condueix al Racó dels Boixets on es enclavat el Grau de Carrasclet.  Des d´aquest indret surt un senderol excavat en una junta d´estratificació  de baix sostre que, ens obliga a agenollar-nos i mentre anem  vorejant els tallats en direcció Morera, ens hi porta fins el Grau de Barrots, lloc aixoplugat del vent  fred i molest, que aprofitem per tal de reposar i ingerir aliments, tanmateix celebrem “Sant Pep” amb un pastis  de Xocolata ben regat amb cava que, havien portat per la ocasió!! Un cop refets, ens disposem a baixar el...

GRAU DE BARROTS

Es tracta d´una escletxa estreta amb rampa bastant pronunciada que, sobtadament queda tallada per un salt d´uns cinc metres, equipats amb barrots de ferro ben clavats a la paret. La davallada es produeix rapida i sense incidents, de fet no comporta cap dificultat.

La longitud del pas, es aproximadament d´uns 50-60 m. fins que sortim novament a camp obert.  Pràcticament  hem finalitzat l´excursió iniciant el descens definitiu a la Morera,  utilitzant una tartera de còdols amb la que cal anar en compte, per tal no baixar mes ràpid del que es desitjable.

El recorregut total es de 14 km, i el desnivell màxim de 485 m.

NOTES FINALS

Un beure al bar Únic es el que primer fem tan aviat com arribem al poble. Es el “baret” de tota la vida, però ara ha canviat de mans (fa tres setmanes), i llueix un “Look” mes adient als temps que corren, si mes no, no tenen encara Priorat dolç!! una mena d´Oporto però del país, Aixó si, em van prometre que la propera vegada que hi anés no hem quedaria amb les ganes. Espero poder comprovar-ho personalment, mentrestant  ànims i que vagi be.

Per tal d’arrodonir la sortida, ens dirigim cap Escala Dei, amb la premeditada intenció de comprar vi, i vet ací que tot i arribar abans de les 18:00 h. Que es l´hora de baixar persianes, trobem TOTS  els cellers tancats. Aviat van acabar la feina!!

Val a dir que la serietat d´aquests comerços queda molt compromesa. Considerant que si hi ha uns horaris, aquests s´han de complir.

FOTO DENUNCIA

Aquesta foto es un clar exponent de com l´ambició d´alguns no te aturador, consciencia ni cap mena de respecte pel medi natural. Tot el que veieu, es arravatat al bosc sense contemplacions a excepció feta d´una petita part que ja era terra de conreu. L´edificació pretenia ser un celler mes, per tal de fer negoci amb la reconeguda tirada dels excel.lents caldos d´aquesta terra.

En l´actualitat  tot resta parat,  encara no sabem  com està aquest tema, el cas es que res s´ha restituït al bosc tal i com hauria estat de justícia.

CLOENDA

Finalment, varem trucar a un telèfon, i va acudir el propietari d´un dels cellers, sortosament en Pep i la Cristina P. varen poder adquirir el vi que buscaven, no pas nosaltres que del que  volíem, no en tenia el bon home...Que hi farem !!

Ens acomiadàrem a la mateixa plaça del Priorat, amb el compromís d´una nova sortida.

Mentre tornàvem en direcció Morera, poguérem contemplar com una espessa boira s’havia apoderat de les parts mes altes de  l’enigmàtic massís del Montsant, el silenci, la quietud ,el fred, l’ocàs gris...  tot invitava al recolliment...  

Quim